Un cirerer plomat pels moixons Lenin

M’arriba la notícia de que els ocells negres, diuen que són estornells, s’han menjat totes les cireres del cirerer que estava embolicat amb una borrassa verda. Era el més tardà, el que les feia més dolces, grosses i mengívoles. Fa molta ràbia.

Per collir cireres cal plantar l’arbre, regar-lo, esporgar-lo i molt especialment cobrir-lo amb una tela foradada però hermètica per tal de que els ocellots no se les mengin en un tres i no res. No hi ha coses petites a la pagesia. El Josep ho té molt present i sense borrasses protectores no hi ha cireres. S’han de cobrir en el moment oportú, tot just quan la cirera vermelleja amb potència, quan ja queden uns dies perquè vagis amb el cistell a tastar les primeres.

No hi ha símptomes de que algun vianant hagi estripat la borrassa i les hagi collit totes. Per la senzilla raó de que les cireres han mantingut el mànec a l’arbre. Son uns ocellots furtius i ràpids. Un home de Rocafort, el Ramonet del Manel, havia teoritzat molt sobre els estols d’ocells negres que començaren a aparèixer massivament fa mig segle. El Ramonet havia fet la guerra al bàndol republicà i no sé on ni com es va fer marxista teòric. Ho interpretava tot en clau de lluita de classes. Havia parlat hores i hores amb ell. Era un savi dialèctic. Tenia una idea romàntica del marxisme i m’assegurà que els estornells negres que es cruspien les cireres i altres fruits primerencs vingueren en els temps de la Revolució d’Octubre de 1917. Aquelles invasions de moixons que entraven en ordre de combat els va qualificar de ocells Lenin. Una teoria que no tenia suport acadèmic, però que el Ramonet l’explicava a qui el volgués escoltar.

L’estornell és un ocell insectívor, d’aspecte semblant al tord, però d’una coloració molt peculiar. Té les plomes negres amb reflexos verdosos y blavencs. És au emigrant que ve del Nord a grans esbarts a passar la tardor i l’hivern al país.

A la Vall del Corb només ataca les fruites primerenques. Després marxa. En altres indrets ataca els figuerals i les vinyes. També els olivars. Son aus que estan constantment a l’aguait, esperen, piulen, van d’un lloc al altre, sempre en quantitats monstruoses. Es resguarden en arbres grossos a la nit i descansen de dia en les teulades, el campanar i en els fils d’electricitat que pengen sense ordre ni concert en els carrers dels pobles.

No es barregen ni amb les orenetes ni amb les falcilles que es limiten a fer companyia i alegrar els pobles. Arriben i marxen amb una puntualitat formidable. Les orenetes són d’una fidelitat sense fissures a l’hora de tornar al mateix niu que refan any rere any.

Els estornells no són de fiar, són traïdors, s’assemblen a aquells depredadors de la famosa pel·lícula de Hitchcock. No creen pànic ni ataquen a les persones. Però es mengen amb total impunitat allò que els pagesos han anat conreant durant tot l’any. Fa ràbia, molta ràbia.

Em diu el cosí Josep en anunciar-me que l’últim cirerer ha quedat plomat totalment que no ha pogut ser un gran estol d’estornells sinó d’uns ocells negrots que si troben un forat entren dintre de l’espai protegit per la borrassa i en qüestió d’hores, en una nit o en ple dia, plomen tot l’arbre. Sembla ser que tot estava tapat i ben tapat però que un filferro afluixat ha permès l’entrada de quatre o cinc «leninistes» a fer net en el cirerer solitari més valorat.

Fa ràbia, molta ràbia. No hi han coses petites a la pagesia. Tot és important, decisiu i necessari.