La força misteriosa de la terra

La sembra és un acte de confiança en la força misteriosa de la terra.

La sembra és un acte de fe en la força misteriosa de la terra. El sembrador llança la llavor amb generositat. Amb el puny ple de llavors i el cabàs penjat al braç. Amunt i avall. Porca a porca i jornal a jornal. Van Gogh ho va immortalitzar en un dels seus olis provençals amb un sol crepuscular al fons. La sembra arriba quan la vitalitat ambiental està esmorteïda, camí de la grisor i de l’ensopiment.

Comença un nou cicle colgant les llavors que es transformaran en espigues granades al cap de sis mesos. Sempre m’ha encuriosit el que passa amb un gra de blat que queda sepultat fins que al cap d’uns dies o setmanes repunta amb uns verds tendres i punxeguts. Els científics ho descriuen perfectament, però els secrets de la germinació vegetal, sempre igual, en tots els climes i continents, forma part dels petits o grans prodigis de la creació.

És inútil fer veure avui el canvi espectacular que s’ha produït amb la massiva fugida de gent del camp a la ciutat. Hi ha hagut no només una deslocalització de centenars de milers de persones, un desarrelament i una integració en altres indrets. A més, en aquesta aventura vital s’han enterrat paraules, costums, eines i rutines que han format part de la vida secular del país. S’ha fet fonedís un vocabulari riquíssim, variat, curós a donar nom a tots els treballs i les eines que ara descansen inactives i exòtiques, penjades en museus o per adornar racons de cases pairals restaurades. George Steiner ens recorda que cada llengua conté, expressa i transmet no solament una càrrega de memòria singular d’allò ja viscut, sinó també una energia evolutiva del seu futur, una potencialitat per a demà. La mort d’una paraula o d’una llengua és irreparable, fa minvar les possibilitats humanes, és una tragèdia.

El país s’ha modernitzat fins al punt que les diferències entre el món rural i el món urbà són cada cop més minses. Però les paraules perdudes en el viatge ja no tornaran, i això ens fa més pobres a tots. És impossible explicar les feines que es fan avui amb les paraules d’ahir, i més difícil encara reviure la sembra tal com es feia fa només tres generacions. Potser podem tenir en comú amb els nostres avis el paisatge que no ha canviat, els dies clars, diàfans, la terra que espera novament les llavors per fer-les germinar.

Abans hi havia feines –com batre, veremar, collir olives o sembrar–, en les quals tota la família havia de col·laborar, que concentraven molta gent. Era una necessitat, que feia posar a prova les relacions entre amos, jornalers i veïns; s’hi donava la concurrència nombrosa de la gent gran, dones, infants i curiosos. La sembra, però, era molt més sòbria i no admetia xivarris. S’havia de preparar la terra, llaurar-la, endreçar-la, abans del dia en què els animals i les reus, els sacs de blat o d’ordi, els carros i els empostats feien acte de presència en un tros. Recordo com el pare i l’oncle tendien fils per marcar els límits del terreny. Retinc encara com s’omplia el cabàs, es penjava entre l’espatlla i la panxa i, amb un ritme artesanal, es llançava gra a dojo des d’un puny que es movia a un ritme gairebé mecànic. Era un moment molt delicat de la sembra, perquè calia que tota la llavor caigués al lloc adequat i no quedés cap espai en blanc. Quina riota i quins retrets si en sortir els sembrats es veia que el sembrador no en sabia, que havia deixat clapes que denunciaven que era un sapastre. L’esgarro no tenia remei fins que arribés la sega i tornés a deixar el paisatge tal com havia estat abans. Es marcaven pórques amb l’aixada, normalment de deu passos d’amples, i si sortia poc uniforme es deia que porquejava.

