Durant un mes l’aviació israeliana ha bombardejat Gaza sense parar matant a més de deu mil palestins. Hamàs encara té captius més de dos cents israelians segrestats el 7 d’octubre.
Fa més d’un un mes de l’atac imprevist i sagnant de Hamàs contra població israeliana segant la
vida brutalment a més de 1400 israelians i retenint a més de 200 hostatges en amagatalls de
Gaza. Fou un xoc per un país que compta amb la superioritat tecnològica i militar per garantir la
seva seguretat. De la incredulitat en saber-se les barbaritats comeses pels terroristes de Hamàs
es passà el mateix dia a la declaració de l’estat de guerra per part del primer ministre Benjamí
Netanyahu.
La crida a files de més de 300.000 reservistes israelians engrandí l’exèrcit amb homes i dones
que deixaren la feina i la família per unir-se a l’operació per destruir Hamàs i recuperar del
captiveri als hostatges segrestats. Netanyahu ha sobreviscut un cop més a la crisi política que
havia creat una divisió profunda en la societat israeliana. El primer ministre que més anys ha
presidit el govern a Jerusalem ha agafat una deriva populista en dependre de dos partits
d’extrema dreta i del partit dels ortodoxes que li han forçat a plantejar lleis supremacistes i voler
controlar el poder judicial des del poder executiu.
Netanyahu ha tirat pel dret i ha aglutinat la ràbia d’una societat de memòries holocàustiques,
com diu l’historiador Shlomo Ben Ami, i ha bombardejat durant un mes posicions de Gaza on
se suposa que s’amagaven els terroristes de Hamàs. Han mort més de 10.000 palestins, s’han
destruït centenars d’habitatges, centenars de milers de palestins han fugit del nord de Gaza
sense saber on anar a parar, l’exèrcit israelià ha entrat a la franja i està lluitat en el cos a cos per
dominar la seva capital.
La confrontació serà llarga i dolorosa a diferència de la guerra dels Sis Dies de 1967 i la del
Yom Kippur de 1973. Els soldats israelians han entrat a Gaza protegits per l’aviació i
acompanyats de tancs sofisticats que esclafen tot el que se’ls hi posa per davant. El balanç del
primer mes de la guerra es esfereïdor. No tant pel número de víctimes palestines sinó per la
dificultat en trobar una sortida militar i política en un territori de 365 quilòmetres quadrats on hi
viuen 2.3 milions de palestins.
Tanta història damunt i tan poca geografia per aguantar-la. És el problema de fons d’ençà de la
creació de l’estat d’Israel el 1948. Totes les guerres contra els àrabs i palestins sempre han
tingut com objectiu retenir o conquerir territoris en disputa. El factor demogràfic és determinant
per trobar una solució al conflicte més enverinat d’Orient.
Quan els hebreus comandats per Moshe Dayan guanyaren la guerra de 1967 i es quedaren Gaza i Cisjordània hagueren d’acollir el gairebé un milió d’àrabs i palestins dels territoris conquistats. No els hi donaren drets de ciutadania ni tampoc possibilitat de poder treballar lliurement. Aquella població arriba avui a més de cinc milions de persones que no tenen drets i que estan controlats per Israel.
Aquesta situació planteja la paradoxa de que la democràcia israeliana estigui en perill perquè
molt aviat hi haurà més persones sense drets que els israelians que tenen la ciutadania de l’estat,
entre ells un 20 per cent de la població àrab que també son israelians. La idea d’un Israel del riu
Jordà fins al mar és inviable si la meitat de la població està encerclada en una mena de gran
presó habitada per palestins que no tenen ni Estat ni ciutadania.
Paisatge d’un indret de Gaza després dels atacs dels avions i cohets israelians.
La guerra contra Hamàs posa molts entrebancs a la política de Netanyahu. El primer és que
planteja la qüestió de la proporcionalitat. Entre les milers de víctimes com a conseqüència dels
bombardejos i atacs d’artilleria n’hi ha molts que no son terroristes ni volen lluitar contra Israel.
La majoria son joves. El secretari general de l’ONU, Antonio Guterres, ha dit que Gaza és un
gran cementiri d’infants.
La superioritat militar israeliana i la destrucció d’edificis, escoles i hospitals on se suposa que
s’amaguen els terroristes de Hamàs converteix el conflicte, per bona part de l’opinió pública
global, en un acte de venjança que contradiu en molts casos les convencions de Ginebra que
estableixen les regles de la guerra.
Quan més s’allargui el conflicte més creixeran els problemes d’Israel per aconseguir l’ajut fins
ara incondicional dels Estats Units i de bona part dels països europeus. El tallar la llum, el gas,
l’aigua, els aliments i la benzina a una població de més de dos milions de persones que no
poden sortir de Gaza és un actitud que la consciència global no pot digerir.
Netanyahu havia de reaccionar als atacs del 7 d’octubre però fer-ho amb una guerra que no
tingués clar què faria amb la gent que viu a un territori del que ningú pot sortir era una temeritat. Els avenços per establir relacions amb països com Aràbia Saudita s’han esvaït i les
manifestacions a favor de la causa palestina en molts indrets del món, també als Estats Units i Europa, son cada cop més freqüents i nombroses.
