Conviure amb la natura

Les últimes figues indiquen l’arribada de la tardor

La tardor ha començat avui a les tres de la tarda. És l’hora oficial que marquen el ritme de les quatre estacions. Diuen que el canvi climàtic ha allargat els estius i els hiverns i que la primavera i la tardor s’han encongit. No ho discutiré. En aquests moments en els que els extrems semblen imposar-se arreu, els canvis de fons son més lents i més imprevisibles. Diu l’historiador Jover Piqué que a la Vall del Corb hi havien quaranta molins d’aigua i ara només en queda un, a la Cadena, prop de Vallfogona, i veig que ja no funciona com fa uns anys. Menys pluges, poca saó profunda, acaben afectant les persones.

Clar que hi hagut un canvi climàtic continuat donat per la manca d’aigües que es manifesta en períodes de llargues sequeres i per secarrals sistèmics que eixuguen les terres assedegades dels termes. La natura no és una foto fixa i evoluciona a ritmes imprevistos. Els humans podem modificar la seva trajectòria però no aturar-la. Qualificar qualsevol excés de calors o pluges com una conseqüència del canvi climàtic em sembla massa imprecís.

Si cauen aiguats terribles o venen freds imprevistos no és un efecte immediat del canvi del clima. La natura comporta excessos de tota mena. Temporades suaus i temps de gran agitació atmosfèrica. Ens pensem que podem endevinar el què passarà perquè ens ho indica el mòbil i quan les prediccions no es compleixen ens sorprèn. Contemplant la immensitat del univers en una nit fosca i sense núvols és fàcil adonar-se de la complexitat cosmològica. La lluna plena de setembre segueix apareixent metòdicament, grossa i rodona, despuntant a orient en caure el dia mentre el sol s’apaga a ponent. Aquesta presència compartida en els dos horitzons no varia gaire. Els cicles vitals de la natura no tenen calendari però son d’una gran puntualitat.

Li preguntava al Josep Maria el dissabte si els 40 litres que caigueren fa unes tres setmanes han estat suficients per amarar les terres seques. Em diu que no perquè la saó ha de ser profunda i per la llera del riu ha de tornar a baixar aigua. Dies de pluges de llevant i tempestes fortes que s’enduen la brossa i les canyes. Però el que necessita la terra és una llarga temporada de pluges de tardor i d’hivern que facin brollar la humitat abundant dels aiguamolls.

Això no ha passat per molt que plogui dos o tres dies. L’aigua als camps ha de ser persistent, de sementer, tardoral. Sense presses i sense límits. Per revocar una llarga sequera es necessiten molts dies i nits que esporàdicament l’aigua penetri suaument a les profunditats de la terra creant tres o quatre pams de saó. Una de les satisfaccions del que viu al camp es sentir com ragen les canaleres de les teulades produint un dring estimulant de l’aigua que baixa carrer avall.

Tornarà a ploure i plourà molt. El que no sabem és quan ni de quina manera. De moment, el canvi d’estació té efectes immediats. En la transformació cromàtica, en el perfum dels fruits acabats de collir, en les fulles que comencen a tremolar abans de que una ventada se les emporti, en els dies que s’escurcen i les nits s’allarguen.

És en aquests dies quan apareixen les primeres mantes als llits i es revisen les estufes i la calefacció. La llenya i el carbó amuntegats en un quarto fosc es preparen per les llargues nits hivernals. Conviure amb la natura és inevitable i combatre-la és inútil.

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email