Àngela Vinent no pretén donar lliçons sobre noves maneres de viure i d’observar la riquesa del univers rural. Simplement, s’admira del que veu, ho descriu amb una prosa culta i en un català que beu de la tradició oral i es nodreix de paraules mig enterrades en les terres massa despoblades del Pallars.
Les pinzellades pallareses fetes des d’una trajectòria de vivències urbanes tenen l’avantatge del descobridor de nous escenaris vitals. Àngela Vinent no pretén donar lliçons sobre noves maneres de viure i d’observar la riquesa del univers rural. Simplement, s’admira del que veu, ho descriu amb una prosa culta i en un català que beu de la tradició oral i es nodreix de paraules mig enterrades en les terres massa despoblades del Pallars. Ho fa amb un llenguatge planer, entenedor, sabent que moltes expressions només estan al diccionari perquè han desaparegut els guarniments dels animals que llauraven, les feines de sembrar, segar i batre, l’esporgar i l’empeltar. Preservar el llenguatge abandonat és una aportació impagable a la memòria dels que ens precediren.
Cézanne, Picasso i Kandinsky van viure la seva plenitud artística contemplant en tots els moments del dia la muntanya Sainte-Victoire, a les proximitats d’Aix-en-Provence, al sud de França i prop de Marsella. Era una mena de Sinaí cultural que encara avui es transitat pels estudiosos dels principals inspiradors de la pintura moderna. Àngela Vinent té la seva muntanya de Sant Corneli que evoca, saluda, descriu, admira i contempla des de la seva casa d’Aramunt.
Veu la muntanya en llevar-se, quan es prepara una tempesta o tot cuinant un plat sense presa. Tots tenim un referent topogràfic que ens ha marcat en les diverses etapes de la vida. Pot ser un turó, una roca, un reboll o una olivera centenària. La serra de Sant Corneli és un dels fils conductors d’aquests relats curts, concisos i rics en matisos. Mon cor estima un arbre… deia Costa i Llobera en el seu Pi de Formentor. El poetà romà, Virgili, va escriure l’Eneida però les Bucòliques i les Geòrgiques son el lloc de partida i de tornada de totes les generacions des de que la terra és conreada. La terra no sabrà mai mentir, deia el poetà lleidatà Màrius Torres.
La mirada de l’Àngela no és la dels neorurals de fa trenta anys que pretenien viure al camp amb idees covades en la universitat o en falansteris utòpics una mica estrafolaris. És una mirada càlida cap els petits detalls de la vida rural, una manera de mirar el món i d’admirar les persones.
En aquests apunts afloren els colors, les sensacions, els olors, el remor d’una pedregada i el silenci blanc després d’una inesperada nevada. Passen les estacions deixant percepcions íntimes en la vida dels humans que l’Àngela Vinent recull amb una senzilla i rica prosa. Les seves vivències evoquen personatges literaris com Homer, el primer cronista de la guerra, o Patrick Süskind, el millor prescriptor literari de les olors.
A banda de la muntanya de Sant Corneli, dues constants de les pinzellades pallareses son l’hort i la cuina, dues realitats categòricament rurals, interrelacionades, en les que es consumeix el temps i l’enginy, la contemplació de la força creadora de la natura i la paciència en deixar que l’olla o la cassola facin la feina sense preses.
També es descriu les senyals en que cada estació vol manifestar-se. L’hivern se’n va enmig d’una quietud universal tot mirant el lent però inexorable crepuscle de la vida insinuant la claredat a mida que s’escampen les boires, bufen els vents i s’allarga el dia. L’estiu és intens, rabiós, implacable. La llum s’intensifica, cau vertical, rosteix les herbes que semblaven ufanes fa unes setmanes. Arriba la intensa i enlluernadora lluminositat. La tardor es presenta lenta i amb un cert cansament. Les figues van madurant gradualment i la fullaraca forma catifes orgàniques per camins i parterres. És l’hora de recollir i replegar. S’arraconen els barrets de palla i surten de l’armari les gorres i les boines.
Arriba el fred i l’hivern torna a entrar amb nits inacabables, dies ombrosos i freds negres. La naturalesa entra en la quietud i el país viu silenciós tot contemplant les gelades nocturnes, seques, que conviden la gent a estar-se a casa. Com s’agreix el baf que surt de l’olla o l’escalfor de la cuina o del foc a terra. La primavera ho revifarà tot altre cop.
Totes aquestes vivències les fa compatibles Àngela Vinent amb un cosmopolitisme de rerefons, els seus viatges, la seva experiència en gestionar situacions complexes des de l’administració pública. Allí la vaig conèixer com a mà dreta de l’alcalde Pasqual Maragall, el gran transformador de Barcelona. Qui ens havia de dir, Àngela, que un dia ens trobaríem embadalits per la riquesa prodigiosa de la vida rural. Tu des de l’admiració produïda per la terra venint de l’urbs i jo també voltant molt pel món però sense perdre mai de vista quins eren i son els meus orígens.
Lluís Foix
Escriptor i periodista
Pròleg al llibre HORES PALLARESES d’Àngela Vinent
Roda el mon…
Amb un proleg de luxe. sera questio de adquirir el llibre.
Enhorabona!
Salut i Memoria.