El Brexit ha comportat inestabilitat i aïllament. Des de 2016 hi ha hagut cinc primers ministres al Regne Unit. I el pròxim 4 de juliol n’hi haurà el sisè.
Fa vuit anys que el Regne Unit votà en referèndum a favor d’abandonar la Unió Europea. Fou una campanya farcida de mentides fabricades per un grup de supremacistes que venien covant el Brexit des dels temps que estudiaren a Eton i després a Oxford. Es pensaven que la reina Victòria encara vivia. Anglaterra deixava Europa com un dels seus últims sospirs imperials. Sempre havia tractat el continent enfrontant uns estats amb els altres i sempre en sortia vencedora.
El general De Gaulle coneixia molt bé la història dels britànics i va dir un solemne NO quan el primer ministre Harold Macmillan demanà el 1963 l’adhesió a la llavors Comunitat Econòmica Europea. Volien entrar per dominar-la, per enredar i per treure’n el millor profit. Anys més tard, el 1973, el primer ministre Edward Heath aconseguí l’ingrés que fou sotmès a referèndum el 1975. No hi ha dubte que Anglaterra forma part d’Europa i de la seva civilització. Si Churchill no hagués plantat cara en solitari a Hitler en 1940, segurament el nazisme hauria conquerit tot el continent.
El primer ministre David Cameron havia pactat amb Escòcia el referèndum d’independència de 2014 que guanyà folgadament. Pensava que podria repetir la jugada plantejant la pregunta binària als britànics sobre si volien o no pertànyer a la Unió Europea. Fou una decisió errònia que ha tingut gravíssimes conseqüències pel conjunt del país. El discurs de Boris Johnson i Nigel Farage, els dos principals impulsors i propagandistes del Brexit, s’emportaren el 52 per cent dels vots secessionistes canviant el rumb de la política interior i exterior d’un país que no dominarà ni tampoc influenciarà més en la política global.
Aquella matinada de Sant Joan estàvem en un petit estudi de Fleet Street, el que fou el carrer emblemàtic de la gran premsa de Londres, amb Jordi Basté i el seu equip fent el programa del referèndum. El recompte s’endarreria i fins a les 9 del matí no s’oficialitzà la victòria del Brexit i la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Abans del migdia sortia David Cameron i davant del faristol de Downing Street anunciava la dimissió atès que havia fet campanya per romandre a Europa. Les eleccions tenen sempre repercussions en la política dels països democràtics.
Els partidaris del Brexit representaven un nacionalisme anglès exagerat, xenòfob, supremacista que ha anat escampant-se arreu d’Europa i de les democràcies liberals. Marine Le Pen felicità als que marxaven d’Europa i en aquells dies parlava ja del Fraexit. El partit neerlandès de Geert Wilders, d’extrema dreta que guanya eleccions rere eleccions, va demanar un referèndum sobre Europa. Els moviments populistes i anti europeus han anat agafant protagonisme fins al punt que en les eleccions europees del 9 de juny han aconseguit resultats molt considerables arreu d’Europa però especialment a França i a Alemanya. La UE haurà de corregir moltes de les seves polítiques socials i gestionar amb més equitat els recursos que distribueix tan generosament entre els països membres.
David Cameron va pretendre resoldre un problema entre els euròfils i euroescèptics del seu partit i el que va fer es dividir la societat britànica que encara no s’ha refet d’aquella consulta que deixaria el Regne Unit fora d’Europa. Quan convoques un referèndum, deia Mitterrand en la consulta sobre el Tractat de Maastricht, fas una pregunta i la gent en contesten un altra. Cameron trencà molts ponts però sobre tot va perdre el poder i avui es passeja avergonyit pel món com a ministre d’Afers Exteriors d’un govern, el de Rishi Sunak, que té els dies comptats.
El Brexit va guanyar en les zones més desafavorides i menys cosmopolites. En el món rural i en les grans ciutats que constituïren el nucli de la revolució industrial. Però va perdre a Escòcia, a Irlanda del Nord i també a la gran ciutat de Londres i el sud d’Anglaterra, més europeista i més globalitzat. Les elits concentrades a Londres es despertaren amb incredulitat. La City ja no seria més el que fou. Els propagandistes i mentiders de la sortida volien conservar les essències culturals, patriòtiques i supremacistes.
S’oblidaren que el Regne Unit és una societat multicultural que es reflecteix en un alcalde de Londres paquistaní, un primer ministre hindú i un president d’Escòcia musulmà. En la campanya electoral d’aquests dies ningú fa esment del Brexit. Saben que s’equivocaren i no volen remenar-ho gaire. El dia 4 de juliol hi haurà nou primer ministre i el més probable és que els laboristes tornin a Downing Street després de 14 anys d’hegemonia conservadora que, entre altres coses, ha tret el país d’Europa.
