Una imatge antiga de la plaça major de Santa Coloma de Queralt fa més d’un segle. Llibre «Santa Coloma de Queralt desapareguda», de Ramon Orga i Montserrat Rumbau. Pròleg de Lluís Foix
El temps acompanya la història dels pobles contemplant en silenci les vivències enterrades en les cases, les terres de conreu, els boscos, els camins i en les relacions humanes de totes les generacions. Tot canvia i tot perdura seguint el fil conductor que ha deixat la petjada dels homes i dones que han esculpit el caràcter propi d’un poble, vila o ciutat.
Santa Coloma de Queralt està feta damunt dels molts segles que han vist una transformació continuada en la seva estructura urbana. Veure les imatges colomines dels últims cent anys és la comprovació de que la nostra generació és potser la que ha viscut una revolució més radical en la manera de viure.
Dels carros com a eina imprescindible per treballar, transitar i comunicar-se amb l’entorn proper hem passat a l’activitat invisible i personalitzada de les xarxes socials que ens permeten parlar amb tothom arreu del mon, veure’ns en directe i transmetre qualsevol imatge instantàniament.
Santa Coloma ha estat lloc de trobada dels veïns de la vila i de tots els que venien al mercat dels dilluns provinents d’altres pobles i masies d’aquesta part de la Segarra, eixuta, cerealística, ramadera i emboscada. Es visitava al notari, al metge, al ferrer o al apotecari que fou el precursor dels farmacèutics.
En l’imaginari de la meva infantesa, Santa Coloma era la trobada d’una vila important després de trencar la vesant del riu Corb i albirar les terres del riu Gaià. Es descobria el sobri campanar, el castell, el passeig de la Muralla, les fonts de les Canelles, l’abeurador, els safareigs, els horts i una certa activitat de fàbriques del tèxtil.
Aquella primera impressió de vila robusta encara perdura quan arribo a Santa Coloma des de Guimerà o des d’Igualada. La pedra és un element distintiu inconfusible. La veig treballada en marges artesanalment arrenglerats, en fortaleses, castells, torres de guaita, esglésies, masies i places. La pedra no es rendeix mai.
Les fotografies parlen per sí soles i son el testimoni d’un temps que era diferent en l’estil de vida però que manté els mateixos trets diferencials d’una vila senyorial enmig de grans extensions de terres àrides i assedegades que sempre miren al cel esperant les pluges d’una bona saó hivernal. El batec humà, la cultura i el caràcter de la resistència segarrenca no ha desaparegut mai de Santa Coloma.
Pròleg al llibre Santa Coloma de Queralt desapareguda. Autors: Ramon Orga i Montserrat Rumbau
Penso que ha mesura que passant els anys, tambe va pasant el nostre mon huma, Vui dir amb totes les persones que viviem conjuntament, amb elles. Al mateix temps.
Per exemple : La rambla de Barcelona, ha cambiat, cuasi totalment, de persones, que es cuiden de les botiguers i comersos.
Ja no es veuen els habitants naturals de la terra, catalans i espanyols, ect.
Ara la cuasi totalitat son estranyers asiátics, ect, pero no naturals indigenes de la propia terra.
En fi, no mes cal donar-hi una volta per la Rambla de Barcelona i veureu sobre la marxa de la realitat.
No dic la nacionalitat dels nous propietaris ó habitans, ect.
Les pedres seguéixen, pero les persones de avans, han marxat ó desaparegut per sempre.
NO COMMENT..
Resistencia segarrenca i el riu Corb sempre treien l´ull.
De pedra picada el nostre anfitrio!
Un llibre excel·lent de fotografies antigues de la nostra població.
La presentació del mateix, és aquest cap de setmana.
Dissabte 25 de maig
A les 7 de la tarde a la Sala de la Torre del Castell
Sants Coloma de Queralt (Tarragona)