El debat cara a cara entre Kamala Harris i Donald Trump el 10 de setembre el va guanyar la candidata demòcrata però el resultat de les eleccions de novembre es presenta molt incert i ajustat.
Les eleccions nord-americanes han estat normalment un festival de la democràcia que comença molts mesos abans que es tanquin les urnes el primer dimarts després del primer dilluns del mes de novembre cada quatre anys. Sempre són importants per marcar el rumb de la primera potència mundial amb els seus efectes col·laterals arreu del món. I sempre són especials perquè les circumstàncies canvien d’una campanya a l’altra.
Tot semblava previsible quan el president Biden mostrà unes mancances dialèctiques i cognoscitives alarmants en el debat del 27 de juny amb Donald Trump, expresident i aspirant republicà a ocupar novament la Casa Blanca.
El mateix president Biden va reaccionar el 21 de juliol abandonant la carrera electoral i nomenant la vicepresidenta Kamala Harris com candidata demòcrata. La senyora Harris era una desconeguda per al gran públic i la seva tasca com a vicepresidenta s’havia mogut dintre d’una inexplicable mediocritat. De sobte, però, fou catapultada a la primera línia per batre’s amb un adversari que tenia i té en contra la gran premsa, molts pensadors i acadèmics, una part del món financer i també una fracció de l’aparell militar industrial. Hi ha un corrent d’opinió força estès entre el progressisme demòcrata que una segona victòria de Trump comprometria el prestigi de la democràcia americana que és la més robusta i més consolidada del món. Però tot indica que una meitat aproximada dels nord-americans que votin ho faran a favor del candidat republicà. Fer prediccions, per tant, és un risc innecessari.
El que passi el 5 de novembre conformarà la política dels Estats Units i tindrà un gran impacte en la gran xarxa d’aliances que els governs de Washington han teixit arreu del món d’ençà del final de la II Guerra Mundial. Quan Kamala Harris va sortir de les ombres del poder i es va presentar com l’alternativa a Donald Trump es produí un esclat d’eufòria en l’àmbit demòcrata i en la majoria de governs europeus que veien amb inquietud un segon mandat d’un polític condemnat per 24 delictes i que s’aparta dels posicionaments aliats.
El primer i fins ara únic debat entre Harris i Trump, el proppassat 10 de setembre el va guanyar clarament la candidata demòcrata tot i que l’expresident assegura que el vencedor fou ell. Les enquestes coincideixen en el fet que els 90 minuts del debat de la cadena ABC capgiraren la tendència posant a Trump a la defensiva i fent que moltes de les crítiques a Joe Biden per la seva evident senilitat es veiessin reflectides en un personatge que ja no té les capacitats ni els reflexos que l’havien portat a guanyar les eleccions de 2016.
El debat el veieren més de 67 milions de persones i marcà un nou rumb a una campanya electoral que es presenta més oberta i més competitiva fins al punt que és arriscat predir qui pot acabar sent el president. En unes eleccions amb una cobertura mediàtica tan intensa, en la nova era de les comunicacions fora de l’àmbit dels mitjans de referència i la incidència de les xarxes, qualsevol predicció és inútil.
Els imponderables juguen un paper inesperat en totes les eleccions i molt especialment en les nord-americanes. Un intent d’assassinar Donald Trump ferint-li l’orella de la que en va rajar sang i el descobriment d’un home armat amb un rifle a l’altre costat de la tanca on l’expresident jugava a golf a Florida, han incidit en la campanya. La mateixa Kamala Harris va expressar la seva condemna de dos episodis que posaren en risc la seguretat personal de Donald Trump i que recorden la tràgica trajectòria de quatre presidents assassinats: Lincoln (1865), Garfield (1881), McKinley (1901) i Kennedy (1963). També atacats amb arma de foc però il·lesos es poden comptar els presidents Theodore Roosevelt (1912) i Ronald Reagan (1981).
La campanya és bronca i carregada d’insults i de desqualificacions personals. La recaptació de fons ha fet un gir inesperat. En només 24 hores, la candidata Kamala Harris recaptà 47 milions de dòlars i avui va per davant de Donald Trump en els donatius als candidats.
