El Global Britain trontolla

El Regne Unit ha mirat pel retrovisor d’ençà de la Gran Guerra i més encara després de quedar esgotada en acabar la II Guerra Mundial com l’únic país que va resistir en solitari els instints destructius i malèfics de Hitler. Churchill va lluitar tot sol durant dos anys contra el nazisme amb la força de la convicció i de la paraula. L’assagista Raymond Aron va escriure que «Anglaterra va passar en un segle de ser la metròpoli d’un gran imperi a aparèixer en l’horitzó de l’any 2000 com la gran vençuda de les guerres que va guanyar». Aquesta idea de declivi imperial va anar substanciant-se a mesura que la guerra freda donava tot el protagonisme a les dues potències que es discutirien l’hegemonia política, econòmica i militar en la segona part del segle XX.

Tant vencedors com vençuts europeus quedaren sota la protecció de Washington i Moscou que damunt de les runes d’una guerra civil europea continuaren un altre tipus de conflicte ideològic per dominar i controlar el món. La conferència de Ialta de 1945 en la que participaren Roosevelt, Stalin y Churchill va resultar ser a mig termini un acord tàcit per repartir-se la influència sobre les nacions europees. El que fou secretari d’Estat sota la presidència Truman, Dean Acheson, digué a la seu de les Nacions Unides que «Gran Bretanya havia perdut un imperi y no ha trobat encara quin es el seu paper en el món». És una idea que anys més tard formularia d’una altra manera el primer ministre laborista, Tony Blair, en afirmar que «ja no som una gran potència i no ho tornarem a ser, però el que sí som és una gran nació, tot i que si continuem comportant-nos com una gran potència deixarem de ser també una gran nació».

La percepció de que el Regne Unit era en realitat una potència mitjana amb una influència global però ja no amb poder global anà obrint-se camí en els propis britànics en veure que l’Europa continental, democràtica i aliada, havia fet les paus amb sí mateixa i el disseny del projecte d’unitat era cada cop una realitat més palmària. Després de molts debats interns, el primer ministre Harold Macmillan, un conservador eduardià, decidí l’any 1963 demanar per segona vegada l’ingrès al que llavors era la Comunitat Econòmica Europea.

El NO radical del general De Gaulle fou clamorós. De Gaulle acceptava que sense la resistència heroica d’Anglaterra no hi hauria hagut llibertat a Europa però els coneixia tan bé que pensava que l’entrada dels britànics no convenia a la idea que els pares fundadors de la UE havien dissenyat. Pensava que si en formaven part voldrien fer com havien fet sempre amb Europa: dividir per tal de seguir maniobrant a favor dels seus interessos.

Fou el 1973 quan el Regne Unit fou admès com a membre de la Comunitat Econòmica Europea. De Gaulle ja no era president de França. Amb tot, els britànics no quedaren satisfets i els que es començarien a anomenar euroescèptics plantejaren un referèndum el 1975 que perderen de forma taxativa. Un 67 per cent votaren a favor i un 32 per cent en contra d’Europa.

L’entrada del Regne Unit era un èxit del projecte europeu malgrat que els britànics no hi cregueren a ulls clucs des del començament. Aportaven l’experiència diplomàtica, el pes econòmic, la cultura europea de connotacions britàniques i les bones relaciones entre Londres i Washington tot el qual afegia un pes específic notable. Però la calma i l’entusiasme durà poc. El 1979 Margaret Thatcher guanyava les eleccions i plantejà el fet diferencial britànic des del primer moment. No per qüestions ideològiques o polítiques sinó per interessos concrets. No cal oblidar que la tendència històrica de la política exterior britànica s’ha mogut sempre més per interessos que per ideals.

Thatcher plantejà aviat el que s’anomenà el txec britànic que equivalia a que el Regne Unit deixaria de ser contribuent net, mantenint però un pes específic molt considerable en totes les institucions. Thatcher ho resumia en una expressió simple que anys més tard seria l’argument principal dels propulsors del Brexit: «Give my money back». Europa no podia costar res als anglesos. Tots els alts funcionaris de Brusel·les admeten que els britànics son excel·lents funcionaris i saben com administrar els seus interessos en debats oberts i civilitzats. Molts hem pensat que potser De Gaulle tenia raó però no era políticament viable devaluar el paper de Londres dintre Europa i encara menys insinuar la possibilitat de que marxessin.

