Article publicat a ELVALLENC.CAT per Josep Santesmases.
ACCÉS AL TEXT ORIGINAL
Joan Miró explicava que quan viatjava duia sempre una garrofa de Mont-roig a la maleta. La garrofa era com un símbol: “Les arrels del garrofer són com els meus peus, que s’endinsen a la terra, i aquest contacte em dona una força enorme. També admiro aquest signe de vitalitat que té el garrofer, que mai perd les fulles”. La universalitat aconseguida per Miró tenia com a referent el garrofer, la garrofa que mai abandonava, el paisatge d’un lloc concret i íntim com Mont-roig. Sempre he pensat que l’arrelament a un lloc, per petit que sigui, no ha de ser obstacle per tenir una visió àmplia del món. L’arrelament, al contrari, sovint constitueix la mesura que permet interpretar-lo comparativament. El sistema mètric personal i imprescindible per fer-ho.
L’anècdota de Miró i la reflexió exposada m’han vingut a la memòria en haver llegit el darrer llibre de Lluís Foix, La força de les arrels. Foix va néixer a Rocafort de Vallbona, poble de la vall del Corb que pertany al municipi de Sant Martí de Riucorb, format pels pobles de Sant Martí de Maldà, el mateix Rocafort i els agregats de Llorenç de Rocafort i el Vilet. L’any 2018 Rocafort tenia 117 habitants i tot el terme, 665 comptats l’any 2023. Lluís Foix, que com a periodista ha viatjat per tot el món, establert durant anys com a corresponsal a Londres o a Washington, sempre deu haver dut a la maleta la seva “garrofa” particular, potser en el seu cas un branquilló d’olivera arbequina. En la distància sempre ha servat el record i la memòria del poble on va néixer, de la casa i la terra que hi conservava, de la gent i del “terme” del qual tant parla en el seu darrer llibre.
Rocafort és un poble literàriament afortunat, com ho poden ser Benissanet amb obra d’Artur Bladé i Desumvila, Saidí amb Mercè Ibarz o la Ràpita amb Sebastià Juan Arbó, per posar exemples. Llocs, com tants d’altres, sense cap particularitat única i meravellosament excepcional que els distingeixi, que a través de les pàgines literàriament escrites, a partir de la memòria guardada, de la mirada detinguda, de la bellesa expressiva, entren a formar part d’allò que en els darrers anys s’han anomenat “espais escrits”. Les coses comunes com ara la terra conreada, els arbres fruiters, els marges i les cabanes de volta, les cisternes, el pas dels dies i els mesos, el temps estacional, construeixen l’univers de Rocafort i la vall del Corb, que entra a formar part del corpus literari territorial d’una llengua com la nostra. Així com les cases del poble, les famílies que les habitaren, els que ja no hi són i dormen al costat dels xiprers, l’emigració provocada pels canvis produïts per la mecanització del camp o causa dels mals anys, i la gent d’ara.
Foix, amb mirada entretinguda, trepitja la terra i s’impregna de les seves essències, pateix per la sequera, pels conills que es cruspeixen els sembrats, compartint les inquietuds dels pagesos, mostrant l’ànima que batega a les valls petites com la del Corb, fixada ja per sempre.
