L’ombra del campanar de Rocafort es projecta gegantina al bell mig de la Vall del Corb.
El sol d’hivern és amable i gratificant. La gent gran el va seguint pels recers tranquils on hi toca llargues estones tot rumiant les seves coses en solitari o enraonant amb un veí que també busca escalf i conversa. Avui hi he trobat la Paquita deixant-se acariciar pels rajos concentrats en un racó de la muralla. Pensativa i silenciosa, aviat hem parlat de les xacres de l’edat, de metges i de medicaments. També de records compartits i esborrats pel pas del temps.
Ha passat la boira i ha plogut amb la tranquil·litat de la pluja de sementer. Els sembrats repunten amb una verdor tendra i vigorosa. Aquest sol d’hivern és acollidor i amigable. La seva fugacitat es aprofitada perquè en qualsevol moment pot amagar-se per damunt dels núvols i les boires.
Però quan exhibeix la seva visibilitat nítida projecta unes ombres horitzontals, planes, que son tan allargades com fantasioses. Baixant per la costa, de sobte, m’he adonat com l’ombra del campanar quedava projectada al bell mig de la Vall del Corb. Ho he vist centenars de vegades però mai havia reparat que l’ombra horitzontal del campanar quedés dibuixada en proporcions quasi gegantines a les sorts que arriben al riu.
És el sol d’hivern que entra d’escaire a tot arreu i magnifica la dimensió de les coses. El campanar de Rocafort és va acabar el 1868, l’any de la Revolució Gloriosa, que derrocà la borbònica reina Isabel II i l’envià a l’exili. Donaria pas a la primera república, federal, que no duraria ni dos anys. El temple és del segle XVIII però la data en que és va posar l’última pedra del campanar és el de l’esmentat 1868, vint anys abans que s’inaugurés el cementiri, sota cal Riba, que històricament estava a la plaça del Teuler tot just a les parets de l’església que donen al sud.
La cúpula del campanar es lloc de descans de dotzenes de coloms i de pardals que s’arrapen hores i hores a dalt de tot. No s’espanten ni pels tocs de les campanes ni pels espetecs llunyans dels caçadors. Son els guardians propietaris del cimbori on hi troben la calma per matar els temps perduts.
Veient la magnífica ombra del campanar projectada majestuosament a les vinyes despullades de la vall he recordat només algunes coses que han vist aquestes pedres centenàries. Han contemplat els batejos, els casaments, les festes grosses, les votades, les familiars. I han vist també l’última desfilada de tots els que han fet el trajecte definitiu i els que algun dia el farem de manera inevitable.
Els campanars de la vall es miren de reüll en una terra que cada dos o tres quilòmetres hi ha un poble, un castell o fortalesa o una silueta de cases. Toquen les hores no necessàriament sincronitzats pel ressò descompensat que arriba de Nalec, Sant Martí o Ciutadilla.
Aquestes ombres hivernals, un mica esfilagarsades i transitòries, donen una estètica singular a tota la Vall on des de fa mil anys ha transitat la història del país acompanyant temps de pau, de guerres, de revolucions, de rancúnies, de pactes, de prosperitat, de misèries, de festes i d’alegries.
Un altre bonic episodi per incloure en el proper llibre…
Les SORTS que arriben al riu….
Anys que no sentia aquesta paraula.
Un plaer.
He llegit l`article i l’e disfrutat pero he trobat a faltar la opinió del periodista, que tambe ens expliqui, amb la seu traça natural,… doncs la realitat de la conviviencia humana actual dels habitants i dels seus problemes económics,ect. que fan que molts jobes hagin hagut de marxar fora de la ciutat o poble, ect.
O deixo aqui en el NO COMMENT.
Es un placer llegi-ho.
Gràcies
Com sempre un plaer poder gaudir dels seus brillants articles.
L’entrevista del passat dia 9 una excel·lència….
I dels escrits de cap de setmana, entranyables com el d’avui
Esperant llegir el següent….
Gràcies!