Avui he trobat una cisterna solitària, una meravellosa obra d’art que podria competir en qualsevol museu de renom internacional.
Donar un tomb pel terme és una experiència cada cop més singular i més antiquada. La terra, les pedres i les cabanes viuen soles. Desafien el pas dels segles amb una decadència més inevitable que els xiprers dels cementiris que sempre miren amunt amb un orgull impertorbable. Però aguanten les estacions, els freds, les gelades, les calors, les pluges tempestuoses i les sequeres inacabables.
Passejar pel terme és tan estimulant com baixar pel passeig de Gràcia de Barcelona. No hi ha gent, cert, tampoc aparadors, ni ciclistes, ni soroll. Hi ha el silenci de llargs temps morts però plens de vitalitat natural. Els termes s’han buidat de persones però queden les petjades humanes que es veuen en els marges, en els camins polsegosos, les pallisses d’antigues eres on es batia lluny del poble.
Arreu hi ha marges caiguts, cabanes sense teulada, boscos cremats i tornats a néixer, arbres centenaris que no canvien ni creixen ni minven. Son els arbres referencials que es troben en tots els termes i que han marcat la trajectòria personal de tots els que hem transitat per les terres que abans eren una continuació de la convivència del poble i avui son espais solitaris on un pagès fa la mateixa feina que en el meu record feien deu o quinze persones.
Les cabanes aguanten però la incúria i la deixadesa les van desfigurant. Una de les sorpreses d’avui ha estat la desaparició total d’una cabana que em servia de punt de referència des que passava pel seu costat d’ençà de la meva infantesa.
Quantes coses s’han destruït. Som un país d’iconoclastes que estem refent constantment el que hem deixat caure o el que hem escantellat al llarg de la història. A les runes del país hi ha la vida de generacions que han passat més temps al tros, al terme, que al poble o a casa seva.
Avui he trobat una cisterna solitària, una meravellosa obra d’art que podria competir en qualsevol museu de renom internacional. La cabana havia caigut i les pedres s’amunteguen en un racó mentre que la boca de la cisterna s’aguanta solitària, perfecta, tal com fou construïda fa ben bé dos segles. Es resisteix a caure.
El respecte davant aquest monòlit artesanal és absolut. Tiro una pedra al fons de la cisterna i no hi ha aigua. És lògic perquè no en rep de cap teulada. Era la salvació pels animals assedegats i per les persones que llençaven un pot i una cantimplora per omplir-los d’aigua per veure. Era aigua dolça, tranquil·la, entollada des de feia molt temps. Però era saludable, l’única que servia per als que dinaven o berenaven al tros.
Aquesta cisterna solitària és un signe de resistència al fet potser irreversible de la buidor dels pobles i termes. Sempre he pensat que en els termes és on hi ha més història desconeguda, on han passat tantes coses secretes, tants sofriments, tantes il·lusions. La petjada humana d’aquesta cisterna solitària és inesborrable.
He llegit l’article, » la cisterna solitária » , he meditat i penso que : La necesitat de veure aigua, respirá, pixar i cagar ens fa iguals a tots els animals de la creació.
Dons, si ens referim als humans veiem que tothom hem de fer exactament igual.
Es a dir tots hem de respirá aire, veure aigua, pixar i cagar.
Aquest fet, ens fa a tots iguals.
Comensant per els Papes de les religions, els reis, els privilegiats mil-lionaris, els trevalladors, els pobres, els necesitats, els sense res, ect.
La naturalesa del cosmos ó dit Deu/ Alá, ect. no distingeix, TOTS SOM IGUALS SENSE EXCEPCIÓ.
He OBLIDAT CITAR I ESCRIURE LA NECESITAT DE MENJAR. que tambe es real igual i necesaria per a tots, els esser vivents.
Precioso artículo, señor Foix. No es la primera vez que leo artículos suyos en esta línea de añoranza, pero mirando siempre al futuro. Zorionak!!!
Corrija, por favor, «omplir-los d’aigua per veure» y luego puede borrar el comentario, o, por lo menos, esta parte.
Las parets de pedra seca són el millor exemple de la capacitat humana recreant la natura.
Passejar per molts camins i anar veien, any darrere anys, com cauen les cases de pedra que han aguantat segles, o les fites, o les parets de pedra seca… No hauria de ser patrimoni a preservar?
Bonic article que cal guardar dins les pàgines d’un llibre, per evitar que també desapareixi !
Aquets articles que jo ironicament els posso sota el epigraf de «agro-bucolico-pastoril» son els que segueixen marcan la geografia sentimental i humana de una vida.
El Sr. Foix ho pinta la mar de be amb un toc nostalgic que no atabala i que pacifica.
Moltes gracies