Els caus de conills son abundants i foraden parets, marges i terres tobes.
La il·lusió del que sembra i del que planta és l’espera tranquil·la de la collita. Sense presa i sense adonar-se’n. Tot està quiet i tot es mou. El sembrador dona tombs de tant en tant pels camps veient com es belluga imperceptiblement el blat o l’ordi, amb els seus colors de verds variadíssims. Verds negres, verds esgroguissats, verds pàl·lids, verds aigualits i verds tendres. És inútil intentar descriure les fantàstiques tonalitats dels verds.
És l’època en que els sembrats estan perfectament arrenglerats com si fossin solcs dibuixats per un arquitecte. Aquest paisatge tantes vegades pintat pels figuratius i pels impressionistes tenen enguany unes clapes blanques, rostades, pràcticament tallades arran de terra. Collites destruïdes. Llavors perdudes. Adobs llençats endebades.
Son les clapes que deixen les plagues dels conills que devoren els emergents blats i ordis de moltes comarques de Ponent. Els pagesos veuen com totes les il·lusions de la sembra son trinxades per centenars de conills que surten al capvespre i avancen com un exèrcit en ordre de batalla rossegant al ample parades senceres. És la ruïna per molta gent.
Hi ha la percepció de que l’Administració de la Generalitat no ha sabut detectar el problema i que tot el que fa és fruit de la improvisació i per sortir del pas davant de la pressió, de les manifestacions i les queixes dels pagesos. Degut a la magnitud del problema s’ha deixat caçar a tot hora i cada dia. El furó era animal prohibit per introduir-lo dintre d’un cau per fer sortir els conills. Però ara tothom pot dur-ne un al sarró i ficar-lo dintre dels molts forats a peu de marge, a les soques dels arbres, el sota bosc o a les vores amb munts de pedres abandonades.
Un pagès professional de Nalec em diu que en un any n’ha caçat més de set cents. Surt al caure el dia, porta una petita llanterna acoblada al punt de mira i els abat per dotzenes abans de mitja nit. No dispara amb escopeta de perdigons sinó de balins. Els deixen morts allà on cauen i els voltors i les àligues s’encarreguen de cruspir-se’ls. Altres caçadors de Sant Martí i de Rocafort fan el mateix. També cacen els caps de setmana els que venen de ciutat i han arrendat el coto del terme.
Però la capacitat reproductiva d’aquests conills és prodigiosa. No he pogut comprovar el rumor que corre entre la gent del poble que té indicis de que molts d’aquests conills no son els clàssics del país, que han estat aviats expressament per algú per tal d’assegurar-se caça abundant. Els més malpensats diuen que son els policies climàtics els que els han introduït per tal de que engrandissin les famílies d’aus de rapinya de les terres secaneres.
Un cavall es passeja per damunt d’un sembrat ja arrenglerat on encara no hi ha entrat la plaga dels conills. És al terme de Vallbona, tocant al de Rocafort.
No ho sé. Temps eren temps en els que les guineus s’encarregaven de mantenir l’equilibri devorant tot conill que sortís del cau. La capacitat reproductiva de la guineu, però, és molt inferior a la dels conills. Em diuen que aquests animals tan grossos que es multipliquen ara amb tanta abundància no es queden a la vora els caus sinó que surten a quaranta o cinquanta metres, sembrat endins, i rosten tota herba que troben.
I ho fan metòdicament, començant per una punta de bancal i avançant ordenadament deixant la terra blanca i devorada totalment. És la desesperació dels pagesos que senten els discursos de que s’ha de repoblar el país, ajudar a que la gent es dediqui al sector primari, que aguantin la vitalitat dels pobles i es troben en que les ajudes de la Generalitat son insuficients i fins fa poc posaven tota mena d’obstacles per preservar la fauna conillera desmesurada per damunt de la supervivència dels que viuen de la terra.
Està bé que es busquin espais per instal·lar plaques fotovoltaiques i molins eòlics. L’energia sostenible és comprensible i necessària. Però penso que encara és i serà més prioritari l’alimentació que ens ve dels camps conreats. Tots volem esmorzar, dinar i sopar. I si son productes de proximitat, sense herbicides ni productes tòxics, molt millor.
Al món rural hi ha pocs vots. Però el futur del país depèn en bona part de la capacitat de producció alimentària. Aquesta plaga de conills no és com la dels temps faraònics ni un càstig dels déus. És una destrucció de collites que desanima al personal i que fa que els joves que treballen amb il·lusió i professionalitat ho engeguin tot a passeig.
Benvolgut Lluis,
Quanta raó en el teu literari escrit sobre la plaga dels conills.
Doncs sí que anys enrere es va importar conills -crec que de raça americana- que ho rosten tot, i no només els sembrats sinó també els peus dels arbres i son capaços d’emparrar-se amunt. Vaja, una pesta.
Estic totlament d’acord. Penso que els polítics amb carrec de poder decisori, presuntament, guanyen masses millions d’euros, per la feina que no fan.
I la culpa no la tenen els conills.
NO COMMEN.
NO COMMENT, totalment d’acord.
El sector primari es te que mimar, si o si. I va la nostra subsistencia i el manteniment de llocs de treball.
Ara corremi tots, pero la administracio no hi possa massa enfasis, perque el camp queda massa lluny de la moqueta i la zona comoda del cau del funcionariat que no te la minima sensibilitat de pensar en els que estan al tros.
No hi ha mes remei que la accio directa de protesta com avui ha estat a Barcelona.
Somhi!