La Segarra, un paisatge i una cultura

La Segarra administrativa, la que es forma amb l’ordenació territorial de Pau Vila de 1932, aplicada el 1936, va molt més enllà de les fronteres dibuixades pels cartògrafs i geògrafs de fa un segle. Hi ha una territorialitat segarrenca delimitada, però hi ha un espai molt més ampli que està forjat per un paisatge divers que sobrepassa les fites comarcals.

Hi ha una cultura segarreta, de secà, dibuixada en les terres treballades artesanalment, conreades des de la nit dels temps, que s’han sembrat de petits nuclis urbans, de masies i masos, de camins i dreceres, els quals han configurat un tarannà i unes maneres de viure inconfusibles. És la cultura d’una terra que ha viscut assedegada gairebé sempre. La diferència entre els que han gaudit d’aigua abundant d’ençà de la construcció del canal d’Urgell i els que han experimentat la duresa de les sequeres periòdiques és que, mentre que els primers miren horitzontalment els fruits de les collites abundants, els segons miren cap amunt, vers els núvols, cap al cel, observant la direcció dels vents i els senyals de futures pluges.

La història ens demostra, tal com deia Raimon en un dels seus poemes musicats, que en aquest país plou poc i quan plou no sap ploure. Les rovinades són ocasionals, però, quan baixen amb fúria, poden tenir efectes devastadors. Es recorda encara la rovinada de Santa Tecla de 1874 i la de Sant Lluc d’ara fa poc més d’un segle, que causà destrosses en molts pobles i s’emportà corrent avall persones desprevingudes.

En sortir de la vall del Corb vers el Montsec, es travessen rius insignificants que arrosseguen una història mil·lenària, amb els seus ponts, peixeres, séquies, basses i dipòsits. El Corb, el Cercavins, l’Ondara, el Sió i el Llobregós neixen en punts concrets de la Segarra i es perden escarransits en entregar les aigües al Segre. Són rius amb personalitat però escassos d’aigua, que sovint s’amaga sota canyars o arbres centenaris com els oms, els pollancres o els freixes. Les aigües profundes, freàtiques, són una gran reserva que sovint subministra aigua, amb pous prop de la llera d’aquests rius i rierols que solquen les terres amb segell segarrenc, siguin o no siguin de la comarca que té com a capital Cervera.

La Segarra sembla homogènia però és desigual. És terra de boscos, àmplies capes de conreus, marges treballats per generacions antigues, cabanes de pedra que es mantenen dempeus o que estan ensulsiades, arbres emblemàtics carregats d’històries singulars, grans extensions de cereals. Aquests paisatges tan robustos ja no són tan freqüentats pels humans com ho foren en èpoques passades. Els termes estaven poblats de personal que treballava, llaurava, sembrava, segava, collia ametlles o espigolava. La gent ha desaparegut dels camps, ja no es camina ni s’observa la bellesa d’una natura que no ha marxat mai ni ha perdut la fesomia.

La polseguera de les tardes d’estiu ho penetra tot i els cotxes s’enfarinen d’una pols seca i compacta, seca i contundent, efímera però molt aparatosa. Es pot transitar per racons inexplorats, fora dels circuits que recorren les maquinàries agrícoles i els ciclistes de cap de setmana. Passejar pels camps de la Segarra, silenciosament i sense presses, ha esdevingut un dels privilegis que ens ofereix aquesta terra ignota per la gran majoria que habita en el món urbà. És tot un luxe.

Els que ens sentim urgellencs sabem que els nostres trets diferencials són segarretes, eixuts, estalviadors, malfiats, abandonats a la generositat i als capricis de la natura. Aquestes diferències afecten la parla de manera inconfusible. No costa gaire esbrinar de quin poble és algú que té un accent que només pot ser d’un lloc determinat. Les expressions, els girs, les vocals obertes o tancades, fins i tot la gestualitat de les mans o el posat en delaten la procedència. La terra ens condiciona i fabrica un llenguatge particularíssim.

