Alcoverro i l’hotel Gloria de Jerusalem

Transitar sense presses per la ciutat vella de Jerusalem és una de les experiències més riques que un viatger o un turista pot trobar en el món. La pedra és l’element distintiu. Però encara son més xocants les fesomies que surten de qualsevol carrer i que no son pelegrins ni visitants. Son les faccions humanes de l’entrecreuament de races, creences i drets històrics adquirits després dels conflictes que ha viscut aquesta ciutat abrahàmica i bressol de les tres religions monoteistes escampades arreu de la terra.

Jerusalem no és una ciutat folklòrica malgrat els rituals tan diferenciats i tant aparentment exòtics entre cristians, jueus i musulmans. M’agrada perdrem pels carrerons rebregats per la història d’aquesta ciutat mil·lenària. Tant petita i tan inacabable. Entrar per qualsevol de les seves portes es topar-te amb sorpreses sobtades. En creuar la Porta Nova tot sembla plàcid i net. És el barri cristià més tranquil i polit.

Abans d’entrar a la confluència que condueix a la porta de Jaffa em trobo amb l’hotel Gloria, una edificació de l’època otomana, neta, senzilla i discreta. Al interior hi ha una tranquil·litat poc freqüent en aquests carrers humanament densos. Al taulell de recepció dos àrabs israelians m’atenen amb cortesia.

Els hi pregunto si coneixen Tomàs Alcoverro i amb una rialla simpàtica i familiar em diuen que sí, que és un client històric de l’hotel i que era conegut pel seu pare quan regentava la pensió Gloria. El corresponsals que han cobert els molts conflictes en els que Jerusalem ha estat l’epicentre de la violència s’han allotjat en dos hotels històrics de Jerusalem. El American Colony era freqüentat pels anglosaxons més cèlebres. Hemingway hi havia viscut temporades quan Palestina era un protectorat britànic des de la Gran Guerra fins a la creació de l’Estat d’Israel el 1948. Els medis més potents com els grans diaris nord americans passaven els dies al King David, a l’altra banda de la muralla, davant de la porta de Jaffa, un hotel que fou el centre de l’exèrcit britànic i que va ser dinamitat pels terroristes de l’Irgun matant una cinquantena d’oficials britànics. Dos personatges que participaren en aquell atemptat acabarien sent primers ministres israelians. Un era Isaac Shamir i l’altre Isaac Rabin que cauria assassinat en un acte públic a Tel Aviv el 1995.

Tomàs Alcoverro anava a la pensió Glòria, avui un hotel senzill però acollidor i familiar. Un dels germans que porta l’establiment esmorzava al fons del menjador i m’ha parlat de la personalitat d’Alcoverro, un home que comprenia millor que la majoria de corresponsals el que passava a Orient Mitjà. Alcoverro no anava amb els periodistes mediàtics que arribaven, veien, escrivien i marxaven. En Tomàs es prenia el seu temps. Parlava amb la gent, tenia i té una idea pròpia i molt respectable d’un conflicte que implica les tres religions monoteistes i els interessos derivats d’una amplia zona on va néixer la civilització.

Alcoverro és inefable, únic, en la història del periodisme dels últims temps. Des d’aquesta petita estança prop de la porta de Jaffa ha conegut i observat tots els conflictes d’Orient d’ençà que viatjà a El Caire en 1970 per cobrir la mort de Nasser, el Rais egipci, que plantà cara a Occident i fou enterrat amb les llàgrimes de milions d’àrabs que el consideraven el seu líder inqüestionable. Durante més de mig segle ha observat els fets des de la distància que aporta la saviesa de qui ha vist tant patiment, tantes injustícies, tants disbarats d’uns i d’altres, tanta irracionalitat en unes terres que no viuen en pau i en les que la llibertat occidental és inconcebible.

En Tomàs és home de matisos, un tarannà infreqüent en una zona del món en la que els clarobscurs no s’aprecien. Tot és blanc o negre en el conflicte de cultures i civilitzacions en el bressol de les derivades abrahàmiques de la religió i de la vida.

Tomàs Alcoverro podia haver freqüentat els hotels on s’allotjaven els grans mites del periodisme internacional de l’època. Ell es refugiava a l’hotel Glòria cada cop que visitava Jerusalem. Parlava amb la gent, veia les dificultats per sobreviure i per conservar la cultura i la identitat de les parts implicades. Els conflictes a Orient son per poseïr i conservar la terra i per no perdre la identitat que tots tenen.

Passejant pels carrers de la ciutat vella de Jerusalem he recordat les vegades que hem parlat dels episodis violents que el general De Gaulle qualificava de conflicte de Llevant. Alcoverro ho ha viscut tot de lluny i de prop, sempre amb una visió cosmogònica i observant les complexitats de les confrontacions. Passats els anys, escoltar Alcoverro parlant d’Orient, sense pressa, és com assistir a un concert de saviesa i experiència. No se li escapa cap fil per elaborar un tapís tan complet i tan ric en matisos.

La segona pàtria de Tomàs és Beirut amb totes les seves contradiccions i complexitats. Però també ho és Jerusalem, Damasc, Caire, Bagdad, Amman, Teheran i tots els llocs que han contribuït a dibuixar la nostra civilització. En sortir de l’hotel Gloria he recordat aquelles vivències de guerra, aquelles incursions en el foc creuat de Beirut per comprar una catifa, o l’accidentat viatge a la vall de la Bekaa per arribar finalment a la ciutat de Balbek, amb dinar al vetust hotel Palmira on m’ensenyà el llibre de firmes en el que hi constaven unes paraules del rei Alfons XIII en passar per aquelles terres fèrtils ara fa més d’un segle.

La batalla que es lliura a Orient, des de Indonèsia fins a Palestina, no és entre exèrcits sinó entre canals d’informació, entre idees i entre odis. Soc del tot partidari de l’existència de l’Estat de Israel. Per raons històriques i humanitàries. Els jueus tenien dret a un estat propi després de tants segles de persecució en tota Europa i després de la perversa experiència de l’Holocaust practicada pel nazisme amb el coneixement i col·laboració de milions d’alemanys i d’altres europeus col·laboracionistes.

Això no vol dir, però, que l’estat hebreu no sigui objecte de les mateixes crítiques que qualsevol altre país. Així ho pensava un jueu laic, lúcid i savi, George Steiner, quan deia que l’Estat israelià no tenia capacitat per dominar un poble nombrós de palestins que, amb el temps, seran més nombrosos que els ciutadans israelians i que si no disposen dels mateixos drets i deures seran un malson pels israelians.

Aquesta conversa l’he mantinguda amb Alcoverro des de que fa molts anys ens coneixerem en la vella redacció de La Vanguardia del carrer Pelai. Hem mantingut la relació i l’amistat. Tomàs és un periodista que enraona, de passejades tranquil·les, de converses vitals que feien de les velles redaccions dels diaris, un lloc de convivència cívica, d’intercanvi d’idees, de lectures compartides, de dèries de tota mena. La cultura dels diaris també és la tradició oral, les anècdotes, les vivències antigues, les crítiques fetes a cau d’orella, les fòbies i les crítiques. Tots ens hem adaptat a l’era digital sabent que aquell mon analògic era humanament més ric i més culte.