Els successius governs de Londres tingueren una Europa a la carta. No volgueren signar el tractat de Schengen, de lliure circulació de persones dintre la Unió, ni tampoc formar part de l’euro. Se’ls van permetre tots els seus capricis i peticions. Pensaven que la City seguiria sent hegemònica i que el Banc Central Europeu, amb seu a Frankfort, no representaria cap amenaça per les finances globals amb seu a Londres. Aquesta importància del BCE per administrar les finances de la zona euro no la pairen mai.

Les relacions eren professionals i tècnicament impecables. Tony Blair ha estat potser el primer ministre més europeista des d’Edward Heath però com tots els seus antecessors i successors es va estavellar d’alguna manera amb la realitat europea. Les raons son múltiples. De caràcter històric i pràctic. La premsa groga de Londres començà a fer campanya ridiculitzant la burocràcia europea, l’ajut que rebien els pagesos de França i la idea subtil de que Alemanya, la causant i la gran derrotada de les dues guerres mundials que Anglaterra va guanyar, no podia ser el motor econòmic d’Europa amagant-se donant la iniciativa política a França. La premsa sensacionalista responia també als interessos de l’aristocràcia rural que mai abandonà les seves possessions al camp. El fet que la meitat del territori d’Anglaterra sigui propietat de 25.000 terratinents indica fins a quin punt la terra té una importància social considerable. El propietari d’un pis, per exemple, se’l coneix com a «landlord», el senyor de la terra.

En el partit conservador es va anar formant un nucli d’euroescèptics que, poc a poc, anaven introduint la idea de que fora d’Europa es viuria millor. El partit laborista, especialment en el temps en el que es plantejà el Brexit, en el lideratge de Jeremy Corbyn, tampoc creia en Europa a la que considerava una organització de mercaders portada per ultraliberals amb cap sensibilitat social.

El 2014, el primer ministre David Cameron atorgà la potestat al parlament de Holyrood de sotmetre a referèndum la independència de l’antic regne d’Escòcia. El va guanyar i la unitat del Regne Unit quedà assegurada. Cameron va pensar que per desfer-se o desautoritzar el nucli d’euroescèptics del seu partit, supremacistes en el nucli més dur de brexiteers, el millor que podia fer era convocar un altre referèndum sobre Europa amb la convicció de que salvaria la unitat del partit i que, alhora, podria seguir fent la política europea a la carta. Cameron es va aficionar massa als referèndums. Fou un error estratègic que no comptava amb les males arts que utilitzarien els secessionistes europeus per tal de dominar una Anglaterra més autèntica, més patriòtica i menys multicultural.

Poc es pensava Cameron que el 23 de juny de 2016 una majoria de britànics digueren que volien marxar de la Unió Europea en una proporció de 52 a 48 per cent. La decisió estava presa i la defenestració de primers ministres començava el dia mateix de conèixer-se els resultats. David Cameron plegava, la seva successora Theresa May ho feia al cap de dos anys, també Boris Johnson la seguiria el 2022, desprès Liz Truss al cap de tres setmanes i, finalment, Rishi Zunak s’ha aferrat a Downing Street amb la convicció poc fonamentada que el Brexit havia estat una gran decisió per recuperar la sobirania nacional.

Un dels problemes psicològics com a país és que serà molt difícil reconèixer que fou una decisió equivocada encara que les xifres indiquin que la sortida de la UE hagi significat una pèrdua del 5,5 % del PIB i una disminució d’ingressos fiscals d’uns 45.000 milions d’euros.

El més rellevant d’aquella campanya refrendària fou l’ús de la mentida descarada per decantar els vots dels britànics dient-los-hi que tot serien avantatges si Londres recuperava la gestió de tots els seus assumptes públics. La primera ministra May havia fet campanya per quedar-se a Europa però en ser designada líder del partit conservador i ocupar automàticament el 10 de Downing Street es va comprometre a portar a terme el veredicte dels britànics.

La nova idea que començà a circul·lar per construir el relat post Brexit la va fer corre precisament Theresa May en parlar de «Global Britain». Fou un slogan emprat cinc vegades en el primer discurs de la nova primera ministra a la conferència del partit conservador. Dies més tard fou el títol del discurs de política exterior del ministre Boris Johnson, cap de la diplomàcia abans de ser primer ministre, dient que el Brexit no portaria a l’autarquia sinó a una nova situació de millora comercial de Gran Bretanya al món.