El rerefons de la Segarra i de tota la seva àrea d’influència és un esperit d’esforç i de suades inacabables per tractar la terra amb respecte i tendresa, en un diàleg íntim i silenciós, agraït i alhora queixós. La Segarra ha estat històricament el graner de Catalunya que avui encara manté endreçat el territori degut en bona part a les maquinàries que fan la feina que abans ocupava el temps laboral de famílies senceres.

No és una casualitat que aquesta part del país produeixi juristes i persones de dret. El notari Ramon Faus era de Guissona, i Ramon Roca Sastre, de Tàrrega. Tots dos són referències principals de la jurisprudència catalana del segle passat. Cervera ha mantingut la seu del partit judicial malgrat les fronteres administratives. Recordo que de ben petit m’ensenyaren a presentar-me: “Soc de Rocafort de Vallbona, província de Lleida, arquebisbat de Tarragona i partit judicial de Cervera”. La capital de la Segarra era i és un referent obligat per les escriptures i pels judicis. Les baralles més serioses en aquestes contrades es produeixen quan algú mou alguna fita o canvia una partió. La propietat de la terra és gairebé sagrada. Quan algú mou només un pam la frontera entre finques o trossos, es produeix un conflicte inevitable. La identificació entre els humans i la terra és inesborrable.

Viure en terres de secà és un exercici constant d’esperança que la natura farà el que li toca amb una puntualitat i una precisió admirables. Els pagesos, de sempre, han tingut dos enemics molt perillosos: el fred i la sequera. Aquests dos fenòmens han forjat el caràcter i l’humor de generacions senceres, que han fet el que calia, però sempre depenent de l’aigua que cau del cel i de les fortes glaçades que poden arruïnar collites senceres. A la tardor i als mesos de desembre i gener puja i baixa la boira de l’Urgell, humida i espessa, presentant una blanca foscor envoltada de misteri. Sembla un mar de cotó fluix, voluble, transitori. La boira és misteriosa, superficial i capriciosa. Sempre és la mateixa, però alhora sempre es presenta amb una estranya i nova voluptuositat.

Les boires de la Panadella marquen la frontera entre el sol i la nebulosa. No és una situació permanent, sinó canviant, perillosa, interina, que estableix una línia imprecisa entre el sol i la blancor imprecisa. Una ventada de serè ho escampa tot, i es recupera la claredat perduda. Les glaçades tardanes del mes d’abril poden arruïnar la collita d’ametlles, que s’han precipitat en una florida primerenca. Els vents transiten en totes direccions en aquesta gran esplanada ponentina. El serè, sec i fred, no aporta gran cosa, però la marinada és la carícia més estimada de les tardes d’estiu, que refresquen els dies insofriblement tòrrids. El vent més agraït és el llevant, que porta pluges quasi segures. El segarró, en una matinada primaveral, pot destruir vinyes que brosten. La morella, provinent del Maestrat, és freda i esgarrifosa.

Els paisatges de la Segarra criden i reconeixen els que s’han criat en aquestes terres. Tots tenim una relació propera o llunyana amb una masia, un poble, una comarca o un territori que ha preservat la fesomia al llarg dels segles, veient passar generacions d’homes i dones que han anat configurant el que anomenem la vida de pagès, de poble o del món rural. La terra és l’element permanent, immòbil i actiu, que crida silenciosament tots els que l’hem trepitjada, olorada, contemplada i estimada. La terra, com deia Màrius Torres en “La ciutat llunyana”, no sabrà mai mentir.

Lluís Foix

Periodista i escriptor

Pròleg al llibre LA SEGARRA, LLETRA I PAISATGE

Aquesta magnífica obra, que celebra la singularitat del paisatge de la Segarra amb paraules i imatges, es va acabar de preparar a Cervera el dia 20 d’octubre de 2024, Dia Internacional del Paisatge, i va sortir d’impremta el dia 16 de desembre de 2024, a Guissona, per ser presentada als lectors abans d’un Nadal hivernal i ser gaudida al llarg de totes les estacions.

Edita: L’ESPITLLERA FORUM D’ESTUDIS SEGARRENCS