Moltes feines i estris de la pagesia han desaparegut. Però la paraula les preserva de l’oblit. El Ton del Manel collint olives a l’antiga manera.
La collita és molt minsa i l’oli va caríssim. Els olivers de secà estan pansits i sense olives. La sequera ha estat devastadora. En molts pobles de llarga tradició olivarera enguany no es xafa. Les olives es deixen a l’antiga cooperativa i un camió se les emporta a Tàrrega. Uns dies després tornarà l’oli filtrat per la venda als clients habituals. Aquella litúrgia dels vespres a l’antiga cooperativa a l’hora de portar les olives del dia ja no hi és.
Tampoc hi ha el flaire carregat que un molí d’oli escampa dintre i fora de les piques que emmagatzemen momentàniament el líquid en brut. És una fortor densa i espesa que es desprèn de les olives xafades. El dia és curt i fresqueja als carrers. La cooperativa i el forn de pa sempre foren llocs de refugi per trobar un ambient càlid en les vesprades d’hivern..
Els temps han canviat i el collir olives ja no és una aventura col·lectiva que involucrava famílies senceres. Es replegava les olives en colles de quatre o cinc persones, tantes com podien fer cap al tros en algun moment del dia. Joves i grans, dones i nens si no tenien escola, algun collidor que venia uns dies de fora. Molts eren d’Arbeca i també de la Conca de Barberà. Sovint menjaven i dormien en les cases per les que treballaven. Eren estades curtes, dues setmanes a tot estirar.
Tot és més pràctic i expeditiu avui dia. El progrés a l’agricultura ha fet que es faci més feina ara amb una sola persona que maneja la maquinària adequada que abans set o vuit treballadors. Els poble s’han buidat però la terra segueix conreada i endreçada. Fins i tot el collir olives és fa en unes quantes hores si les plantades estan fetes perquè la màquina les pugui replegar com qui sega una parada de blat.
He donat un tomb pel terme quan el sol queia a ponent. El dia es suau i la claredat màxima. Al fons, els pics dels Pirineus blanquejats per les primeres nevades son una senyal certa d’esperança. El sol hivernal produeix una de les sensacions més agradables d’aquests últims dies de novembre.
Tot caminant trobo el Ton del Manel que aprofita el dia per collir les poques olives que té al Tossal. Parlem una llarga estona. N’hi ha molt poques però paga la pena collir-les encara que sigui amb les formes i les eines antigues. No ho fa perquè ho necessiti sinó perquè pensa que no es pot desaprofitar res en anys de penúria. Té el tractor aparcat al bancal. Porta el banc de collir olives, un dels invents més ancestrals per tal d’arribar a les alçades d’arbres grans. La raspa a una mà i la rama amb olives a l’altra. Les raspades han fet caure milers de sacs d’olives en les plantades de les Garrigues, l’Urgell i part de la Segarra. Al terra, la borrassa verda estesa perquè cap oliva caigui fora.
El Ton té una memòria prodigiosa i recorda maneres i costums antigues. Mentre puja i baixa del banc em recorda les cases de Rocafort que han desaparegut. No ha quedat ni el nom. Em parla de cal Estaca, de cal Matildes, de cala Sisca, de cal Pere Pollina, de cal Fuster… S’han perdut els noms i no se sap on paren els descendents que estan esbarriats per aquests mons de Déu però que ja han perdut la vinculació presencial amb Rocafort. Estic segur que mantenen els vincles sentimentals i emotius.
S’han perdut noms de cases i de persones. També van desapareixen els noms de tantes eines de treball que avui ja ningú recorda ni coneix el significat. Hi ha, això sí, el monument del diccionari català-valencià-balear, obra d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, que recull tot el cabal lèxic de les eines i estris de la pagesia. Es tracta d’uns dels pilars més sòlids i més perdurables de la cultura catalana. Moltes expressions i paraules ja han caigut en desús però hi son, estan recollides i lingüísticament tenen un valor incalculable.
Es perden feines, instruments i oficis però la paraula les preserva de l’oblit.
Les paraules perduren per sempre si queden escrites en un bon llibre, com aquest article amic Lluis !
Sempre ens quedara la Paraula
La cultura del esforç
Lluis, que bonic es llegir els teus comentaris dels diumenges…
Jo, aquest mati he anat al lloc del accident on va morir el meu fill Josep Maria fa tres mesos, en accident de tractor, al peu de marge on va caure el tractor, per posar unes pedres i aixi guardar l’espai per posar-hi una creu.
Es a la finca anomedada Mas d’en Toni, o Mas Claret, del terme Ribera d’Ondara, la terra es seca, i desde el fondo on hi sembrarem ordi els propers dies, demana aigua i que el vent pari, doncs la sequera i el vent son els enemics de la terra, ara mateix.
Ja se que els mes grans, tot i que jo soc de la primera mitad del secle passat, diuen que de sequeres sempre hi han hagut, pero ara mateix, no se perque sera, pero pinta malament…, i costa creure que tornara a ploure…, pero el pagesos som gent de fe, i si, seguim sembran, conrrean i cuidant de la terra.
Espero que algun dia es reconeixi a la gent de la terra el seu sacrifici, pero sobretot el com fan amb «amor» i «vocacio» la seva feina, com el teu amic el Ton del Manel, recollin les olives amb estris antics o moderns, pero amb el mateix «amor» a la terra.
Bon cap de vespre de diumenge,
Brunet de Bellmunt