El més que centenari pi de Rocafort era una senyal d’identitat del poble. Al fons, Nalec i, més al fons, la Bovera.
Han tallat el pi de Rocafort. Me n’he adonat tot just passar per l’indret on sempre s’aixecava. No era un pi qualsevol. Era el pi. Es veu que unes màquines passaren fa uns dies per rasurar tot el que s’atansava a uns dos metres de la carretera. I en trobar un pi centenari, referent per tots els que l’hem vist igual des de la infantesa, han tirat pel dret. El pi a terra i feina feta. Ningú ha protestat. Si hi ha una llei que ho diu, què hi faràs.
No, senyor. Cada arbre centenari té una silenciosa i secreta immobilitat. Hi ha arbres que parlen i que escolten. Esperen. Envelleixen més que els humans. Quan vaig néixer ja hi era. Els padrins i repadrins ja l’havien contemplat. Solitari, al costat de la carretera, sempre igual, amb la voluminositat de les branques inalterada. Semblava que era immune al fred i la calor, a les boires i a les sequeres. Era un referent de nit i de dia, a l’estiu i a l’hivern. Cap llamp l’havia esberlat ni tampoc cap cotxe s’hi havia estavellat.
Més que un arbre era un monòlit que marcava l’espai. Era una fita. Quan dèiem el pi s’entenia com un lloc concret, una salutació al poble, un punt de referència que, de petits, ens deien que podíem anar a caminar o passejar fins al pi. Era com una guia del territori, de les emocions i de la història. De pi només n’hi havia un, sense mes explicacions i sense cap adjectiu.
Milers de vianants l’han vist, s’hi han referit, n’han parlat íntimament en clau d’eternitat. Mai hauria pensat que el caprici dels buròcrates el tallarien sense solta ni volta. No han consultat a ningú. Simplement l’han fet fora de l’horitzó cultural d’un petit poble sense calibrar que arrancaven quelcom més que un pi dues vegades centenari. El pi era la primera salutació per qui arribava a Rocafort o l’adéu per als qui l’abandonaven.
Han tallat el pi de Rocafort. No sé si han sigut els policies del medi ambient o l’ordre ha vingut de la Diputació, d’una conselleria o de l’Estat. Tan s’hi val. El Consell Comarcal no ha dit res. Ara estan amb eleccions i els pins no voten. El pi, com sap tothom, no pot rellucar com l’oliver o el cep. Quan es talla un pi queda mort per sempre. El podien esporgar, treure unes rames, estilitzar-lo. No, l’han destruït.
A tot mallorquí li surten els versos del fons de l’ànima en recordar el Pi de Formentor de Miquel Costa i Llobera:
Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera
Més poderós que el roure, més verd que el taronger,
Conserva de ses fulles l’eterna primavera
I lluita amb les ventades que atupen la ribera
Vull pensar que s’ha tractat de l’aplicació protocolària d’una llei sense tenir en compte el que representava. No sabrien el que feien. Han tallat un arbre gairebé amb nocturnitat i han arrencat un sentiment arrelat en moltes generacions. Un pi que ha estat testimoni mut de les vivències més íntimes, dels somnis i les penes de generacions que trepitjaven la terra, passejaven pel camp, contemplaven amablement la natura.
La fi del pi de Rocafort s’ha emportat el secrets de la història del poble. Algú podria dir perquè calia abatre un referent que no feia cap nosa? Entre Rocafort i Nalec ja no hi ha el pi més que centenari. Potser hi ha massa funcionaris que volen arreglar el país des d’un despatx de ciutat.
Quina poca sensibilitat i quin gran desconeixement del territori. Fora bo que algú fes veure a algú que algú hauria de ser més curós alhora de prendre segons quines decisions, perquè ara EL MAL JA ESTÀ FET.
Quan hi eres no et veia i ara que no hi ets et trobo a faltar.
