Aquesta insignificant pila de paques de palla demostra els estralls de la sequera d’enguany.
La imatge és desoladora. No hi ha record d’una sequera tan ruïnosa. Els blats i els ordis no s’han aixecat un pam de terra. Dels quinze o vint grans que donen les llavors de mitjana, enguany només n’han produït dos o tres. Les recol·lectores han repassat els camps però el preu de la sega se l’han emportat les màquines.
Els rostolls estan tristos i plens de renadiu. Les pluges de les últimes setmanes arribaren tard quan el gra ja havia fet el seu curs natural, escarransit, insignificant. La naturalesa té els seus ritmes i calendaris. L’aigua tardana ha fet créixer males herbes i ha fet germinar grans mig perduts per terra. Sembla que s’hagi reprès la normalitat. Però la sequera es profunda i la saó és prima.
No es veuen perdius com les que corrien a gran velocitat als voltants de la sega. No tenien on amagar-se i no trobaven la humitat imprescindible a l’ombra dels sembrats alts, rectes i robustos.
La palla es escassa, gairebé una anomalia. Caminant pel terme he vist una pila de paques de palla. Era com una catedral rústica en miniatura. El segador les ha reunit en una petita escultura que es infreqüent aquest estiu. No hi ha blat ni ordi, un any en el que precisament els preus son més alts, i es notarà en el que resta d’any. Els cereals seran molt més cars però la palla també. Els preus dels aliments es dispararan. La guerra d’Ucraïna afecta tothom, també a la industria agroalimentària que és el principal rebost del país. Putin està bombardejant el graner més important d’Europa.
La solució a la precarietat d’enguany no és contractar grans extensions de plaques fotovoltaiques i sembrar les terres conreades de molins de vent. El petroli, el gas i l’energia necessària pel normal funcionament de la vida a ciutats i pobles son necessaris. Però hi ha una prioritat més gran encara. Tots esmorzem, dinem i sopem. Els aliments son imprescindibles. Col·locar plaques fotovoltaiques o molins de vent en terres conreades és un error monumental. No es tracta de mantenir el paisatge només, sinó de preservar els petits o grans graners que tenim a Catalunya. És una qüestió estratègica i no es pot caure en decissions precipitades que sovint no responent al interés general sinó als instints especulatius d’empreses que no tenen cap interés en la terra. Paga la pena recordar la vella dita que s’escau en aquesta situació tan perillosa: «no facis el ruc que la palla va cara».
Hola ,
Veo su sitio web https://www.foixblog.com y es increíble. Me pregunto si las opciones de publicidad como publicación de invitados o contenido de anuncios están disponibles en su sitio.
¿Cuál es el precio si queremos anunciarnos en su sitio?
Nota: el artículo no debe tener ninguna marca como patrocinado o publicitario.
Salud
scarlet anderson
Només cal que no es deixin insultar en el Congreso.
Aixi que els tractin de golpistes o terroristes, que demanin una rectificació,
Sino es produeix abandonin el congres tots els independentistes.
La broma s’haurà acabat en dos dies.
Aquí podríem aplicar allò de : no fem el tonto que la palla va cara i garrofes no se’ n troben……Realment, la situació és molt preocupant.
Loada sigui la pagesia catalana!!!!!!
Quin desastre. Quina tristor.
La cosa efectivament ara no va perque vingui un lobby «sostenible» i comenci a colocar molinets i plaques on tenim el blat que sera el pa de dema.
El ruc catala es capaç de tot, pero no ens passem de frenada i de tonteria.