Una de les característiques de totes les democràcies és que pràcticament totes tenen un sistema electoral singular. El nord-americà té el seu nucli específic en el Col·legi Electoral que es constitueix amb representants de cadascun dels estats en nombre proporcional al dels seus habitants. Són aquests 538 membres del Col·legi Electoral els que acaben designant al nou president. El candidat que obtingui 270 guanya la presidència. Aquest sistema comporta que les enquestes poden indicar un avantatge clar en les intencions de vot de tot el país però no necessàriament indiquen una predicció aproximada del resultat de les eleccions.
La batalla, per tant, no es planteja en aquells estats on els republicans o els demòcrates voten tradicionalment el mateix partit sinó en aquells estats que poden canviar de vot i que són els que determinaran qui guanyarà la presidència. A les eleccions de 2016, Trump obtingué tres milions de vots menys que Hillary Clinton però va aconseguir la presidència. A Nova York i Califòrnia, per exemple, dos estats molt poblats, guanyen habitualment els demòcrates i, per contra, en llocs com Texas se’ls emporten regularment els republicans en les últimes eleccions.
Per aquest enrevessat sistema electoral les enquestes nacionals donen un lleuger avantatge a Kamala Harris però hi ha set estats on les diferències entre els dos candidats varien en un o dos punts i per això s’han convertit en camps de batalla on es concentren els mítings i les promeses per tal de captar els votants indecisos. Les eleccions es decidiran en bona part a Carolina del Nord (16), Geòrgia (16), Arizona (11) on els sondejos donen la victòria a Trump i a Nevada (6), Pensilvània (19), Wisconsin (10) i Michigan (15) on Kamala Harris va per davant. La campanya és especialment dura a Michigan, Pensilvània i Wisconsin, on va guanyar Trump el 2016 i va recuperar Biden el 2020.
La situació, per tant, és molt renyida a l’última setmana de setembre i un canvi de tendència en qualsevol d’aquests estats frontissa podria inclinar la victòria cap a un dels dos candidats.
Però les eleccions nord-americanes no són una operació aritmètica del Col·legi Electoral sinó una batalla ideològica i geopolítica que tindrà conseqüències arreu del món en un temps de societats democràtiques dividides, trencades, sense lideratges forts i amb una tendència a cercar més l’autoritat i l’eficàcia que els principis i els valors. Una victòria de Trump comportaria un canvi en la política exterior respecte a Europa, Xina i Rússia. La trobada del president Zelenski a Nova York amb Donald Trump fou una entrevista entre dos personatges que no parlen el mateix llenguatge. Trump li digué a Zelenski que era amic d’ell però també de Vladímir Putin i que en qüestió de dies acabaria la guerra d’Ucraïna reunint-se amb les dues parts en lluita i atorgant a Rússia tot o part del territori ucraïnià que ha ocupat d’ençà de l’ocupació de Crimea el 2014.
Aquesta política deixaria Europa desprotegida de les intencions que Putin podria tenir d’annexionar els tres països bàltics i parts de les terres dels estats fronterers amb Rússia com Polònia. Trump té una tendència a considerar més als polítics autoritaris que als aliats europeus que en l’últim segle han fet causa comuna per preservar les llibertats creant organismes militars, econòmics i culturals i defensar així les democràcies.
Una victòria de Kamala Harris significaria una confirmació de les aliances que han marcat la política occidental dels últims vuitanta anys. La divisió interna en la societat nord-americana ja s’ha produït també a totes les democràcies liberals. Són societats cansades, amb pors no identificades però reals, superades pels avenços de la ciència que canvien els hàbits de la gent i amb una tendència accelerada a tancar-se en si mateixes.
L’economia no tindrà l’impacte d’altres campanyes electorals. Els indicadors econòmics són positius i res fa pensar que es produeixi un daltabaix com els de 1929 o 2008. Però sí que pot inclinar el fil de la balança el 5 de novembre la participació directa dels nous milionaris tecnològics que poden decidir les eleccions. La participació directa i desacomplexada d’Elon Musk a favor de Trump, través de la xarxa X, propietat seva, pot inclinar vots d’indecisos comptant amb els 200 milions de seguidors de que disposa personalment als que matxaca constantment amb proclames a favor de Trump, de Milei, de Orban i altres populistes que guanyen eleccions imposant polítiques ultraliberals que trenquen amb la vessant social i solidària que s’ha incubat a Europa en l’últim mig segle.
Publicat a Política & Prosa el primer d’octubre de 2024
