L’últim llibre de Joan B. Culla

Tinc un gran record de Joan B. Culla, historiador, amic i company de tertúlies durant anys. Em va fer arribar l’últim dels seus llibrers, escrit durant la pandèmia. És una història del pare Bernat Morgades, monjo de Poblet, nascut el 1911 i traspassat el 1963. El vaig llegir en dos dies i li vaig escriure que m’havia interessat molt. Vaig acceptar amb molt de gust la seva proposta de presentar-lo a la llibreria ONA.

Poblet tingué en la meva infantesa un aire de misteri. Formava part del meu imaginari geogràfic emmarcat en terres del Cister i en el triangle Poblet-Santes Creus-Vallbona de les Monges. Durant segles els pagesos del meu poble, Rocafort de Vallbona, pagaven els delmes a Vallbona de les Monges. Cada cop que es moria l’abadessa, segons explica l’historiador del monestir, Piquer i Jover, els nou alcaldes que depenien de l’abadessa havien d’acudir a Vallbona i cadascun cridava tres vegades el nom de l’abadessa traspassada. Si no contestava a cap dels nou batlles interpel·lants es certificava la seva defunció.

En aquest país amb tants rampells iconoclastes s’han destruït moltes edificacions que avui no son sinó runes més o menys endreçades de l’esplendor que tingueren en temps passats. Vallbona se salva. Però Santes Creus i Poblet quedaren malmesos com a conseqüència de la desamortització.

Poblet quedà sense monjos el 1835, en la primera carlinada, i tornà a ser un monestir habitat per una comunitat cistercenca el 1940, amb l’arribada d’uns quants monjos italians que es feren càrrec del conjunt arquitectònic mig derruït i abandonat.

Recordo la visita l’any 1983 a Poblet amb el president Tarradellas, la seva senyora Antònia Macià, Carles Sentís i Maria Casablancas, Manuel Ibáñez Escofet i senyora, el comte de Godó don Carlos i el seu fill Javier, amb Conchita Viñamata, Josep Maria Bricall i la seva senyora Maria, el jove historiador Joan B.Culla i jo mateix. 

Joan Culla s’endinsa per primer cop en el gènere biogràfic i estudia la figura de Bernat Morgades, el primer monjo català que ingressà a l’orde del Cister a Poblet d’ençà de 1835. Culla és un historiador i no un filòsof o teòleg. Culla coneixia la figura d’Eduard Toda, de Reus, que fou el fil intel·lectual, històric i espiritual que mantingué viva la imatge de Poblet.

Culla ens presenta la història d’un monjo enamorat de ser cistercenc a Poblet. La primera vocació catalana en més d’un segle. Morgades ingressà al monestir i es posà en marxa per recuperar el cenobi, la recaptació de recursos econòmics, publicant llibres i articles sobre la història de Poblet. Una història de Poblet. El 1945 va fundar la Germandat de Poblet que encara avui continua activa. Tenia moltes coneixences a Barcelona. Això sempre causa malentesos i enveges en tota comunitat humana.

Recordo el pare Agustí Altisent. Home culte i molt llegit, amant de la música i de la terra. I l’abat Maur Esteve. Els dos m’havien vingut a veure al despatx de la Vanguardia del carrer Pelai. També vaig tenir una gran relació amb l’abat Alegre.

Bona part de la documentació que serveix per construir el relat biogràfic del pare Morgades ve de la família i de la correspondència que s’ha mantingut. Malentesos i traïcions internes dintre la comunitat feren que el visitador general de l’orde cistercenca Mateo Quatember repressaliés i expatriès al pare Morgades. Pzrimer al monestir de Cuixà i després a Lerins (en la petita illa davant de Cannes). Era espluguí i catalanista. S’estimava la cultura, la terra i la història.

 

La personalitat de Benjamin de Arriba i Castro que fou arquebisbe i cardenal de Tarragona i que tenia, ens explica Culla, molt interès en que el pare Morgades no s’atansés per Poblet ni celebrés missa a la diòcesi metropolitana tarragonina. El llibre aporta interessants reflexions documentades sobre la relació entre l’Església i la dictadura, entre el catolicisme i el catalanisme, d’ençà de la guera civil fins el Concili Vaticà II.

Malgrat les dificultats internes i externes el pare Bernat Morgades va ser fidel a la seva vocació com a monjo de Poblet on finalment tornà, essent abat el pare Garreta i morint envoltat dels monjos del monestir que tan havia estimat. I també pel seu pare i altres familiars. El pare Garreta morí als 52 anys.

Acabo llegint l’últim paràgraf del historiador Joan B. Culla, abans de l’epíleg.

«Va caldre una mort prematura i molt cruel perquè el vèrtex del Cister reconegués per fi la fermesa i la perseverança de la vocació monàstica de Bernat Morgades, capaç de resistir sense doblegar-se ni trencar-se tretze anys de proves i vicissituds. Aquell que havia estat titllat de «sacerdot indigne», «delinqüent sense consciència» o «missioner del dimoni» morí a Poblet, envoltat i plorat pels germans, amb la unció, la devoció i la conformitat d’un sant. Ni que fos al preu de la vida, havia aconseguit restablir el seu honor».

Els hi aconsello la seva lectura per conèixer la història d’una figura que fou cabdal per mantenir la continuïtat de Poblet des d’una perspectiva tan propera com l’Espluga de Francolí, el poble de les fonts d‘aigua fresca i tant lligat a la centenària història de Poblet.