Lluís Foix: “Les democràcies liberals estan trencades, partides pel mig”

Tot i tenir vuitanta-un anys, el periodista Lluís Foix i Carnicé (Rocafort de Vallbona, Urgell, 1943) continua plenament actiu i ben connectat a la informació, tal com es pot veure a les xarxes socials. Llicenciat en periodisme i dret, ho ha estat tot al diari La Vanguardia, en què avui dia encara escriu: corresponsal a Londres i Washington, sots-director, director adjunt i director, a més de dirigir-ne la versió digital durant set anys. Apassionat i especialista en política internacional, ha cobert guerres, cimeres i eleccions en vuitanta-quatre països de tot el món. Potser, per això, pot sobtar a algú l’obstinació de tornar al seu paisatge familiar, d’escriure un llibre com La força de les arrels (Columna), en què reivindica la relació íntima i estreta que té amb la terra. Amb el seu poble, amb els seus camins, amb els arbres, els ocells i la natura en general. Ell no solament està convençut que totes dues coses són compatibles, sinó que van relacionades estretament. Ho podem confirmar després d’aquesta entrevista, en què comencem parlant de Rocafort de Vallbona i acabem parlant de les eleccions nord-americanes.

—Comenceu el llibre dient que en la vostra vida de periodista, viatjant per tot el món, us heu adonat que heu escrit moltes vegades que sou nascut a Rocafort de Vallbona.

—En aquests impresos de duanes, visats, només volen que escriguis d’on ets, però no crec que s’ho llegissin mai. Però, de tota manera, hi posava el nom del poble amb orgull. Encara que ningú s’hi fixés. És aquesta relació amb el lloc d’on véns, no on vius o on treballes. El lloc d’on véns marca molt la teva trajectòria vital.

—Especialment per a algú que ha estat corresponsal a l’estranger, m’imagino.

—Aquesta arrel és important per a tothom. A vegades algú em diu que tinc unes arrels molt clares, però és que a l’àrea metropolitana també hi ha arrels. Són diferents, però també ho són i defineixen i marquen igual.

—Com us ha marcat, a vós?

—Acabo de llegir Un cor furtiu, de Xavier Pla, i veus com Josep Pla no es deslliga mai de les arrels. Viatja per tot arreu, però està al cas de si s’han fet obres al Mas Pla, si s’ha venut, si s’ha comprat… Jo, per exemple, estic sempre molt pendent de si plou o no a l’Urgell i la Segarra, en aquestes planes de Lleida que costa tant que hi plogui. I estic pendent de si hi han caigut tants litres o no.

—Aquest contacte amb les arrels us ha fet més atent als detalls?

—Durant la setmana visc a Barcelona i el cap de setmana sempre vaig cap a Rocafort. Pasqual Maragall deia que la ciutat era llibertat i el poble era intimitat. I això té avantatges i inconvenients. Al poble, la intimitat a vegades és massa intensa, en el sentit que la teva llibertat queda una mica coartada pel fet que tothom sap a tota hora on ets i on vas. Penso que la meva relació encara és més forta amb la terra. En els últims cinquanta anys, la història local ha estudiat molt els pobles, però crec que no s’ha treballat prou la història dels termes. Com s’han fet? Quina és la història d’aquell marge, d’aquella cabana, d’aquell camí. Aquesta història és la relació que et deia amb la terra. La terra crec que ens crida d’alguna manera.

—De fet, dieu que la terra et crida, et reconeix i t’acull.

—A la terra m’hi sento molt segur. Anant per un camí, caminant-hi un parell d’hores sense trobar-hi ningú, no em sento mai sol. Em sento acompanyat per reflexions que pots fer sobre la història que tu mateix coneixes d’aquell camí, d’aquella cabana, jo sé quan hi va haver un accident, on va ser… I no només amb aspectes personals sinó amb aspectes físics. Per què aquest camí passa per aquí? Per què aquí abans hi havia uns pins o hi havia uns arbres? Per què aquí abans hi havia una vinya i ara no hi és? L’any de la Nevada Grossa, el 1944, quan tenia només un any, va condicionar moltes coses, perquè va caure un metre de neu i deixar saó que va fer que hi hagués collites assegurades durant uns quants anys.

