Les portes aguanten la propietat de les cases. Si una porta cau s’obre un forat entre la privacitat i l’ús comú. Les portes poden ser velles, atrotinades, insegures. He repassat unes quantes portes de Rocafort que s’aguanten malgrat que la casa no estigui habitada o que les runes s’amunteguin al interior.
Amb l’amic Josep del Bellardó hem transitat el carrer de l’antiga plaça fins a casa seva. Hem recordat la història de cada casa, el canvi de noms, de propietaris, de persones que han marxat però han deixat petjades que es perden en la nit dels temps. L’autoritat del Josep s’alimenta dels records del seu padrí que nasqué al segle XIX. És un pou inesgotable de la història real, simbòlica i llegendària de Rocafort. I del seu terme.
El carrer està mig buit però cada casa manté el seu nom, la seva estructura, l’any en que fou construïda si consta en el seu llindar. I la porta tancada amb pany i clau. Si hi ha porta hi ha casa per antiga i deshabitada que estigui.
És interessant fixar-se en les dates de les llindes. Hem passat per l’antiga escola, allà on jo vaig aprendre a escriure fa ja molts anys, i hem reparat en la data que consta en el balcó de ferro forjat. L’any 1871, el de la primera república, tres anys després de que s’acabés la cúpula del campanar, el 1868. Dues dates interessants que marcaren l’abdicació forçosa de la reina Isabel II i la de la república federal protagonitzada per catalans que tingué una vida curta i accidentada.
Al final de les guerres carlines hi va haver signes de progrés i de canvis. El país estava esgotat de tanta lluita fratricida i volia sortir d’aquelles lluites endogàmiques entre liberals i reaccionaris. Tota la vall del Corb està plena de runes de castells, de cabanes ensulsiades o de monuments que foren destruïts o cremats per la intransigència d’uns i d’altres.
No cal dir que la transformació que ha viscut el mon rural és espectacular. Hi ha gent que torna als pobles per raons diverses. Per retrobar les seves arrels de dues o tres generacions enrere o bé per fugir de les ciutats i estar prop del camp per treballar més còmodament i amb més eficàcia. He dit més d’un cop que l’aristocràcia del futur no estarà a les grans ciutats sinó que s’instal·larà al camp, seguint una tradició dels anglesos que mai han abandonat la terra.
La porta d’aquesta fotografia gairebé no s’aguanta. Però indica que hi ha un amo. La data del llindar de pedra porta l’any 1924, uns mesos després de que el general Primo de Rivera proclamés la primera dictadura del segle passat. Com a mínim té cent anys.
La fusta és pobra, de pi blanc, envellida pels freds, les calors i les pluges. És una porta de cobert, d’un corral, el de cal Cacho, en el que s’hi guardava el carro. El marc és gran i va resseguint les pilastres de pedra que conformen tota la portalada. Una porteta petita és per l’entrada i la sortida de l’amo, del mosso o de qualsevol persona que la traspassés. Una xapa de ferro rovellat indica que és una pòlissa d’assegurances d’una companyia anomenada Adriática de Seguros que data de 1838. Em sorprèn que en aquells anys les assegurances arribessin a les portes d’un corral.
La porta sobreviu amb molta fragilitat des de fa més d’un segle. Els quatre golfos de ferro aguanten l’estructura de la porta que ha de fer molt temps que no l’ha obert ni tancat ningú. La clau del forrellat de la porteta ha d’estar en mans segures, però segurament no es trobaria. Entre d’altres coses perquè la porta cauria amb una bona empenta.
Però s’aguanta i assenyala que aquell corral o estable té amo. No hi ha gatera perquè no és una porta d’una casa habitable sinó un cobert per guardar-hi eines, fruits, palla o coses sobreres. Els baixos de la porta estan rostats per les humitats, les bèsties que han passat per sota i pel desgast d’una fusta mediocre i antiga. Una pedra davant pot equivaldre a una clau, un signe de propietat, una indicació de que aquella porta és infranquejable perquè té un propietari. Són portes misterioses.
BELLO ARTICULO expresado en un bello catalán que entiendo aunque me tenga que ayudar del Corominas. Foix es un maestro, inspira serenidad en estos tiempos tan convulsos cuando tantas puertas se cierran en los pueblos vacíos. SALUTEM PLURIMAM deseo a don Lluis y sus lectores, yo también fui como él corresponsal en Londres pero no le convidé a comer porque no tenía vajilla
Jo si que hi veig gatera a la porta de la foto Sr. Foix. La Boira no hi passaria pero un gat si.
Tal dia com avui (30 d, octubre) de 1991 a madrid se celebra una conferencia mundial per la pau al Proxim Orient.
«He trobat una Terra Santa immersa en un mar d´odi i violencia com mai havia vist en 34 anys»
(Cardenal Pierbattista Pizzaballa, patriarca llati de Jerusalem)
«… aquella porta és infranquejable perquè té un propietari.»
i els nostres polítics deixant que la propietat privada sigui okupada dia rere dia.
A Londres, inclús després de la II guerra mundial, la propietat era sagrada.
En Lluís Foix, un magnífic periodista i escriptor.
Anglaterra si dentren Okupas, només amb el rebut d´escombreries, ja els fan fora. Tan de bo aci també.
«l’aristocràcia del futur no estarà a les grans ciutats sinó que s’instal·larà al camp» com la del final de l’Imperi Romà. i a tants èpoques en que l’aristocràcia renuncia a ser es el motor de la historia.
Fantàstic article, pels fantasmes i per el records deliciosos que em desperta.
Cuantes portes guardant el record del seu interior,sempre al traspasarles donen a coneixa el contingut de tantes cosas viscudes i abandondes, el temps les ha fet creadores de vida i de mort.
Aquest meravellós article dóna una lliçó enriquidora: com recórrer un carrer, un poble, aprenent a recordar el passat, a identificar els detalls, en aquest cas observant les portes. Esplèndid el paral·lelisme entre les dates de construcció i els fets històrics més rellevants de l’època. I entristidor que els fets recordats siguin en gran majoria els de conflictes fratricides. Ens fa veure que hem avançat molt poc, tot i contemplant la nostra actualitat política, dominada per extremismes estèrils i mediocres oportunistes. No sabem si aconseguirem mai un partit de centre, liberal i europeista que doni una empenta de progrés. Mentre esperem, gaudim d’un fantàstic article escrit per un insuperable periodista.
En tots els pobles hi ha moltes portes com aquesta que guarden molts rècords