Lluís Foix, un cosmopolita de la Vall del Corb

Lluís Foix ha viatjat per tot el món però sempre que pot torna als seus orígens de Rocafort de Vallbona

Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, Urgell, 1943) s’enorgulleix dels orígens, i quan ha voltat pel món, i ho ha fet força –a més de corresponsal d’aquest diari a Washington i Londres, ha enviat cròniques des de 84 països–, als formularis pertinents sempre hi ha escrit el nom del seu poble. Ho recorda tot just començar el seu nou llibre, La força de les arrels (Columna), que arriba demà a les llibreries i en cert sentit continua el que va publicar el 2017, El que la terra m’ha donat (Columna), però si allà seguia el cicle de les estacions, ara els capítols distingeixen entre les construccions, el paisatge, els arbres, la memòria de la gent i els canvis que hi ha hagut a la zona.

Parla del seu poble, sí, però sobretot de la vall del Corb, ja que quan hi és passa “més estones caminant, o trepitjant la terra, que a casa”, explica el periodista, que al llibre reivindica “la cultura del terme, perquè no tots són iguals. Pertanyen a pobles, i els pobles pertanyen a persones, que abans normalment es dividien entre propietaris i jornalers, distinció que ha desaparegut perquè la tecnologia ho iguala tot”. Avui una persona amb un tractor fa més via, i Foix recorda que l’arribada de la maquinària agrícola va ser una de les causes de la despoblació, ja que “aleshores sobrava gent. No tinc la dada exacta, però a Catalunya més d’un 30% de la població es dedicava al primer sector, i avui amb prou feines deu arribar al 2%”.

Abans, “hi havia famílies senceres que anaven a fer les feines del camp, ja fos sembrar, segar, veremar, collir”, i posa com a exemple la duresa a l’hora de “collir les olives, que era un temps molt aspre, feia fred i glaçava”. Així, “una novetat és que en èpoques del meu record el terme estava ple de gent que hi treballava, i la gran diferència que s’ha produït en aquests últims 30 o 40 anys és que al terme no hi ha mai ningú, més enllà d’algun caçador, algun ciclista…”.

Darrerament, altres escriptors han escrit sobre el seu paisatge i la gent, com Jordi Llavina a Proses de l’entreclaror (Gavarres), Anna Punsoda a La terra dura (Pòrtic), de manera més reivindicativa Francesc Canosa a Catalunya no acaba a la Panadella (Destino), o Julià Guillamon en llibres com Les cuques o Les hores noves (Anagrama). “Hi ha una tornada a mirar la natura, sobretot cap a la terra, cap als orígens, un fenomen tan multisecular i tan antic com voler entendre una mica millor com funciona la natura, que té el seu ritme, imparable, i no la pots inquietar, no la pots destruir massa perquè s’hi torna d’alguna manera”.

Reconeix que “a tot el món s’escriu sobre paisatge, començant pels Estats Units, no només els llibres de viatges, sinó llibres de proximitat amb la comunitat local”, i tampoc ve de nou, esclar: “Ja ho va fer el romanticisme a tot Europa, i aquí la Renaixença, molt lligada a l’excursionisme. Aquí tots els intel·lectuals anaven al camp. Verdaguer o Maragall eren persones molt lligades a la terra i l’explicaven, i Josep Maria de Sagarra té llibres sobre arbres, ocells i paisatges”. “Ara ja no faig muntanya, però he fet pràcticament tots els tres mils del Pirineu, durant molts anys, quan tenia edat de fer-ho, cada 15 dies anàvem una colla a fer un pic d’aquests. A l’hivern fèiem el Pirineu català, el de Núria, el Puigmal, tot això. Després a la primavera passàvem al de Lleida i a l’estiu el d’Osca. Això et dona una visió de la realitat, no diré que millor ni pitjor, però molt interessant. Aquest món, passi el que passi, torna sempre, perquè hi és”.

El llibre també es pregunta sobre “el canvi climàtic, que no és una altra cosa que una resposta perquè hem abusat de la natura i de la terra, d’una manera desproporcionada, per tant, indegudament”, i es planta contra el que anomena “policia climàtica”, que fa normes sense “comptar amb la gent que ha viscut i ha conservat el territori, que en formen part i l’entenen tant com els especialistes”. Té clar que “la transformació del camp és necessària en molts aspectes, però no s’ha de fer amb una visió urbana, ni des de Brussel·les, perquè la natura s’imposa”, i la seva “idea és que allà on és conreï, que se segueixi conreant, sobretot si volen treure el conreu per posar-hi energies que comporten un canvi del paisatge i un canvi del nivell productiu, encara que segurament sigui més rendible per a molta gent. No soc autoritari ni sectari, però ha d’haver-hi solucions per a tot, no es pot tenir el mateix criteri a Sabadell que a Tàrrega, Banyoles o Barcelona”.

Avui, per sort, “hi ha més equilibri cultural entre el món rural i la ciutat que fa 50 anys, perquè la gent té la informació al mateix temps que a qualsevol altre lloc del món, i la gent no només va a Barcelona a veure el Barça, també van a L’Auditori o al Liceu, encara que sigui una vegada l’any o cada cinc anys, potser com els barcelonins”. “Pasqual Maragall deia que la ciutat és llibertat, i per mi el món rural és intimitat. La convivència no només és possible sinó el més recomanable”, conclou.

Publicat a La Vanguardia per Francesc Bombí-Vilaseca i fotografia de Xavier Cervera el 17 de setembre de 2024

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email