L’arrenglerament dels sembrats és la senyal de que tot s’acaba i tot comença. La natura és imparaable.
El fred fa que el silenci sigui més nítid. He caminat pel terme de Rocafort i he vist dos coneguts que collien olives, un veí que anava cobert amb una gorra de llana, dos gats solitaris que no tenen amo i he escoltat els espetecs llunyans dels trets de caçadors que gastaven cartutxos de perdigons disparant a ocells i tudons.
He recollit molsa per fer el pessebre que he trobat a la vora del camí. Poca cosa però autèntica, fora de la cobertura dels policies climàtics que ens diuen el què es pot o no es pot fer als camps que hem conegut, transitat, tractat i estimat des de la nit dels temps.
Estols d’estornells i de moixons van d’un sembrat a l’altre tumultuosament. Els blats i ordis primerencs ja s’arrengleren i treuen el cap després de les quatre gotes caigudes aquesta setmana. La boira puja i baixa, tranquil·la, ruixant d’humitat les fulles dels arbres que gotegen tímidament després de la tènue gelada de la nit. La boira pixanera és perillosa si les temperatures baixen dos o tres graus sota zero. És la causa inevitable de les gebrades i de la rostida dels olivers si persisteix durant dies.
Els caps de boira són perillosos per la seva frivolitat. Combinen el fred rotund i una bonança sobtada que sorprèn als arbres i els rebrega. Camino per vies solitàries, silencioses, pensant en tantes vivències de temps passats quan el camp era l’àmbit de trobada de la gent.
Un dels canvis més remarcables és que es veu poc personal caminant, observant, rumiant sobre els fenòmens de la natura. El normal és transitar en cotxe, en tractors o en una motocicleta. Tothom va de pressa. No hi ha temps per la contemplació del que passa amb les llavors colgades sota terra que germinen, creixen i van canviant dia a dia, poc a poc, sense que es noti. Les coses importants no fan soroll i son molt senzilles.
Caminant cap a la fosca, com deia Baltasar Porcel en una de les seves novel·les, és quan es veu més clar l’imparable curs de la natura i la proximitat cada cop més inevitable de la fi de la cursa. Cauen les fulles i els olivers fan cara trista encarant un hivern que sempre té moltes incerteses. Però veure els sembrats arrenglerant-se amb una perfecció inexplicable, també un s’adona que tot segueix igual que sempre, tot torna, tot s’acaba i tot comença. El temps guanya sempre la partida. Ens supera a tots.
Un bon article filosòfic i poètic per guardar i publicar en el seu moment
Llegeixo a Lluis Foix, a dogbert i a Rosa Bwernat… i comfirmo que tots teniu rao.
Tambe penso que es el..» Alfa i Omega » dels Grecs. … Poble sabi, inteligent i creatiu..
Tot comença i tot s’acaba , Sr. Foix. És cert. Amb l’enyorança del camí recorregut, però amb la mirada sempre endevant , esperant el ressorgiment i despertar de la terra adormida , un s’adona de com pertany a un lloc i a un paisatge . Com s’estima aquest lloc i a la gent que ens ha acompanyat pel camí recorregut. Des del silenci d’un matí de boira, sento la proximitat en el temps dels llocs que , fa molt temps, ens van veure néixer.
Encara queda cursa Sr. Foix!
I la boira pixanera els hi caura a sobre dels policies climatics.
Que vajin dien, que nosaltres anirem fent Cami.