Els verds hivernals trenquen la monotonia gris i lletja dels camps amb arbres de fulla caiguda.
Les taques verdes no desapareixen en l’apagada tristor de l’hivern. Els arbres de fulla caduca, les vinyes, els ametllers, s’amaguen en la grisor dels dies ennuvolats, ventosos i esquerps. En el macro quadre queden els verds que donen una vida continuada al paisatge adormit.
L’evidència més inevitable son els sembrats que verdegen àmplies extensions de terres de conreu on creixen blats, ordis, pèsols i altres varietats que puntegen d’ençà dels dies de Nadal. No tots els verds son iguals. El més robust és el de l’ordi o el blat que han nascut amb vigor creixent mostrant un color fosc, negrós, sòlid. A aquestes alçades de febrer ja formen unes grans pinzellades de vida.
El verd dels cereals varien les tonalitats en funció del temps que es sembraren, de l’adob que han rebut, de la terra en la que han germinat. Son verds en els que encara no es distingeix el blat o la cugula que creix confosa amb la bona llavor. Els entesos ja detecten la presència del jull enmig del bon fruit. Saben que s’ha d’ensulfatar ben aviat per impedir que en el moment de granar apareguin ja diferenciades i intrusives en el mes d’abril o maig.
Les alzines mantenen el seu verdor inalterable. També els pins. El rebolls o els roures, en canvi, exhibeixen fins ben entrat l’hivern les fulles seques, esmorteïdes, marrons, a les branques dels arbres fins que els nous brots comencen a empènyer en explotar la primavera. Els matisos dels verds son inacabables. El verd del xiprer té un aire de permanent hospitalitat. Les avingudes de xiprers que es veuen a terres com la Toscana o en alguns indrets de casa nostra, en molts cementiris, inspiren confiança i conviden a fer-se una certa idea de la transcendència i de l’eternitat.
En aquesta imatge de fa una setmana destaquen moltes subtileses cromàtiques. En primer lloc es divisen dos rengles d’olivers que es posen una mica lletjos amb verds pansits i decrèpits, com cada any després de la collita. No cauen les fulles sinó que s’entristeixen fins que comencin a lluentejar novament a finals d’abril quan la rapa els guarneix amb una bellesa inimitable. L’oliver és l’arbre resistent que no vol morir i lluca i relluca sempre que quedi una petita soca colgada al terra. És un dels arbres amb presència més constant en el relat bíblic.
El terra està teixit amb herba tendra que ha puntat amb les boires i les pluges dels dies d’hivern. Es veu com el sol entra horitzontalment al mig del bancal en caure la tarda. És una penetració suau i amable, per donar vida a unes herbes aparegudes inopinadament.
Al fons del bancal s’aixequen els dos xiprers que li donen una pàtina de permanència. No son molt vells. Foren plantats fa uns pocs anys i s’han projectat cap al cel de forma imparable. Eren un plançó de pocs centímetres i avui es distingeixen de molts indrets propers de la vall del Corb. Mostren un verd solemne i definitiu vetllant la cabana de pedra seca construïda fa uns setanta anys. El conjunt el corona una figuera potent i un albercoquer que fa uns dies va ser podat dràticament perquè les branques no fessin nosa a la figuera ni s’estenguessin sobre la teulada.
Més enllà es detecta la serralada a l’altre costat de Rocafort, travessant el riu, la llunyania que en llocs petits pot tenir dimensions aparentment inabastables. Imatges variades dels verds d’un mes de febrer.
El teu proper llibre cal que estigui ben plé de fotografies que acompanyin els teus escrits !
Lluís, moltes gràcies pels teus poètics escrits i per la teva hospitalitat amb els amics.