El líder del partit, Rishi Zunak, ha cessat al president del partit, Nadhim Zahawi, per qüestions di’irregularitats fiscals.
La política britànica està carregada de contradiccions. Avui mateix hem assistit a la destitució del president del Partit Conservador per part del que és el líder del Partit Conservador, el primer ministre Rishi Sunak. El cessat és Nadhim Zahawi que havia estat ministre d’Hisenda en el breu mandat de Boris Johnson. El mateix càrrec havia ocupat el primer ministre Rishi Sunak.
La causa que ha precipitat el cessament és que Nadhim Zahawi s’havia oblidat de pagar uns impostos equivalents a uns sis milions d’euros perquè es tractava d’uns actius que tenia en un paradís fiscal. Rishi Sunak és de procedència índia i Nadhim Zahawi va néixer a Bagdad. Els dos son multimilionaris i partidaris del Brexit que va guanyar el referèndum de 2016 amb un discurs supremacista i, en principi, contrari a l’afluència massiva d’immigrants, refugiats i cercadors d’asil.
El multiculturalisme de la societat britànica és un fet que arrenca del passat colonial i de l’arribada de milions de súbdits que formaren part un dia del imperi. En pocs països europeus es dona la circumstància de que el primer ministre i el ministre d’Hisenda tinguin procedència de la Índia i d’Iraq. El fet políticament rellevant, però, és que el cessament de Nadhim Zahawi no té res a veure amb qüestions ètniques sinó amb la falta d’ètica en les seves martingales fiscals.
Nadhim Zahawi vol seguir com diputat pel districte electoral de Stratford-upon-Avon, el lloc de naixement del gran William Shakespeare. És el que s’està discutint en aquest moment. El seu escó corre perill no per la seva procedència ni per ser un multimilionari sinó perquè no ha observat les regles del bon govern que se suposa ha de seguir un ex ministre d’Hisenda en qüestions fiscals.
El Partit Conservador és el més antic del món, segons assegurava Margaret Thatcher. També és el més cínic i el més pràctic. La idea que encara guardo dels anglesos és la d’un poble equilibrat, assenyat, que creu en la naturalesa empírica de la vida i la seva malfiança de les teories i encara més de les ideologies. Tendeixen a no sacrificar ningú en l’altar de les abstraccions i els ideals. El romanticisme sempre l’han deixat per als escriptors i dramaturgs, mai per les coses que interessen a la gent.
Els conservadors van promoure el Brexit que ha resultat ser una idea contrària als seus interessos com venen demostrant les dades macro i micro econòmiques des de la implantació dels tractats amb la Unió Europea. Porten, a més, tretze anys al poder, cinc primers ministres en cinc anys, sense una política alternativa d’aliances econòmiques i polítiques. Penso que s’ha equivocat.
I aquest joc de poder entre multimilionaris de procedències tan variades i evasions d’impostos també multimilionaris d’un ex ministre d’Hisenda marca el camí pel relleu en el poder malgrat que en les darreres eleccions obtingué una majoria de 80 diputats. El camí de tornada a Europa serà llarg i tortuós però l’evidència es cada cop més palesa de que la sortida no va ser només un error sinó un acte que anava contra els seus interessos.
El Sr. Foix escribe que el racismo fue uno de los resortes que activo el Brexit. Alguien tenia que decirlo! Molt be!
No cabe ni un tonto mas en aquel pais. Bien aisladitos estan la mar de monos.
Decadentes, laxos y conducidendo por la izquierda. Por favor!
Buena semana para todos!
Bona tarda
El poble anglès té les seves virtuts i els seus defectes, nombrosos. Ha estat un país racista, la història demostra aquest fet. És més fàcil aceptar a una persona rica sigui d’on sigui que a un pobre. El Regne Unit va fer el Brexit, entre d’altres, per a evitar o controlar la immigració des de la UE entre d’altres llocs.
Resulta inaceptable que un ciutadà de qualsevol país tingui els seus diners en un paradís fiscal per tal d’evitar pagar impostos en el suposat seu país. Una persona que no vol pagar els impostos que lo pertoquen al seu país no mereix la nacionalitat ni ser membre del mateix. Això és ética básica, el pragmatisme és una excusa per a la incoherència de demanar als que no poden evadir impostos que els paguin. I encara vol continuar en política aquesta persona, increïble.
Després ens sembla carpetovetònic pensar que això nomes passa a Espanya. Aquí també n’hi ha molts pragmàtics.
Salutacions