—Parlàveu de la història dels termes i com es delimiten, però, i les comarques? Perquè, vós sou de l’Urgell, però molt influït per la Segarra…

—A casa em van ensenyar de petit a dir que em deia Lluís Foix Carnicé, de Rocafort de Vallbona, partit judicial de Cervera, província de Lleida i bisbat de Tarragona. Som una zona on encara avui hi ha discussions territorials. Però, per exemple, la Segarra imprimeix un caràcter molt diferent de l’Urgell. L’urgellenc veu el món des d’una perspectiva sense marges, sense turons, les muntanyes són tan lluny… En canvi, a la Segarra hi ha més varietats. Això fa que el segarrenc sigui eixut, patidor, estalviador, sempre pendent del cel… En canvi, el de l’Urgell té l’aigua del canal, no s’ha de preocupar de dalt i pot mirar a terra. En la meva joventut, l’Urgell era l’abundància i la Segarra era la restricció o l’estalvi. Amb la diferència que a la Segarra hi havia més diners, perquè la riquesa feia gastar més…

—Els dissabtes que pugeu a Rocafort, tot travessant la Panadella, què sentiu?

—En primer lloc, que he deixat Barcelona i he entrat en un altre món. Un altre món que és diferent i que me’l sento molt meu. Vaig marxar del poble amb l’Alsina Graells, que agafaves a Tàrrega i a la Panadella s’aturava a fer un cafè, després es tornava a aturar a Igualada, pujaves el Bruc i arribaves a Barcelona al cap de dues o tres hores. Ara, quan passes la Panadella, entres en un terreny més obert, menys complicat.

—Malgrat les diferències, tinc la sensació que anem cap a un món més homogeni. Al final, al camp o a la ciutat, tots mirem el mateix a la pantalla del mòbil.

—La meva àvia era de Solivella, un poble on encara avui es parla el xipella i crec que n’és la capital mundial. Hi vaig anar fa uns anys a fer el pregó de la festa major i una de les coses que vaig dir als que m’escoltaven és que, per favor, no perdessin mai aquell accent tan peculiar i únic. Però crec que els mitjans públics i privats, fets des de Barcelona, no han contribuït a la diversitat lingüística i cultural del país. I és una gran pèrdua que tot això desaparegui. A la Vall del Corb et sabria distingir cadascú d’on és per la parla. No parla igual un de Maldà que un de Belianes.

—Quan veieu una cabana enfonsada, se us fa avinent el mal auguri per aquestes comarques?

—Hi veig la decadència. No és que fossin cabanes romàniques, però eren per a posar-hi l’animal i posar-se a sopluig de l’aigua, la calor o el fred. Hi podies fer foc, dinar… Tot això ha desaparegut, perquè ja no té utilitat. Però formava part del paisatge i, cadascuna, tenia una història. Ara hi ha moviments de recuperar la pedra seca i refer cabanes, però quan veus una cabana enfonsada vol dir que els termes han deixat de tenir vida, perquè no hi ha gent. Abans la Catalunya rural tenia més de la meitat de la població, i ara la gent que treballa la terra tot just arriba al dos per cent.

—Expliqueu al llibre que camineu entre la boira, contempleu postes de sol o colliu figues o caquis, esporgueu arbres… És una riquesa que es perdrà. Com el nom de cada cosa.

—La modernitat ha portat uns avantatges colossals. Però hi ha molt de vocabulari que s’ha perdut. Si et dic què és un fus, un rasc, un rodet o una curra, sabràs què és?

—També saber distingir els arbres o els ocells…

—Aquí la gent no sap distingir entre un reboll i una alzina. Et diuen, són més o menys el mateix. Doncs, no ho són. El gran poeta alemany Goethe deia que qui no sap com neix un roure no sap res. Ara, la meva tesi és que tu et pots apartar de la natura. Però sempre hi tornes.

—De fet, des de la pandèmia molta gent torna a viure als pobles.

—Torna i canvia aquest escenari de decadència. Aquesta sensació que aquí hem quedat els que no hem pogut marxar enlloc. En això hi ha una gran diferència. Quan vaig arribar a Barcelona se’m notava que era de poble. Potser ara també i no tinc cap complex. Ara, però, això no passa. La gent que s’ha quedat als pobles es guanya més o menys bé la vida, treballant de pagès, en la indústria agroalimentària o als transports. I aquesta gent, primer, va vestida igual que la gent de ciutat. I segueix la informació com la segueix qualsevol persona d’arreu del món. Tampoc hi ha cap diferència en el nivell cultural. Hi ha gent que baixa a Barcelona al Liceu, al Barça, a veure exposicions o a l’Auditori. Ara ningú no pot arribar a un poble a explicar-los sopars de duro.

