Els blaus del Maresme reflecteixen la tranquil·litat d’una part del país benestant.Suavitat i tendresa.
Els que som de terra endins quedem enlluernats per la claredat del mar. I més encara, per la senzilla blavor del Maresme, terra de Manuel Cuyàs i de tants amics meus. És un blau tendre, tranquil, prudent. Sembla que no passa res i passa molt. He vist aquest mar enfadat amb tempestes inhumanes engolint vaixells amb la tripulació inclosa, molt a prop de la costa.
Un dia primaveral, incert i calorós, dens. Els ocells s’esvaloten de bon matí. No paren. És una simfonia inacabada i persistent. És l’arribada del sol i la llum. És el Maresme, el lloc més benestant del país, amb més torres protegides per jardins afrancesats, més arbres importats pels indians que fa més d’un segle es feren cases impressionats en aquestes terres que miren al mar des de la distància, lluny, pensant que mai passarà res perquè l’alçada els protegeix.
Son dies que exhibeixen els capricis shakespearians del mes d’abril. Ara fa sol i ara plou. A mitja tarda se senten uns trons llunyans que s’apropen amb una forta potència. Res feia pensar que plouria i, de sobte, descarrega una forta pluja que converteix en fang el camins terrossos. Para de sobte. Surt el sol. Però les bromes s’aixequen com torres de coto fluix a la serralada de la costa. Torna a ploure.
És una decisió inesperada. La sequera era i és una fatalitat pels pagesos i per la vida del país. L’aigua és tan o més important que el petroli o el gas. Passo pels rius curts que travessen les ciutats i pobles del Maresme. No veig cotxes a la riera. En sentir trons, la gent, que és llesta i previsora, retira els automòbils no fos cas que passi el de sempre i que surtin a les notícies els seus cotxes descontrolats peer les aigues. Dit altrament, que una tempesta instantània arrossegui riera avall els automòbils mal aparcats a la llera d’un riu insignificant que es pot convertir en una rovina embogida.
Però d’aquests dies contemplant el mar des de la llunyania em quedo amb els blaus i recordo aquell últim poema d’Antonio Machado, trobat a la butxaca de l’americana quan ja havia mort i que en un full arrugat escrivia «estos días azules, este sol de mi infancia». Fou l’últim que escriví passant la frontera cap a l’exili sense arribar més lluny que Colliure. Aquella llum solejada de la infantesa.
Aquest blau mediterrani és tranquil, suau, afable. És l’imaginari col·lectiu però real de la nostra civilització.
» Aquets blaus del Maresme » he llegit l’article i m’ha agradat molt, pero al anomenar…els indianos , m’he recordat la seva historia i la tracte i frafic d’esclaus, tresladats desde l’Africa a America, en Barcos. comandats per catalans fins a L’Habana, ect.
Amb la col-laboració de tota la societat humana, i tambe amb la bencidió Urbi et Orbe, de la religió. Durant mes de 3 segles, ect.
Penso que tot no son marabelles. cuan parlem dels catalans.
Doncs a España.els catalans som estimats i admirats, pero tambe som odiats.per la nostre ARROGANCIA I D’ESSER UNS CREGUTS.
De totes maneres a tot España, es poden veure persones, amb fesonomía de cataláns, a totes les ciutat aon hi han construccions i monuments Romas, doncs els trobareu, perque els catalans tambe som els Romans.
NO COMMENT.
En Manuel Cuyas «que pillaras» que li deia en Graset al Mes 3_24.
Cada vegada una mica mes sols i mes «justets» com diu un bon amic.
Aqui convalescent de una intervencio vaig omplint l´agenda de citas mediques i sales de vetlla. Tot plegat es un encadenat implacable, inexorable com aquest blau del Maresme.