Quan vaig accedir a la direcció de l’IEI, l’entitat acabava de publicar La vall del Corb, un llibre col·lectiu sobre aquest territori situat entre la Segarra, l’Urgell, la Conca de Barberà i les Garrigues. Un dels petits països de Catalunya que conserven la seua identitat i que constitueixen una unitat de paisatge, història i, sobretot, d’identitat i memòria dels seus fills. Un d’aquests –Lluís Foix– escriu: “Tornar a la terra és una experiència sentimental, íntima (…). La terra que has trepitjat per primera vegada et persegueix com una ombra invisible tota la vida.” Així comença el seu darrer llibre (La força de les arrels), que estic segur que us colpirà tant com La marinada sempre arriba o El que la terra m’ha donat. Considerat el millor especialista en política internacional del periodisme català, Foix ha recorregut els cinc continents i ha estat testimoni directe de la història del segle XX en una vuitantena de països. Ara, però, instal·lat entre Barcelona i Rocafort de Vallbona, documenta el ritme “inexorable i misteriós de la natura” –també amb imatges, en el seu Instagram– i escriu amb una saviesa estoica i reeixida sobre la polseguera dels camins, la cultura de l’oli, la cabana de volta, les orenetes o el cicle de les figueres, i ho fa amb una profunditat i un domini de la llengua que recorden les millors pàgines de Gaziel o de Josep Pla, com molt bé va observar el poeta Joan Margarit.El president Pujol, amb qui Foix mantenia una estreta confiança, sempre li criticava el que en deia el seu “universalisme”, però amb el pas dels anys, Foix va tenir l’oportunitat de contestar-li que tan important o més que els valors –Pujol sempre donava lliçons morals a tot quisqui– són els fets, els que acaben definint el llegat d’una persona i de la seua família. Foix no dona lliçons. És una persona més agraïda que orgullosa. Dit amb les seues paraules, en una entrevista que l’any 2013 li va fer Sílvia Coppulo: “Estic orgullós de l’oportunitat que he tingut de fer coses que mai hauria somiat, venint d’un petit poble de Lleida, allà perdut. I d’això sí que n’estic molt orgullós. I més que orgullós, jo faig servir una altra paraula, que és agraït. I estic molt agraït a la vida, en general.”
Miquel Pueyo
Publicat al diari Segre el 20 d’octubre de 2024
Despres de contestar a Maia, he de dirli Sr. Foix que per mi ha estat home que sempre a escrit i defensat la veritat. La VERITAT, aixó tan sagrat que diuen que es la primera victima de les guerres.
Endavant i gracies.
Quin article més encertat i fidedigne de la personalitat del Sr. Foix. Diu que està agraït a la vida; jo, en ell, li agraeixo profundament els seus escrits.
I tant Maia. Molt d´acord.
I ha altre manera de correspondre a l´aportació cultural?
Les meves arrels son Catalunya, el món, el missatge evangèlic de Jesus que es alliberador, profundament humà, esperançadament obert al misteri. Son la llibertat, la solidaritat, la sobirania de les persones i dels pobles. I dels noms mencionats en aquest article, les meves arrels són també, malgrat les discrepancies, Lluís Foix. I, sobretot, és Jordi Pujol, que ja de jove fou perseguit i empresonat pel feixisme espanyol.