El partit o partits que provoquin una repeticio electoral ho pagaran car a les urnes.
El procés vol semblar que està tan viu com el primer dia però el seu declivi no està marcat per les emocions sinó per la pèrdua de suport electoral cada cop que s’obren les urnes. En les eleccions europees, els tres partits independentistes han perdut més de 900.000 vots respecte a les celebrades ara fa cinc anys. A les eleccions catalanes del 12 de maig els socialistes de Salvador Illa guanyaren per primer cop unes autonòmiques i per primera vegada també els nacionalistes/independentistes perderen la majoria en el Parlament.
El procés no ha anat bé per ningú. Seria bo reconèixer-ho i buscar sortides racionals per tal de que les emocions de tots plegats passessin al estadi del realisme polític. Catalunya es mereix un govern després de molts anys pensant més en el que som o en el que voldríem ser en comptes de fixant-nos més en el que hem de fer. El país només el millorarem governant-lo el millor possible. I aquesta tasca no és un privilegi d’uns quants sinó la feina de tots plegats.
Ara estem en aquells temps morts en els que el procès electoral ens condueix a llargs períodes de governs en funcions, amb les mans lligades, que no fan ni deixen fer perquè no poden. Catalunya vol ser governada i per això acaba de votar un nou parlament. Que no es posin d’acord per formar un govern és un fracàs dels diputats elegits. Ara sembla que el president del parlament, Josep Rull, pot posar en marxa el rellotge i marcar els temps inexorables per tal de que es convoquin noves eleccions si ningú es investit president.
Ja sé que no és fàcil arribar a acords amb forces polítiques amb ideologies i programes diferents o contraposats. Però provocar unes noves eleccions voldria dir que no tindríem govern fins a començaments de l’any 2025. Es pot fer amb tota la legitimitat que es vulgui però és dolent per la majoria de gent que té prioritats que no passen per les baralles i disputes entre els grups polítics elegits. És una pèrdua de temps en uns protocols que son massa lents i excessivament garantistes.
Si no hi ha president investit i s’ha d’anar a noves eleccions és un fracàs inacceptable. El partit o partits que provoquin la repetició electoral ho poden pagar car a les urnes.
Crec que no cal patir massa. No ho tinc clar que «Catalunya», la nació, vulgui ser governada. Per a fer segons què, o no fer, o haver de fer el que dicten des de 600 km. no tinc clar que calgui un govern. Resulta que el PIB puja, les exportacions també, la balança comercial amb països tercers no va malament, l’atur està contingut, els turistes gasten més que abans, etc. Es clar que hi ha molta feina de regulació de l’ensenyament, d’ajustar recursos per la sanitat, que els trens son un desastre. Però els esdeveniments internacionals a Barcelona proporcionen ingressos mutimilionaris, i el cap i casal és un destí internacional universal.
(Tampoc guanya el Barça i no passa res).
El que sí que tinc clar és que l’unica cosa que pot, si de cas, millorar-ho tot, és que ens ho fem tot nosaltres, es a dir LA INDEPENDENCIA. Podrem aleshores exigir governs que governin i els hi votarem.
Ara per ara, plorar no arregla res.
La independencia lleva en su adn la discordia y todos los males de cataluña vienen por ahí. Ese es el camino del enfrentamiento y la polarización máxima.
HI ha el mal vici d’interpretar el mecanisme electoral amb preses. El nostre sistema es de doble volta com a la majoria. La primera volta voten els ciutadans unes llistes tancades de candidats. La SEGONA VOLTA volta voten els candidats elegits. La primera volta la va guanyar les llistes del PSC, el segon la de JUNTS. Ara ve la segona volta. Que es pressentin i que votin entre ells. ES la seva responsabilitat. Que no s’amaguin, que no facin una Arrimadas de Ciudadanos. Qui guanyara la segona volta? El que tregui mes vots. Espavileu-vos. Els periodistes també tindria de distingir les dues voltes d’una vegada.