En ser nomenat primer ministre Boris Johnson va publicar un document de 114 pàgines sota el títol de «Global Britain in a Competitive Age» en el que es presentava una revisió radical de la política exterior, la seguretat, la defensa i les polítiques socials, presentant-lo com el programa més ambiciós d’ençà de la fi de la guerra freda. Gran Bretanya podia viure al marge d’Europa establint les fronteres del ciberespai amb Xina, Estats Units i la resta dels països, incloent-hi, naturalment, la Commonwealth de Nacions, una entitat més sentimental i cultural que no pas un espai comú d’interessos reals. Es tractava de que Escòcia seria l’espai ideal per convertir-se en les noves drassanes de l’armada britànica, Gal·les seria el centre de la industria automobilística i les noves tecnologies serien desenvolupades especialment a la província d’Irlanda del Nord. L’objectiu del Global Britain no seria tant el de convertir-se en una potencia comercial ni militar sinó el d’aconseguir ser reconeguda com una superpotència científica i tecnològica el 2030.

El programa fou rebut amb satisfacció per la comunitat internacional perquè anava en una direcció correcta. Al cap i a la fí, el Regne Unit és la sisena potència econòmica mundial, està a la OTAN com a segon membre que més aporta en el seu finançament, el rei Carles III és cap de la Commonwealth de nacions, té un lloc permanent al Consell de Seguretat de l’ONU, disposa de l’arma nuclear i, finalment, el més important potser, té el patrimoni de la llengua franca de la modernitat científica, l’anglès, que s’ha imposat amb l’ajut dels Estats Units. Algú ha definit l’aliança transatlàntica en termes culturals com l’entesa de dos nacions dividides per una llengua comuna. En el rànquing d’universitats del món sempre n’hi surten quatre o cinc entre les deu millors que tenen seu a Anglaterra

De fet, els governs de Londres han de conviure amb Europa en pràcticament totes les organitzacions internacionals. El problema és que els brexiteers volen fer veure, es volen creure, que ho poden fer al marge d’Europa i, el que és més irracional, trencant els ponts que s’han construït en els 43 anys en que el Regne Unit ha format part de la Unió Europea. El Global Britain és una bona idea però no pot ser possible ignorant el gran veï que està a l’altre costat del canal de la Mànega.

El pla de Boris Johnson, assumit pel seu successor Rishi Sunak, no compta amb el descontent social interior de Gran Bretanya ni tampoc en la trencadissa que s’ha produït territorialment com a conseqüència del Brexit. Escòcia demana celebrar un nou referèndum amb un argument de pes que consisteix en que el 65 % dels escocesos votaren a favor de romandre a Europa en la consulta del Brexit i expressaran la seva desafecció a Westminster a les primeres eleccions generals, encara que no siguin en forma de referèndum.

El conflicte d’Irlanda del Nord, per altra banda, no fou ben resolt pels acords signats entre Boris Johnson i la Unió Europea i el que semblava impossible es pot produir: un corrent als sis dels nous comtats del Ulster que formaren la província de Irlanda del Nord, de majoria protestant, en acabar la guerra civil de 1922, de plantejar-ser a llarg termini la possibilitat de romandre a Europa mitjançant una desvinculació del Regne Unit i establint alguna relació especial d’unitat amb la república d’Irlanda. El moviment d’una sola peça pot fer caure tot l’edifici constitucional britànic com un castell d’arena sobre la sorra.

En definitiva, serà difícil pretendre ser una potència internacional si el Regne Unit no és capaç d’establir una relació fluida amb la gran realitat inqüestionable, forta i compacta, de la Unió Europea.

L’administració Biden no té l’esbiaix antieuropeu de Donald Trump i ja ha fet saber que les relacions especials amb el Regne Unit han de passar necessàriament per una entesa amb la Unió Europea. Xina pot establir una relació d’interessos amb els britànics. Però no ho faran prescindint de la potència europea que té telèfon, s’ha enfortit com a conseqüència de la guerra d’Ucraïna i que, malgrat tots els problemes de cohesió interna, és l’interlocutor global en tots els àmbits.

El més probable és que passi un temps fins que la realitat evidencii que fora de la UE hi han més inconvenients que les avantatges promeses. Els britànics s’atansaran a Brussel·les però no ho faran com si res hagués passat sinó que hauran d’admetre el seu error i oferir garanties de que no tornaran a marejar les institucions comunitàries per unes idees supremacistes i nacionalistes radicals que els han portat a l’actual arraconament malgrat ser una potència sòlida de tipus mitjà. Les properes eleccions, després de dotze anys de governs conservadors, poden ser un canvi de rasant pel Regne Unit i per la Unió Europea.

Publicat a la revista Política & Prosa , número 52, febrer de 2023