El Florian, com més vell més emblemàtic

Passar uns dies a Itàlia és com rebre un impacte d’improvisació, bellesa i llum. Es sentir-se a casa però sense entendre del tot la capacitat dels italians per influir en el món, en obrir nous camins de disseny configurant la moda global i en ser el gran laboratori secular dels corrents polítics i socials. Els italians inventen i altres se n’aprofiten. I ells segueixen innovant en un país de bon gust.

He visitat un munt de vegades Venècia. Com estudiant ja fa molts anys i recentment amb una certa continuïtat. Recordo la Piazza San Marco un mes d’agost de fa més de mig segle. El turisme era escàs i semblava benestant. Molts joves estudiants només hi passàvem un dia després de passsar una nit a Mestre. Una orquestra simfònica sobre un gran taulat al mig de la plaça interpretava peces de Mozart i Vivaldi. El cel negre i estrellat era el sostre d’una gran sala de concerts al aire lliure.

Venècia no cansa mai ni és possible avorrir-te encara que vegis les mateixes coses que ja coneixes. Sembla com si la gent, els gondolers, els comerciants, son els mateixos des de fa segles. I els turistes son sempre joves i encuriosits pel silenci que custodia els palaus renaixentistes clavats a les aigües del Gran Canal i les seves inacabables ramificacions.

Per aquesta plaça hi passaren moltes hores escriptors com Charles Dickens, Carlos Goldoni, Wolfgang Goethe, Lord Byron, Josep Pla i tants d’altres que no podien visitar Itàlia sense donar un tomb per Venècia i descriure una decadència que la fa resistent.

La impressió és sempre semblant: com pot perdurar una ciutat flotant sobre l’aigua, insegura, en mig d’una gran llacuna que agafa formes d’aiguamolls amb marees que metòdicament pugen i baixen aflorant aigua a les places, carrers i carrerons que per unes hores poden ser intransitables. Per evitar les inundacions han construït una tanca que atura parcialment les inundacions freqüents. No cal caminar molt si un s’acostuma a pujar al vaporeto com qui agafa l’autobús i s’atura en qualsevol indret del Gran Canal. Per captar el flaire de Venècia, però, és millor seure en una terrassa i descobrir les impressions del vianants i l’actitud avorrida i cansada de tants turistes que no poden digerir el que han vist en unes hores.

Al racó de la plaça Sant Marc, en caure el dia, just davant del caffé Florian que funciona des de fa més de tres segles i que va celebrar el tercer centenari amb les portes tancades. La pandèmia de 2020 fou un sotrac que tancà institucions centenàries i que va fer perillar tendes, comerços i bars emblemàtics. El Florian fou un d’ells però va salvar-se de la catàstrofe i ara torna a marcar la personalitat lúdica de la mítica plaça de sant Marc. El Florian és el cafè més antic d’Itàlia i s’ha recuperat del silenci sepulcral que el coronavirus condemnà a la inactivitat de mig món.

Enguany s’ha produït una inesperada novetat. Els cambrers típics del Florian ja no porten el corbatí negre que els distingia al bell mig de la jaqueta, camisa blanca i pantalons negres. Son venecians que se les saben totes i han vist passar tota mena d’humans.

El Florian manté tot el que és vell i quan s’espatlla una taula o una cadira, es trenca un vas o cau un quadre de la pared es repara amb la condició de que sembli que fa generacions que està al mateix lloc. Tot te pinta de ser antic, vell i esmolat pel pas de tres segles. Floriano Francesconi fundà el cafè modestament. La costum de conèixer-lo com Florian vingué anys després. Per les rajoles blanques i mig grisses i negres, ja gastades pels milions de caminants que les han trepitjat sota les arcades de la plaça, hi han passat l’esplendor i la caiguda de la República Sereníssima de Venècia. En un lloc tan antic i tan conservat s’hi han produït conspiracions secretes a favor i en contra del Dogo, dels partidaris del domini francès o austrohongarès, de les batalles marítimes i comercials més enllà de la república medieval. El cafè no va tancar ni en les guerres del segle passat ni en les reunions d’espies nazis o britànics que enraonaven en veu baixa intercanviant secrets i traïcions. Recordo veure passejar per sota els porxos a Mitterrand i Reagan, Kohl i Thatcher, en una de les cimeres que tancaren la ciutat els anys noranta.Nomé hi havia politics, funcionaris i periodistes, tres espècies inseparables. Els venecians s’ho miraven tota aquella moguda perplexos. Una Venècia sense gent.

Les converses pausades a la terrassa que Florian ha situat a la plaça van acompanyades des de fa més d’un segle per l’orquestra que entreté als clients en un repertori de peces d’òpera i música romàntica que tranquil·litza als turistes que només per seure i escoltar l’orquestra paguen sis euros de complement. Un refresc a la terrassa del Florian pot ser un dels més cars d’Europa.

La pandèmia va destruir moltes coses. El Florian rebia uns mil tres cents clients cada dia i mig milió a l’any. Ara s’ha recuperat i torna a estar gairebé al nivell d’abans. Com més vell, més antic i més rònec, més imprescindible resulta el Florian. En aquestes cadires semblants a les que es veuen als palaus venecians s’hi han assegut nobles, ambaixadors, comerciants, artistes i gent de qualsevol part del món. Consta que per aquest indret hi han passat Stendhal, Lord Byron, Thomas Moore, Madame de Staël, Benjamin Constant, Gabriel D’annunzio, Friedrich Nietzsche, Marcel Proust, Charles Dickens, Claude Monet, Ernest Hemingway, Jean Cocteau, Coco Chanel, Jorge Luis Borges, Charles Chaplin, Andy Warhol, Paul Newman, Grace Kelly, Clint Eastwood, Salma Hayek…

Aquests dies de la mostra del cinema de Venècia, qualsevol celebritat es prendrà un refresc a la terrassa o a l’interior del Florian. Des d’aquelles dues estances sense finestres dels fundadors del cafè s’han produït moltes renovacions guardant sempre el caràcter imperial i ja una mica tronat de temps passats. És una peça tan inconfusible com el pont de Rialto, l’Acadèmia o la basílica de Sant Marc. En una de les seves sales fou fundada la Biennal de Venècia en la que la majoria de països hi presenten les cultures pròpies i les innovacions en el món de les arts i les ciències. La Biennal fou inaugurada el 1895 i encara està viva i és un referent en les exposicions sobre la cultura universal.

Només per seure i passar una llarga estona al capvespre a la terrassa del Florian, val la pena tornar a Venècia.