Europa ha reaccionat amb fermesa i alhora ha comprovat la fragilitat del gran edifici europeu, que no està preparat per lliurar una guerra obertament amb Rússia.
Estem en guerra a la part oriental d’Europa. No és un conflicte aliè, llunyà, sinó que ens afecta directament a tots. Es tracta d’una confrontació no provocada per Ucraïna i que ha aprofitat Putin per sotmetre un poble que majoritàriament no vol dependre del Kremlin. Rússia és el país més gran del món, que ha viscut obsessionat per defensar el territori que va des de Kaliningrad fins a Vladivostok abastant onze franges horàries.
Rússia no ha guanyat mai una guerra a Europa sense aliats però tampoc no n’ha perdut cap de lliurada al seu territori. Als nou mesos de la invasió d’Ucraïna res fa pensar en un armistici o en un alto el foc immediats. Malgrat la resistència inesperada dels ucraïnesos, la desproporció de forces és tan gran que la recuperació de les regions ocupades, inclosa Crimea, és molt improbable. Putin està deixant mitja Ucraïna a les fosques, sense aigua ni calefacció, amb un abastiment alimentari molt precari, infraestructures públiques i civils destruïdes i milions de desplaçats dintre o fora del país. És una guerra per recuperar un país que històricament ha conviscut amb Rússia fins al punt que el Rus de Kíiv és el bressol del que seria l’imperi dels Romanov i posteriorment de la Unió Soviètica. Els vincles entre els dos països han estat fortíssims, sempre en un àmbit de dependència i vassallatge cultural i polític ucraïnès respecte a Rússia.
Aquesta guerra no és només un atac a la sobirania d’un país veí, sinó una confrontació amb els valors i el sistema de vida occidentals. Putin està colpejant Europa en atacar Ucraïna, que ha intentat atansar-se a les institucions polítiques i militars representades per la UE i per l’OTAN. Rússia ho ha interpretat com una amenaça a la seva seguretat nacional i ha posat en marxa la maquinària imperial pensant que els ucraïnesos i els europeus es rendirien i deixarien al Kremlin el control de les fronteres prèvies al desmembrament de la Unió Soviètica l’any 1991.
Europa ha reaccionat amb fermesa i alhora ha comprovat la fragilitat del gran edifici europeu, que no està preparat per lliurar una guerra obertament amb Rússia. Els ajuts econòmics i militars han alimentat la resistència del president Zelenski i la d’un poble que en proporcions molt elevades està disposat a patir i a morir abans de ser dominat novament per Rússia.
Però sense la determinació dels Estats Units en facilitar armes i artefactes sofisticats per fer front a un exèrcit rus envellit, desorganitzat, corrupte i ineficaç, la guerra no s’hauria prolongat nou mesos. Europa ha enfortit una certa unitat respecte a Putin i fins i tot països històricament neutrals com ara Suècia i Finlàndia han demanat entrar a formar part de l’OTAN.
En aquest aspecte, Putin ha perdut perquè ha fet que els europeus acceptessin la defensa d’Ucraïna i alhora revisquessin l’odi a la Rússia de Stalin, que ara fa gairebé un segle matà de fam, fred i exili forçat uns sis milions d’ucraïnesos. Però Europa també ha despertat d’un somni de felicitat o de pau perpètua kantiana en veure que la seva defensa depèn dels Estats Units, que l’energia era a les aixetes que Rússia pot obrir i tancar quan li sembli i que la producció industrial i el comerç internacional ha volgut desplaçar cap a la Xina. Europa s’ha vist a si mateixa com un gegant amb peus de fang.
És inútil fer prediccions sobre com acabarà el conflicte. Però es pot dir que Putin ha perdut encara que guanyi perquè ha vulnerat els codis i les convencions sobre la guerra i ha provocat una oposició interna que difícilment podrà controlar perquè són milers les mares que han perdut fills en un combat absurd. Les dictadures no són eternes.
També cal dir que a Europa hi haurà un abans i un després d’aquest conflicte, que per una banda ha cosit molts estrips a l’interior de la UE i que, al mateix temps, ha posat en relleu la seva dependència energètica, comercial i militar. L’Europa moralitzant i amb un cert complex de superioritat haurà d’aterrar a la realitat d’un món que ha canviat en la manera de treballar, relacionar-se i divertir-se. Putin ens ha agafat desprevinguts i no sabrem com reaccionar si Rússia decideix creuar militarment les fronteres dels països que formen part de l’Aliança Atlàntica.
Els Estats Units hauran de revisar la gestió de la seva hegemonia global, que comença a ser discutida d’ençà que Donald Trump trencà les regles del joc apuntant-se a un populisme impropi de la democràcia més consolidada del món. El futur president haurà de fer prevaldre els valors democràtics davant els sistemes autoritaris de la Xina, Rússia, l’Iran i els petits autòcrates instal·lats en molts racons del planeta.
Publicat al diari El Punt Avui el 30 de novembre de 2022
Em sembla una reflexió global molt encertada i necessària en aquests temps d’incerteses.
He llegit l’article i estic d’acord amb tot el que diu, pero en especial en tot el que diu en tot l’ultim paragraf.
Los europeos nunca hemos definido como es debido nuestro interés estratégico. En lugar de eso, hemos definido nuestros valores. Ambos guardan relación, pero no son sinónimos (Wofgang Munchau) https://articulosclaves.blogspot.com/2022/11/cuando-el-amigo-americano-no-este-josep.html