La primavera ho desperta tot. El sol cau lentament a ponent. Tot explosiona.
Caminar acompanyant el sol que cau a ponent és una experiència notable. La primavera adopta les formes més canviants i revolucionàries. Surten els colors per tot arreu. La terra es desvetlla i les plantes brosten, malgrat la sequera devastadora. Passejar pel terme és un privilegi que els de ciutat no coneixen. Silenci. Un tractor que ronca lluny. Un foc que treu fum a la llunyania.
Al fons, molt al fons, com un escenari d’una òpera de Verdi, el Montsec dibuixa el perfil de l‘horitzó. La primavera és una insinuació que apareix amb multitud de signes precursors. Res és definitiu. Es una realitat que el dia s’allarga i que una implosió lluminosa convida a somriure tot allò que viu. El soroll vital, silenciós, penetra poc a poc en les coses vives.
El despertar és eufòric. Sembla que tot es desferma i queda fora de control. Els sentits no poden quedar indiferents davant l’explosió de vida. Bufa una marinada freda i persistent, pròpia del mes de març. Qui coneix la terra en aquests indrets de la Vall del Corb sap que poden tornar els freds traïdors, el segarrò que mata les vinyes en una matinada maleïda, els capricis primaverals que comporten tanta inestabilitat.
Shakespeare posà en boca de Proteu en els Two Gentlemen of Verona «què semblant és aquesta passió naixent a la bellesa insegura d’un dia d’abril que alhora mostra tota la seva bellesa del sol i de sobte un núvol s’ho emporta tot». Tots els grans clàssics, des d’Horaci fins a Virgili, han cantat aquests canvis metòdics, eterns, que arriben i se’n van sense demanar permís tot jugant amb la precarietat dels humans.
Un camí solitari, allunyat dels sorolls, de les guerres i de les crisis, és un bon antídot per combatre l’excitació i el soroll de les coses immediates. El sol va caient inexorablement. La lluna s’endevina com un tall de meló estret i prim, una boirina es veu a la plana d’Urgell, no hi ha senyals de pluja. Però malgrat la sequera ningú deixa de conrear, de llençar adob, d’esporgar i de llaurar els camps. És l’esperança que mai es perd quan un sembra el blat o planta un oliver.
Una manera d’entendre la vitalitat primaveral és obrir tots els sentits i comprendre una mica el que està passant al nostre entorn. Fiar-se en les coses molt petites per comprendre les més grans. El que no sap com creix un roure, deia Goethe, no sap res.
Toquen les sis a les campanes. Aquesta nit es canviarà l’hora i dormirem una mica menys. Arribarà un dia que aquest canvi d’horari, dues vegades l’any, serà suprimit i tornarem a l’hora vella, la que no havia canviat mai, la verdadera, i no la dels suposats estalviadors de no sé quines energies. En arribar a Rocafort es nota una certa activitat. Les Casetes estan transformant-se amb molt bon gust. El Josep, que ha reviscolat totalment cal Riba, m’explica els seus projectes. La pandèmia ha omplert moltes cases buides o mig abandonades. Molta gent entén que es millor treballar prop de la natura que no pas veure i organitzar el món des de despatxos urbans i burocratitzats.
Com sempre, Un plaer llegir-te, Lluís. Un mitjà inestimable d’evocar nostra terra i recordar el temps que hi hem viscut.
Moltes gràcies.
Extraordinària descripció sobre l’esperança i la promesa de la vida!
Tan de bo que plogui aigua al camp.
Molts bars de Lleida fan café café.
Roda el mon i….
Te que ploura Sr. Foix i el Corb te que reviscola tambe.
Me gusta mucho Foix como poeta del paisaje.
Un abrazo.
Ets un verdader poeta, i dona pau i alegria llegir-te: gràcies, per que es un regal !
Bon dia, afegir que començar la primavera
amb la poesia del senyor Foix es un singular Regal
Gràcies!
Bona primavera a tots!
I que la Salut ens acompanyi!