En poques setmanes aquestes olives donaran el primer oli verge de la temporada
La tardor meteorològica ha arribat finalment. Un serè que bufa de Ponent ha netejat l’atmosfera que ha quedat neta i transparent. El Pirineu, al fons, més enllà del Montsec, cresteja emblanquinat. Fa el temps que ha de fer passat Tots Sants. La sembra deixa grans partides planes i rosses, com planxades. La llavor està colgada i germinarà. La novetat és la sembra directa, damunt del rostoll, sense haver remogut ni llaurat la terra. Fou un experiment i ara es va generalitzant. Alguns sembrats repunten i s’arrengleren verdejant tímidament.
Se senten els tirs dels caçadors que disparen als conills i als tudons. Les plagues d’aquests animals han causat molt mal a les collites. Un veí de Nalec em diuen que n’ha matat més de sis cents de conills aquesta temporada. No per ganes sinó per defensar els sembrats i les vinyes. Sortia al capvespre i de perdigonada en perdigonada els abatia un rere l’altre. Però encara en queden i l’administració hauria de fer-se càrrec dels perjudicis que causen els conills i els porcs senglars.
Amb tot, avui hem anat a collir les olives per posar-les amb aigua. Ja no hi ha molta gent que recull les arbequines que ja groguegen i les posa en gerres grans, hi avoca aigua i sal i espera la Setmana Santa, el pare ho feia el dijous sant, per canviar l’aigua i al poc temps es podien menjar durant tot l’any amb l’enciam, les amanides o els aperitius. Què en son de senzilles les coses importants. Aquestes olives tenen un sabor amarg però agradable i molt nutritiu. A totes les cases hi havia al rebost tenalles petites o gerres plenes d’olives posades amb aigua.
Quan es fa aquesta operació vol dir que el collir olives és molt a prop. Les rames dels olivers tenen un aire de plenitud extraordinària. Les arbequines s’inflen, groguegen i van negrejant gradualment fins que demanen ser recollides. Arriba un punt que no aguanten més al arbre i el mànec no resisteix la força de la gravetat i cauen a terra.
Les tècniques modernes ja no necessiten de colles de persones collint olives que passaven tot l’hivern al tros, cantant, passant fred, arrossegant el fang a les espardenyes per les humitats produïdes per les pluges o les glaçades. El collir olives era un esdeveniment social que durava un parell de mesos. Les colles garlaven tot el dia, amb la raspa a la mà i canviant les borrasses d’arbre en arbre. Que n’era de sacrificada la vida al camp només fa setanta anys, a l’hivern especialment, amb boires gebrades, dies curts i nits llargues en cases sense calefacció, colgats de mantes al llit i una bossa d’aigua escalfada a l’olla del foc a terra.
Son temps passats que no tornaran. Ja no hi ha gent. I els que fan de pagès tenen la maquinària necessària per tal de que una persona faci la feina que abans la feien deu o quinze treballadors.
Però l’essencial segueix igual. Es conreen els olivars, s’esporguen, maduren i es cullen en pocs dies. Els que es poden regar tenen assegurada una collita més abundant. L’oli, el vi i el blat segueixen sent els tres productes mediterranis que s’han conreat des de les nits del temps.
Bona tarda Sr. Lluís
En primer lloc comparteixo la reflexió Albert P.
Justament avui n’he trencat o xafat, una a una cinc pots de litre i mig d’aquells que es feien servir per fer tota mena de conserva.
El meu pare sempre per la Pilarica en trencava prop d’una gallada arbequines. Recordo que procurava agafar les negres tot i que revenien força.
Durant 9 dies li canviava l’aigua i li posava la sal que era necessària. Un vegada havien passat els dies ja en menjaven per dinar i sopar.
Per Tots Sants sempre amb lluna vella posàva les senceres que Durant nous dies els hi combinaven l’aigua i últim dia nomes posàvem la sal corresponen altres cases hi posàvem timó o altres ingredients. A casa sempre ho feina només amb la sal per que deien que era la manera de menjar-les amb el gust de l’oliva. Recordo que per allà al febrer els hi canviem l’aigua i tornàvem a posar la sal
Abans que arribessin els freds que les podien arrujar-se en tornava a collir prop d’una galleda per trencar-les tal com ja he descrit.
D’aquesta manera en menjaven fins a finals de gener i aviat arribarien les senceres.
Nosaltres ara ja no ens dediquem a la pagesia, però fins avui hem mantingut la tradició.
Ajuda molt a mantenir aquesta tradició quant els fills i amistats esperen l’arribada dels pots cada any amb tot el procés elaborat per poder-les gaudir a taula amb la Família i amics
Bonic article per arxivar i publicar més endevant !
Any 1. Nova York, març, 1875. Nº 5
BROWNSVILLE (TEXAS).- EMILIO C. FORTO.
Rebut «l’oli.» Se li han enviat los números que demana.
El meu besavi va portar les arbequines a Texas.
Allí es van reproduir, pro no sé si el clima es el mateix
Jo també ja les tinc amb aigua i sal. I aviat podrem desfer-ne al molí.
Lluis Foix, m’agrada i hem dona plaer, el llegirvos els vostres articles.
Sobretot els que parlen del camp i de la naturalesa, ect. Usant un vocabulari, que a Barceloa ja no s’usa mai, doncs es inexistent, del tot.
I el necesito llegirlo i sentirlo parlar de viva veu.
Dit aixo, penso que actualment, vos ens feu avinent, amb els vostres articles, que existeixen dues realitats en el nostre mont social i humá.
Una es la Realitat en que es viuen els humans en la naturales i en el camp, ect….
L’altre Realitat es en la que viuen els humans en la ciutat industrial, i dels medis audio visuals i escrits, ect. ect.
Aon es parla de esdeveniments, guerras, interesos económics, de riques multimil-lionaria,, riquesa normal, tr8evall, salaris, lloguers, miseria, escases de tot i per arribar a fi de mes, ect. i de gent i families, que no tenen res per viures i els han de ajudar, per menjar, i tampoc tenen haqitatge, ect.
inclus algunes families han tingut un negoci ó empresa i actualment están a la misería i el carrer, sense menjar ni habitacle. I sort que hi ha, gent voluntariosa, que els ajudar.
En fi, Ho deixo aquí.
A veure ¡ qui opinar sobre , els temes de la realitat DE SEMPRE ?….
La canalleta petita ó els juvenets, que ha nescut a la ciutat industrial, menjan pa, pero no han vist mai una espiga de blat.
Menjan ous, pero no han vist mai a una gallina. O veuen llet, pero no han vist mai a una vaca.
Tampoc han vist caballs de carn i ossos, apart de veurels a la tele ó en pelicules, ect.
Vivim realitats molt diferents,segons com es mirir, ect….