Josep Maria Puig de la Bellacasa
Josep Maria Puig de la Bellacasa exhibia una saviesa coberta amb una fina capa de discreció. Va morir als 78 anys, després d’un trencament de fèmur fa dues setmanes i una posterior pneumònia. El van acompanyar la seva dona, les dues filles i dues netes. Li van recitar un poema de Nadal de Laia Torres, va somriure lleument i es va apagar. Va començar a treballar a La Vanguardia el 1973, encara al carrer Pelai, i va passar per les seccions de Cultura, Societat, Ciència, Internacional i Opinió. Un periodista versàtil i totterreny. Adaptable a qualsevol circumstància.
Era un home bo en el sentit machadià de la paraula. Sabia més del que apafentava saber. Va ser un humanista carregat de lectures, de reflexions i de coneixement de la condició humana. Vaig tenir el privilegi de treballar amb ell a la secció d’Opinió d’aquest diari. Editava, corregia, valorava els textos i sempre hi aportava matisos. Llegia amb interès els centenars de cartes dels lectors que arribaven per correu postal en aquella època no tan llunyana.
En Josep Maria era un home amb una profunda cultura invisible que es notava quan casualment sortien noms com Shakespeare, Goethe o Dostoievski. O poetes com Carner, Verdaguer o Maragall. O filòsofs com Kant o Hume. Un personatge que sempre ha existit a totes les redaccions de diaris amb solera. Solia entrar i sortir de la mítica casa del carrer Pelai, empenyent aquella cèlebre porta giratòria, amb llibres a la mà o en una bossa esquinçada. Tot en ell respirava cultura interioritzada sense exhibicionisme.
Va ser número u de la seva promoció de periodisme a l’escola del CIC, premi de premsa del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Madrid i premi de premsa del Ministeri d’Obres Públiques i Urbanisme. Parlava dels clàssics anglesos i francesos amb la mateixa espontaneïtat que dominava la literatura castellana i catalana. Josep Maria era sobretot un políglot que va traduir de l’anglès i del francès centenars d’articles publicats a La Vanguardia.
Era un humanista amb una calma interior que de vegades es podia confondre amb una timidesa gens forçada. Era afable i irònic, educat, un filòsof de poques paraules però molt de contingut. El seu parentiu amb personatges distingits de la cultura i la diplomàcia espanyoles i catalanes amb prou feines ho esmentava. Sabia també suec. Em va explicar ahir la seva vídua, l’Eva, parlant per un múltiplex amb les dues filles, que un dia del 1978 passejava per la Rambla al sortir de La Vanguardia i s’hi va dirigir per si volia prendre un cafè. El va acceptar.
Era de Suècia i cursava estudis hispànics a Barcelona. Aquí va començar una relació que ha perdurat fins a la matinada del dia 26 de gener del 2024. En Josep Maria visitava Suècia amb certa freqüència i parlava també la llengua de la nova família. En el seu pensament s’hi entroncaven les cultures mediterrànies i anglosaxones, catòliques i protestants, de manera molt natural. En Josep Maria era un europeista cultural que havia llegit Erasme i Tomàs More. De vegades havíem parlat com de passada dels assajos de Montaigne o dels “temps difícils” de Dickens.
Era un gran caminador urbà, un contemplatiu amb una austeritat poc freqüent. Més d’una vegada baixava a peu des de la seva residència a Vallvidrera, per les escales contigües al funicular del Tibidabo, seguia per la Via Augusta fins a arribar al carrer Balmes i arribar a la redacció de Pelai. Portava a sobre una llibreria personal, interna, invisible. Només l’ensenyava quan algú treia el cap al seu univers cultural. Aquells paios humans com en Josep Maria, savis i discrets, una mica cervantins, han enriquit les redaccions dels grans diaris.
Publicat a La Vanguardia el 28 de desembre de 2024
Mai només en un article he conegut tan un personatje.
Sr Foix, un homenatge com pocs he llegit a la vida. Moltes gràcies per escriure com ho fa.