—La gran revolució ha estat la tecnificació i la mecanització del camp?

—Al camp, hi ha hagut diverses revolucions: la mecànica, la tecnològica i la dels adobs i el tractament de les males herbes. Abans, el camp necessitava molta gent treballant-hi, i ara tot és reduït al mínim. A una persona. Abans, segar i batre anava de Sant Joan a la Mare de Déu d’Agost, i ara una màquina en un dia fa la feina que feien quatre famílies en un mes. Això ha fet que els qui s’hi han quedat en puguin viure. Abans, per exemple, hi havia els jornalers, que no tenien terra i treballaven per als altres. Tots van marxar i ara qui són els jornalers? Els immigrants, bàsicament, llatins i nord-africans, perquè un préssec encara s’ha de collir a mà.

—Hi ha una cosa que també ha canviat, que és el paper i la presència de l’administració. Sou molt crític amb els qui anomeneu “buròcrates de ciutat i policies climàtics”.

—Es prenen moltes decisions amb una mentalitat urbana i sense consultar la gent que és allà. Aquesta és la crítica bàsica que els faig. Aquest creure’s que en saps més que la gent d’allà. Un altre tema també són les renovables. Són importants i necessàries, però la meva teoria és que on hi ha una terra conreada, no s’hi haurien de posar plaques fotovoltaiques. Necessitem aquests recursos energètics, però encara necessitem més poder esmorzar, dinar i sopar cada dia i no dependre del que portem de Xile o del Marroc. Les decisions no s’han de prendre als despatxos sinó arran de terra.

—Creieu que ha canviat res d’ençà que els tractors van prendre Barcelona?

—És un tema de fons present a tota Europa. Els tractors van arribar a París, a Berlín… I crec que més que una reivindicació dels pagesos, que també ho és, és una reivindicació del valor de la terra. La terra té molt de valor per si mateixa. La terra és allà on surt un dels grans espectacles que t’ofereix la natura, que és que tu poses un gra de blat i després al cap de sis mesos i hi haurà una espiga a punt per ser segada. Això no ho farà desaparèixer ningú. Ni la intel·ligència artificial ni cap dels avenços tecnològics. I algú es pot preguntar, tu que has voltat tant pel món, que has conegut personatges il·lustres, et dediques a escriure sobre això? Doncs sí, perquè també m’interessa i són compatibles. És compatible interessar-se pel que passarà als Estats Units i interessar-me per la terra. És compatible llegir el New York Times, The Economist o Le Monde i estar atent al vol de les caderneres.

—Aprofitant, doncs, que és compatible la vostra faceta d’home de camp i d’analista polític… Com veieu Catalunya en aquest moment?

—La veig en un estat de recuperació d’una experiència que no ha anat bé per a ningú. I ara hem de veure com redrecem tot això tots plegats. No serà fàcil. No serà fàcil perquè el que passa a Catalunya és el que passa a totes les societats occidentals. Les democràcies liberals estan trencades, partides pel mig. Ho veiem als Estats Units, a França… A França, l’alternativa a Macron és Le Pen.

—Veieu la Unió Europea en perill?

—El que més em preocupa és com Europa protegirà la diversitat cultural, política, social i històrica de tots els països, estats o pobles que en formen part. I és una preocupació que m’inquieta, la veritat. Imaginem-nos això que ha passat a Catalunya amb el procés si no haguéssim estat a Europa. Això s’hauria resolt com al segle XIX i XX. I tenim la garantia que Europa ens protegeix.

—Us imagino enganxat a la campanya electoral que enfronta Kamala Harris i Donald Trump. Les eleccions americanes marcaran un abans i un després?

—El factor revolucionari dels nostres temps és la socialització de la informació, de l’opinió i de la participació milionària de centenars de milers de persones que participen en la construcció de relats. El periodisme, tal com l’havia conegut, ha perdut l’hegemonia i el monopoli de la informació i de l’opinió. Però no l’ha perdut per la democratització, sinó pel poder dels empresaris, com Elon Musk. Musk pot ser un dels factors que poden contribuir a una victòria de Donald Trump. A Trump el poden votar o no el poden votar, el poden criticar o no. Li poden aplicar l’impeachment o el que sigui, però a aquests empresaris que poden fer canviar la manera de pensar de la gent, no.

Publicat a Vilaweb el 18 de setembre de 2024