El sentit pràctic de la política britànica

En un dia es produeix el canvi de govern i els vencedors ocupen immediatament el buit deixat pels perdedors.

És prodigiosa la celeritat del canvi de poder a Anglaterra. En vint-i-quatre hores es vota, es procedeix a l’escrutini, s’accepta la derrota, es proclama la victòria i es precipita un meteòric moviment d’anada i tornada del Palau de Buckingham. Al mateix matí, Rishi Sunak i senyora sortien de Downing Street després de felicitar al vencedor davant d’un faristol al mig del carrer, presentava la seva dimissió al rei i marxava a casa seva. Anunciava que deixava el lideratge del partit conservador fins que es trobés un successor.

Immediatament, Keir Starmer, el guanyador, entrava també al palau reial i en una mitja hora sortia convertit en primer ministre. La fórmula ritual es que havia acceptat la invitació de Carles III per ser primer ministre i formar un nou govern. Pura comèdia ritual. En un matí tot s’havia enllestit. En les pròximes hores hi haurà un nou govern i Keir Starmer, si vol, podrà dormir al famós número 10. Això se’n diu tenir un sentit pràctic de la política i de la vida.

El que passat al Regne Unit podria ser motiu de reflexió per Espanya i per Catalunya. Sánchez no pot governar atacant constantment a tots els que no son de la seva corda i Feijóo hauria de trobar punts d’encontre amb l’esquerra que no el vota. Avui s’ha vist a Londres que entre vencedors i vençuts no hi ha murs ni parets infranquejables. La política és la dialèctica de la paraula i del diàleg.

L’altra reflexió es refereix als calendaris. Si en un dia es vota i es canvia de govern a Anglaterra no té sentit els llargs terminis dels reglaments espanyols que fan que passin més de dos mesos des de que es vota fins que hi ha govern. Té sentit que a Catalunya votéssim el 12 de maig i que a hores d’ara el plaç per la investidura es pugui estirar fins a finals d’agost? Això la gent no ho entén. I no és gens pràctic.

Les formes son importants pel bon govern. Quan Starmer encara no tenia la majoria, el primer ministre Sunak ja va felicitar-lo i li va desitjar tots els encerts del món. La garrotada electoral ha estat tan forta pels conservadors que no hi havia cap mena de discussió sobre qui seria el guanyador.

Els breus discursos del primer ministre sortint i entrant han estat d’un respecte exquisit. Sunak ha rebut el càstig més fort d’un partit conservador en els temps moderns. L’èxit del meu successor serà l’èxit de tots, ha dit. Però ha demanat disculpes per no haver-ho fet millor i ha assumit tota la responsabilitat. Starmer ha reconegut la vàlua d’una persona que els seus avis arribaren al país i ell ha aconseguit ser primer ministre.

Els conservadors manen habitualment a Anglaterra. En la història moderna hi han hagut 57 primers ministres conservadors i només 7 de laboristes. Si han perdut el poder és perquè ho han fet molt malament, han creat confusió, han esquinçat el país amb el Brexit i han malmès la sanitat pública.

De les eleccions se’n poden treure apresurades conclusions. La primera és que el vot de la dreta s’ha trencat i el de l’esquerra s’ha aglutinat en un mateix partit. El fet que Nigel Farage, activista anti europeu i representant de l’extrema dreta britànica, ha estat el partit que més ha crescut obtenint més de tres milions de vots. És un corrent ideològic que recorre tot Europa i que també avui està representat al Regne Unit. Farage és pro Trump i comprensiu amb Putin.

La pujada dels Verds és significativa tot i que el sistema electoral britànic no afavoreix als partits que no arriben primers a la circumscripció electoral. La forta davallada dels SNP, el partit nacionalista escocès, mostra la debilitat del independentisme escocès després de deu anys de pràctica hegemonia independentista. Els liberals no havien tingut un resultat tan bo, 71 escons, d’ençà de Lloyd George.

Starmer recull un país desanimat i confús. Ha estat molt magnànim en el seu discurs dient que servirà igual als que l’han votat com als que no l’han votat. Procuraré tractar tothom amb respecte. Primer el país i després el partit, ha dit.

Hi ha hagut un canvi de paradigma a Gran Bretanya. S’ha de refer un país que ha perdut pes específic al món i que ja no pot viure de les glòries passades. Starmer ha promès estabilitat i moderació. És el que cal ara quan la confrontació i les crítiques rabioses conformen el panorama de les democràcies liberals.

 

 

  4 comentarios por “El sentit pràctic de la política britànica

  1. Gracies Lluis,

    I aqui, tan a casa, com a la capital, enrredats en controversies i discussions inutils on els poders i els partits han sustituit a les Institucions, i aixi anem.

    Clar que del exemple britanic en podriem aprendre…, pero «ja pots xiular si l’ase no vol beure…»

    Bon cap de setmana

    Brunet de Bellmunt

  2. Vaya leccion de fair play y de rapidez que nos han dado una vez mas los britanicos.
    Y vaya cacho articulo del Sr. Foix dando un repasito a toda esta mesnada de politicos que sufrimos por aqui.
    spaña-france el dia 9 i anar tiran…

Comentarios cerrados.