La possibilitat de que el conflicte s’escali a la regió amb la implicació directa o indirecta de
Rússia i Xina no s’ha de descartar. Hamàs no podrà resistir la superioritat militar israeliana però
els seus líders que dirigeixen les operacions des de Qatar els interessa debilitar Israel i tornar a
posar la causa palestina damunt del tauler global. No els interessa ni la vida de les persones ni el
territori de Gaza.
Per això aquesta guerra és tan perillosa i tan contradictòria perquè ningú la pot
guanyar del tot i, per tant, les baixes palestines son el preu que Hamàs està disposat a pagar si
aconsegueix afeblir la posició d’Israel en el mon àrab i en els governs dels aliats occidentals.
La singularitat d’aquesta guerra sense una sortida clara és que pot convertir-se en un conflicte
permanent en el que els israelians vagin conquerint parts o la totalitat de Gaza però sense saber
què fer amb una població acorralada dintre un territori tancat.
L’atac de Hamàs va ser preparat durant mesos per un cercle molt reduït de palestins de Gaza
que no compartien els seus plans ni amb els companys de lluita ni amb la cadena de
comandament. Burlar les defenses israelianes amb més de cinc mil terroristes ha resultat ser
una operació molt ben preparada. Els serveis de seguretat israelians, els més sofisticats i més
eficaços del món, hauran de donar explicacions perquè no van detectar l’operació que s’estava
tramant dintre Gaza, a Qatar i també a Teheran que donava suport logístic i d’intel·ligència als
que dissenyaren l’operació de Hamàs.
Netanyahu actua com un comandant en cap que no té cap prestigi entre els militars, dividits
sobre com s’ha d’acabar la guerra, ni entre els polítics que ara es reserven les crítiques per
tractar-se d’una guerra que es considerada com de supervivència d’una nació assetjada pels que
la voldrien destruir. El primer ministre calculava que Hamàs en el poder, després d’haver
guanyat les eleccions a Gaza, li anava bé per afeblir l’Autoritat Nacional Palestina de Mahmud
Abbas que des de Cisjordània ha vist com els assentaments han anat creixent i encerclant les
poblacions àrabs que, en la pràctica, estan sotmeses a una situació semblant a l’apartheid.
La dreta i la ultradreta israelianes volen més territori però sense els habitants que hi viuen des de temps immemorials. Aquest és el vell problema. La possibilitat dels dos estats previstos en
els acords d’Oslo no la contempla l’actual govern. I l’estatus especial de la ciutat de Jerusalem
no està en discussió.
La cruesa de la guerra ha forçat corredors humanitaris, petites treves i una cautela a l’hora
d’atacar la població civil. Però Israel no podrà aguantar indefinidament una lluita contra una
població indefensa davant les bombes israelianes i la intransigència i pocs escrúpols de Hamàs
que ha teixit un nucli de gran abast de túnels i de passadissos subterranis que els soldats hebreus
hauran d’ocupar lluitant cos a cos i metre a metre.
La fi del conflicte no depèn només de les armes. Caldrà la pressió més directa dels Estats Units,
d’Europa i d’un país clau com és Turquia que està rotundament en contra d’Israel en aquesta
guerra sense proporcionalitat. I farà falta també que Egipte, Jordània i Síria s’impliquin en la
seva solució. El problema és que els palestins, d’ençà del Setembre Negre d’Amman de 1970,
no han estat acollits per cap país àrab. Però hi son i necessiten una terra per viure o per
sobreviure.
Avui faig 90 anys. Aquesta guerra em recorda la 2ª guerra mondial. Aon a totes les nacions del mon, el poder del gran capital i el poder dominant de cada una de ellas, apoyaben i beneient a Adolf Hitler, incluida la Monarquia Británica en persona. Estaben incluides grans empreses moltinacionals , incluides empreses aon els propietaris eran jueus.
Le Guerra es un negoci i el comercs no te entranyes ni sentimens humans.
Cain i Abel i Abel i Cain.
Per molts anys Albert!
Felicitats
Moltes gracies, dogbert. En companyia de tots.
¿Que fan els paisos arabs i els de religió musulmana per acabar amb aquest genocidi? Els desvelguts i pobres no els vol ningú,aixi es comportan els que es diuen germans i fills de Mahoma.
Que un espia actuï d’amagat i no se’l detecti, es pot entendre; que 5.000 terroristes ho facin sense que ho sàpigues ningú, no és imaginable. Dies enrere vaig llegir que els serveis d’espionatge d’Israel varen detectar els moviments de Hamás, però que el Netanyahu no els va fer cas, perquè es creu més intel·ligent que ningú. Que les coses hagin anat així, em sembla bastant més creïble que que no se n’assabentessin.
D’altra banda, per molt que el problema palestí em sembla monstruós, no sé perquè sembla que l’hagin de resoldre els Estats Units i la Unió Europea, quan l’Estat d’Israel va ser una creació bàsicament de la Gran Bretanya i mentre els països àrabs no s’impliquen pràcticament en l’assumpte, com si no tingessin res a veure amb els palestins.