Un ametller solitari va al seu aire. Ha quedat aïllat per raons indeterminades. Potser per caure una ametlla en una vora que ha acabat germinant convertint-se en un únic arbre que creix entre les partions. O també per salvar-se d’una arrencada general. O, simplement, per l’atzar que actua amb total incertesa en les terres mig conreades.
Avui he vist un ametller sol, únic, envoltat del verd fosc de sembrats que s’arrengleren perfectament, apomats, després de les pluges de la setmana. L’humitat en aquests dies hivernals activa l’explosió de la primavera que es veu propera. L’he vist de llum,l’ametller. Blanc i rodo. Perfecte. Semblava un gran pom de flors blanques, espeses, tendres. M’hi he atansat en caure la tarda d’aquests dies cada cop més llargs.
L’ametller és un arbre delicat però, alhora, resistent. Un cop arrelat pot sobreviure anys i panys encara que ningú li faci cas. Sovint aquests arbres que brosten a peu de marge o en una punta d’un bancal o al costat d’una cabana no donen fruit insípid, gens comercial. Les ametlles amargues acostumen a sortir d’aquests arbres campaners, perduts, fruit de la casualitat. Les arrels dels ametllers no aprofundeixen gaire. Van horitzontals i tortuosament apilotades ben a prop de la soca.
La superficialitat és una de les característiques dels ametllers. També la frivolitat. Son els arbres que competeixen per florir primer que cap altre tot i que poden pagar cara aquesta audàcia vanitosa. Una petita glaçada pot matar les flors en dues hores de matinada del mes de març. Ametllers i cirerers volen protagonitzar la primera exhibició cromàtica de la natura. I sovint ho paguen car.
Aquest ametller solitari no està conreat. Ni esporgat ni adobat. Subsisteix any rere any sense que ningú li faci cas. Els llucs primerencs es converteixen en branques principals apilotades al voltant de la mateixa soca. És un arbre lliure i serè. No s’impressiona pels sembrats que esclaten ni per les pedres amb una pinzellada rovellada de tant estar quietes a les vores dels bancals.
L’ametller és un espectacle als plans de cereals de Belltall, Ciutadilla, Nalec i Rocafort. Els contemplo amb una certa angoixa perquè ja veig les plaques fotovoltaiques instal·lades per produir energia per enviar-la no se sap encara a on. Aquests verds sumptuosos poden convertir-se en metalls petrificats. Es vol canviar el paisatge que dibuixa aquest territori d’ençà dels ibers i romans.I ho fan en nom de la sostenibilitat i el progrés. Vaja, gràcies senyors enginyers de la natura dissenyada en despatxos urbans sense tenir en compte la gent del pais.
En aquests dies de febrer la claror suau i amigable ho envaeix tot. Ahir era lluna plena i els conills i llebres semble que s’han espantat. El sol cada vegada cau amb més verticalitat abans de fondre’s lentament amb l’horitzó llunyà emetent claror quan ja fa estona que s’ha post. Son aquests dies especials en els que el sol es fon a ponent i la lluna, plena i esfèrica, treu el cap per ixent.
Com sempre el Sr. Foix amb els seus excel·lents articles
i sobre tot amb els seus llibres ens deixa amb la
satisfacció de gaudir del plaer de la lectura. Comparteixo el
comentari de dogbert….Un regal més del Sr. Foix
Moltes Gràcies!
Totalment d’acord amb el que dieu sobre l’ametller!
Jo hi afegeixo que és dels fruiters d’ós que treu primer la flor i després la fulla, a l’igual que els presseguers, els albercoquers i els cirerers; i els hi dona l’encant especial i màgic de l’esclat de la primavera…
Maco l’article!
Es un bonic article per tornar-lo a llegir dins un llibre però… amb fotografies !
Sort en tenim que de tant en tant el Sr. Foix ens obsequia a una peça del seu repertori agro_poetic_forestal.
Moltes gracies!.