Antoni Batista aporta dades inèdites del que fou màxim dirigent del PSUC fins la seva detenció a Barcelona l’any 1958
Antoni Batista coneix bé la història del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Com periodista, com escriptor i com redactor de la revista Treball, òrgan oficial de la formació. També com estudiós de les seves entranyes que es remunten a la fundació del partit el 23 de juliol de 1936, cinc dies després del començament de la guerra civil. L’any 2017 publicava «A la caça del PSUC» furgant i identificant comunistes que foren el malson de la dictadura de Franco i de la seva policia política.
L’hegemonia cultural, periodística i política, va tenir un gran abast durant molts anys fins al punt que molts polítics, economistes, acadèmics i periodistes de pedigrí porten la marca originària del PSUC. Batista aporta sempre moltes dades, noms, situacions i escenaris que han conformat gairebé tot el que s’ha fet i desfet políticament a Catalunya abans i després de la transició. És un periodista solvent i referencial.
En «La veritat del cas Comorera» aporta el document inèdit de la versió del temut comissari Antonio Juan Creix que li va fer un interrogatori de molts dies volent guanyar-se’l perquè servís d’informant dels comunistes catalans que vivien amagats a Catalunya o conspiraven des de l’estranger contra el règim franquista. Si col·laborava se’n sortiria sa i estalvi i sinó seria jutjat per un tribunal militar acusat de terrorista i amb la possibilitat de ser sentenciat a la pena de mort. Comorera optà per sotmetre’s a un llarg interrogatori, a la presó i a un judici que el condemnà al penal de Burgos on va morir malalt i sol el 7 de maig de 1958.
Batista afirma que Joan Comorera va tenir dos judicis de signe contrari i en cap dels dos se li va fer justícia: el del Partit Comunista d’Espanya i el PSUC i el del tribunal militar franquista. El comissari Creix explica en un dietari, que ha aconseguit l’autor del llibre, com va ser detingut al carrer Consell de Cent després d’una llarga persecució policial. Portava una llarga barba i s’identificava amb un nom fals. Creix el tracta respectuosament, li diu conseller perquè ho havia sigut en els governs de Lluís Companys, i Comorera es sorprèn que aquell home amb tanta mala fama el respectés. Però res és innocu. Creix vol demostrar o té ordres de que el comunista català més important se l’interrogués sense brutalitats i amb respecte. Volien demostrar que la seva situació era fruit de les baralles internes dels comunistes.
La transcripció dels diàlegs entre el dirigent del PSUC i el comissari més temut a Catalunya son unes pàgines molt interessants del llibre. El van delatar els seus o, si més no, van decidir en el V Congrés del PCE celebrat a Praga el 1954 on va ser objecte d’un judici sumaríssim sense que ell es pogués defensar perquè estava a la presó Model de Barcelona. En el seu informe, Dolores Ibárruri, La Passionària, ja el citava qualificant-lo d’aspirant a Cèsar i de voler substituir Macià i Companys… que eren d’Esquerra Republicana, considerat un partit nacionalista petitburgès.
Caricatura de Joan Comorera els anys trenta del segle XX.
El substitut de Comorera en aquell congrés, Rafael Vidiella, «va aprovar l’informe del PCE amb la fe del convers i va qualificar Comorera de provocador. El PSUC va actuar a les ordres del PCE laminant la independència del PSUC que era el llegat de Comorera. El conflicte va comptar amb l’ajut del partit, que el va expulsar per raons ideològiques disfressades amb l’habitual qualificació de traïció. I la pena de la traïció és la mort.” L’home més respectat del comunisme català va passar a ser un empestat, fins i tot per la seva pròpia filla que va publicar una carta a la revista Treball, reproduïda en el llibre, en la que diu «Per a mí, el mateix dia que va néixer el traïdor Comorera va morir el meu pare».
La història de Comorera, nascut a Cervera l’any 1894, es barreja en les barbaritats i violències del seu temps. Batista ha dit que «els qui van calumniar i blasmar Joan Comorera van ser el seus companys, i el lliurament de Comorera a l’enemic (a la policia de Franco) és una altra de les taques negres de la història del PSUC». Les lluites entre estalinistes i trotskistes formen part de les intrigues en el món comunista durant la guerra civil. Un cas emblemàtic és la desaparició i mort d’Andreu Nin, a primers de juny de 1937, després de ser detingut i torturat per agents estalinistes a Madrid. Seria interessant saber avui on són les restes d’aquest comunista intel·lectual, traductor esplèndid de Tolstoi i Dostoievski al català, un persona que va caure al costat del POUM i dels trotskistes com li va ocorre a George Orwell.
El llibre de Batista es torna molt interessant a mida que fa circular personatges de gran implicació en la vida política catalana i espanyola en l’últim mig segle. El paper del PSUC en la lluita antifranquista fou decisiu. Però també ple de taques miserables.
El periodisme clandestí de Batista en aquells temps de gran penetració ideològica i política del PSUC a la lluita antifranquista i posteriorment en els primers anys de la transició és interessantíssima. Aquesta aportació al cas Comorera és imprescindible i complementa la tesi de Miquel Caminal en el extraordinari treball sobre aquest personatge cabdal de comunisme a Catalunya. Batista entrellaça a dos personatges antagònics política i culturalment: Joan Comorera i Juan Antonio Creix.