Molta tristor, a la finca tenim una alsinera centenaria i sempre que la miro emb recorda totes les vivençes de petits amb la familia,entenc molt be la vostra fustració….
Algú ha donat explicacions del per què?
A les Masies lleidatanes 3 cedres es donar la benvinguda.
Els arbres tenien una simbologia pels nostres ancestres.. crec q els romans marcaven l’ entrada a una masia amb un xiprer.. al païs basc es reunien entorn d’ un arbre també.
A banda d’ això paisagísticament ténen un valor com a » hitos » o senyals de referència q serveixen per orientar se.
Es trist i perillòs q estem tant desconnectatts
de la natura …els animals encara conserven aquesta connexió. Hi ha com una mena de sobre valoració de la ment … una mena de bogeria col.lectiva..
Està clar que decisions com aquestes s’han de consultar a tot el poble. Seria interessant saber, Sr. Foix, quin departament o persona ha pogut prendre aquesta decisió.
Hola Lluis,
Desde la Segarra, solidaritat al Vall del Corb i al PI DE ROCAFORT.
La manca de criteri, l’ignorancia i la burocratitzacio de les administracions publiques fan disbarats com aquests.
Es una pena la «perdua» del PI, pero pitxor la manca de sensibilitat i la capacitat de reaccio de la gent…, estem tots anestesiats per «pors» que no sabem descriure, pero que les tenim…, i la manca de identitat i el no posar cara, nom i cognoms, als qui fan disbarats com aquest, ens impedeixen actuar…
Mots impersonals, com el Gobern, l’Ajuntament, la Justicia, el Departaments, etc., i la falta de pebrots dels «administrats», (perdo «mal adiministrats»), ens fan acceptar el que veiem com impropi.
Bon cap de diumenge…, i seguirem llegint les teves aportacions increibles.
Brunet de Bellmunt
El símbol de tot un poble ha estat fulminat sense cap explicació, no era un Pi qualsevol, era un referent per tots els que som de la zona situat al peu de la carretera entre Rocafort de Vallbona i Nalec. Els que tenim de costum tornar sovint al Poble, aquest era el nostre referent per saber que ja hem arribat a casa.
sense qui ni tan sols ningú
Costa molt d’entendre. Quina pena!
Que tristeza y sin ningún sentido. Árboles centenarios, a quien se le ocurre? Deberían multarlo sea quien sea el responsable
A l’Emporda algú es dedica a tallar arbres
Mica en mica, el funcionariat, la desidia i el tanmefot ens van deixan, tambe, la geografia personal i sentimental, arrassada.
Criteri. Molt be netejar el voltants de les carretes i del parcs forestas. Pero cal criteri, senderi que diem. No se on s’aprèn o on l’ensenyen.
Visc arran del Parc de Collserola. Un veí ha plantat uns pins a 5 metres de la casa, hi ha dos pins que han crescut a l’ombra d’uns altres a i a punt caure a la primera nevada o ventada amb el terra humit sobre el cotxes o veïns que passin… No els han tallat, tampoc han tallar tres exemplars d’un arbre invasor Atlantis (?) i que aixeca voreres allà on creix….
Qui hi ha al cap de parcs i jardins de la zona? Tot això es veu tant com el Pi de Rocafort. Quan fou mort el combregaren, però hi ha qui se’n recorda. Molt be Sr . Foix
M’alegro que algú sigui capaç de proclama la tristesa que totes i tots sentim a Rocafort.
Sí, han tallat el Pi. També amb arrasat arbusts, altres arbres i plantes. Tresors tant oblidats com essencials per al nostre entorn i per la nostra vida.
Però diuen que no podem fer res, perquè ells són els amos.
Ho volem tot net i les herbes ens fan nosa. I com que ningú diu res…tot si val.
La Vall té els dies comptats, en poc veurem un paisatge que no ens identificarà.
Gràcies Lluís.
Ho trobo molt fort que hagi passat una cosa així. No és només un arbre. És la història i el
paisatge col•lectiu.