Una de les observacions que he fet moltes vegades donant un tomb pels termes és que sabia perfectament de qui podia ser aquell tros o aquell altre. El pagès sempre deixa la seva petjada a les finques. El bon professional sap l’ordre de la natura, aprofita les llunes velles i evita moltes feines que no s’han de fer amb lluna nova. Un tros abandonat, ple d’herba, sense esporgar o llaurat amb solcs torts era una senyal de deixadesa, de falta de mà d’obra o d’abandó de la terra.

Es poden sembrar idees, conceptes, il·lusions, i fins i tot mentides. Però el sembrador autèntic, el que toca el gra amb les mans i el fa voleiar amb metòdica energia, és un realista que confia amb desconfiança. No està segur del tot de com anirà la collita. La sembra de veritat no està per romanços. No espera. Pels volts de Tots Sants s’han de buidar totes les llavors al ventre de la terra. Les llavors colgades fora de la quinzena que envolta Tots Sants corren el perill de perdre’s en l’esterilitat hivernal o en els capricis de la incerta primavera. La naturalesa és severa. No està per a bromes i, com deia Goethe, sempre és veraç, sempre té raó de manera inexorable, mentre que els errors els hem d’atribuir en tot moment als humans.

L’estació de la sembra és possiblement la més trista, la més monòtona i la més misteriosa. Queden molts mesos per endavant. Vindran les boires, les pluges de sementer, les gelades, sortirà la cugula, que es confondrà amb el blat i s’haurà de combatre amb herbicides que tiren per terra la paràbola bíblica del gra i la cugula. El camp queda net, ben llis, planxat amb els rodets, a punt perquè hi despuntin els primers senyals verds. És quan el pagès de secà deixa de mirar a terra i comença a guaitar els senyals del cel per detectar si les sequeres acabaran malmetent els cereals.

Tot aquest món artesanal ha passat a la història emportant-se moltes paraules, maneres de dir i de treballar, formes de vida en els nuclis familiars, el caliu humà que transitava pels termes amb una vitalitat que avui és un immens silenci. La sembra ara és qüestió de quantitat, de grans dimensions, de les noves eines tecnològiques que permeten a un sembrador sol, pujat dalt d’un tractor, escoltant música o les notícies de tot el que passa al món, escampar centenars de sacs de llavor sense que es trobi gairebé ningú pel camí. El que ara fa un sol home abans ho feien famílies senceres. El canvi ha estat prodigiós. Però el fet fonamental és el mateix. El cel blau i nítid, la terra raspallada, la frescor dels vents, la tendresa de la terra humida no han canviat. És millor que sigui així. La terra no demana tants esforços físics per seguir el seu ritme i donar els seus fruits.

Hi ha qui diu que abans les coses eren millors i que la tècnica ha destruït aquells costums que avui ens poden semblar romàntics però que denotaven una duresa extrema. No és així. El progrés ha canviat la fesomia de les societats modernes però no ha pogut transformar els fets bàsics com la sembra i la seva identificació amb el poder vital de la terra, que sempre és la mateixa, es comporta igual, no falla mai.

Potser passaran unes quantes generacions però arribarà el dia que l’autèntica distinció dels humans es mesurarà pel coneixement que tenen de la natura, dels seus cicles inexorables, de la seva autenticitat. Viure envoltat de camps, veure com es comporten, com manegen els temps, com parlen des dels silencis, serà un dels luxes que estaran reservats a molt pocs. Penso que hi haurà un cert retorn humà al món rural per assolir qualitat en el viure, en el treballar i en el contemplar els aspectes més bàsics de l’existència. S’estarà a prop del progrés, de la cultura, dels esdeveniments propers o llunyans, i alhora es tindrà un hort al costat, on es colliran tomaques, cebes, cols i enciams. Els que ho puguin viure seran els afortunats de qui Horaci afirma, en el Beatus ille, que seran feliços perquè hauran aconseguit deixar enrere les preocupacions urbanes conreant la terra dels seus avantpassats.

Del meu llibre El que la terra m`ha donat, publicat el 2017 per Editorial Columna

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email