Malgrat la sequera, les vinyes, els olivers, els ametllers i fruiters tenen esperança. Segueixen el seu ritme.
Son dies de sequera. Els sembrats groguegen escanyolits adoptant un to blavós que és símptoma de fracàs. Son dies en que les espigues acostumaven a torçar el coll exhibint la plenitud de la seva trajectòria vital. La falta d’aigua ho ha enterbolit tot. Els que seguin podran obtenir dues o tres llavors. Màxim quatre o cinc. És un desastre que comporta moltes conseqüències. No només pels pagesos sinó per tots plegats.
S’haurà de tenir en compte seriosament que el que passa en el món rural té efectes papallona a les ciutats i al món en general. Tot comença en la llavor que es deposita a la terra al novembre. Comença el cicle. Només un excés de fred o manca de pluja pot alterar el ritme etern de les collites de blat o d’ordi.
Enguany no hi ha hagut gelades destructives. Però la sequera ha causat estralls. No nomès als cereals sinó també als arbres que encaren l’estiu amb una incertesa inquietant. La falta d’aigua té efectes universals. És una mancança bàsica.
Malgrat tot, la natura segueix el seu ritme. Els fruits han aparegut generosament a tots els arbres. Hi ha fruites, olives, raïms a dojo. Com si no hagués de passar res. La generositat de les pomeres, dels cirerers o de les figueres és immutable. Els albercoquers han de ser desprevinguts del vuitanta per cent dels albercocs. El mateix es pot dir de les pomeres i de les pereres. S’han d’aclarir. On hi ha tres pomes només en pot quedar una. S’ha de pensar en quan seran grosses i evitar que s’amunteguin en un pom innecessari. L’aclarir els fruiters és una necessitat immutable.
Però el que importa és que la sequera ho condiciona tot. És un any precari. La sequera és especialment destructiva per les terres de secà. Convida al pessimisme però el pagès sap de què va tot. Ja tornarà la pluja, baixaran rovines, hi haurà saó. Però no se sap quant ni com. Els conills mentre tant es multipliquen disposats a rostar tot el que sigui verd, des dels arbres petits fins a les vinyes, fins els arbres plantats recentment. El fet que hagi passat moltes vegades en el passat no vol pas dir que la situació no sigui dramàtica.
He leido en La Vanguardia de hoy, 22/05/23, la columna del periodista Sr Joaquin Luna.
Es sobre el Aeropuerto Lleida-Alguaire.
Le pido permiso Sr. Lluis Foix para contestarle desde su Blog ya que son compañeros de Editorial y por mi edad no se como hacerle llegar mi opinión.
Dice de nuestro aeropuerto que no lo conoce. ¿Si es así como se atreve a escribir esa columna?
Hoy es sede de talleres conectados con la actividad aeronáutica, también escuela de pilotos de líneas aéreas, ….
En marcha solicitudes para construir naves para mas industrias.
Le pido encarecidamente que se entere bien y escriba un nuevo artículo.
Muchas gracias.
La paraula mágica es «prevenir»¿Qui ha previngut els secles naturals de la sequeras?
El cosmos te les de guanyar i el Homo Sapiens no sap entendre cuan la natura vol les seves prioritats
En la situación actual existe un factor nuevo: la contribución humana a esta situación. El cambio climático está relacionado con las actividades humanas y la economía aplicada. Aunque no sea al 100%, no ser conscientes de esto es autoengañarnos. Las prácticas agrícolas modernas han supuesto errores agravados con la contaminación e influencia en la composición del aire, el agua y el suelo. Obviar esto no es buena idea. Nos queda el consuelo de que lloverá, pero la tendencia es lo que importa. Las predicciones no son buenas. Si la temperatura global pasa de los 1,5°C en los próximos años nuestros hijos y nietos tendrán problemas muy serios. La naturaleza no tiene alma.
Per dues vegades el Sr. Foix empra el adjectiu «immutable». Molt ben emprat per cert i molt plania.
Parla de arbres biblics que aguantan de tot i mes i que ens transcendiran a tots.
Immutablement(!)