Conservar les cabanes és una manera de preservar la cultura dels termes del país
Els termes parlen amb tanta força com els pobles. Darrera un marge, una cabana o un camí hi ha una història concreta, particular i moltes hores mortes de converses, xiuxiueigs, lamentacions. La cabana de Racot la va construir el pare amb pedres arreplegades al tros atansades amb carro i col·locades amb criteris de picapedrer de marges caiguts. Havia comprat el tros l’any de la Nevada Grossa, el febrer de 1944, que va depositar un metre de neu per tot el terme i la comarca.
Els olivers grans s’esberlaren i semblava que no revifarien. Hi havia misèria. El Pau, un home que fumava la pipa i no s’havia recuperat dels estralls de la guerra a les cases més vulnerables, tenia abandonada la finca i va vendre les dues parades per una saca de farina. El pa era l’aliment imprescindible. Així ho explicava el pare en aquells anys de privacions generals. Semblava que la neu havia fet molt mal però resultà un gran benefici durant tres o quatre anys que la saó acumulada va fer prodigis.
El Racot constava d’un pla i una parada, un centenar d’olivers i algun ametller. Era una compra de casa pobra, els pares eren tots dos cabalers, a una altra casa encara més pobra. En fondre’s la neu es començà a serrar les branques esquinçades dels olivers, amuntegar la llenya i llaurar. El tros va a passar a ser conreat com la majoria de l’entorn del terme.
No era finca per fer-hi una cabana. Tres anys més tard es vengué el Tossal de les Forques que era de cal Cacho, un centenar més d’olivers en marjades que arribaven fins una petita carena. La llegenda diu que en temps antics en aquest tossal s’hi penjaven els condemnats a mort. Tampoc calia una cabana perquè la finca estava a deu minuts caminant del poble. Però el pare decidí fer-n’hi una pensant en el sopluig del cavall en cas de pluja o de recer en els temps de collir les olives. Hi havia una altra raó. El pagès passava moltes hores a la terra. El llaurar, per exemple, es feia amb la reu, solc a solc, i podia durar un parell de dies. L’esporga era més minuciosa i delicada. La cabana servia també per decansar en les èpoques de calors rabioses.
Avui tot es fa més de pressa i millor. La maquinària ha fet prodigis. Passejant pels termes no es veu gairebé ningú. La feina es fa ràpid i l’estada en un tros és mínima, la imprescindible. El pare va començar a atansar pedres. Amb calma. Pensant en els dies de boira o de destorb. I va començar a aixecar les parets d’una cabana petita en la que hi hagués una menjadora per l’animal, un foc a terra en un racó i una petita finestra per ventilar l’estança.
Un altra perspectiva de la cabana de Racot
Va tardar més d’un any en acabar-la. La teulada estava formada per bigues de pi mig tortes que sostenien un canyís sobre el que s’hi posaven les teules que havia anat a buscar a la bòvila de Sant Martí. La primera porta era d’un corral de casa que ja no servia per estar foradada permetent l’entrada de gats i altres animals que esvalotaven el galliner. Quan va posar la porta i tingué una clau improvisada amb el forrellat corresponent ja s’havia acabat. El meu germà Josep hi va intervenir decisivament.
Tenir una cabana donava seguretat. Passats els anys es va d’haver de reforçar algunes peces, canviar teules, posar una nova porta i plantar alguns arbres al voltant que han anat canviant el perfil d’una edificació que és un dels llocs del terme on a l’estiu s’hi pot descansar a l’ombra d’una gran figuera, albercoquers, un cirerer i dos estirats xiprers que han convertit aquella cabana primitiva i solitària en un lloc estèticament molt considerable. Una tarda de marinada al juliol o l’agost és molt comfortable seient a les pedres sota la figuera.
Conservar les cabanes és refer i recordar la cultura dels termes del país on generacions d’avant passats hi mataren hores i hores per conrear la terra i viure’n d’ella.
Vull imaginar la satisfacció del seu pare en posar el forrellat després d’un any de, segurament, dura construcció manual. També l’orgull del seu fill, que estima la cabana. He vist destruïdes per no valorades massa obres fetes amb esforç i il·lusió. No és el cas i me’n alegro.
M’ha fet recordar la cabana que tenim a una planta d’ oliveres a la Vall d’Àger, realment és “de buen nacido ser agradecido” té tota la raó amb el que diu, potser, encara m’atreviria afligir-hi, per als que en tinguem: un deure refer-les i conservar-les. Nosaltres hi possarem mans a l’obra.
Gràcies Lluís
Aquesta cabana vostra està molt ben conservada. I ombrejada. Convida a entrar-hi. Jo tinc ganes de refer-ne una de la família situada a un tros molt bonic, que ha perdut el sostre.
Cada vegada mes a prop del inici de tot plegat i dos estirats xiprers al costat.
Quina pau i quina serenitat Sr. Foix.
Gracies