Dia de vent del nord, fred, violent. Quan bufa tan fort ja no se sap quin és el nom. És un serè esbojarrat que eixuga la superfície de les pluges del mes de març. Els sembrats estan esvalotats i s’exhibeixen com a llençols immensos construint una extensa onada continuada. És potser el moment més infantil i ingenu dels blats que exploten amb una saó fonda.
Tots els indicadors son de bona collita. Els verds son robusts i encara negroides. Insinuen una imminent canonada. Per la fira de Verdú, el 15 d’abril, ja comencen a posar-se drets i per sant Jordi ja s’ha d’anar a veure l’ordi. Obrir-se pas en un sembrat frondós és com avançar per damunt d’un pam de neu fresca i flonja. Les mates que s’estan formant son sòlides i tendres. Desprenen l’olor de les verdures del mercat.
El vent asseca la superfície però manté l’humitat del terra. És el moment en el que les perdius transiten a gran velocitat per tal de formar nius i ajocar-se sobre els ous. No se les veu. Però hi son. En unes setmanes sortiran les perdiuetes escopetejades amb una velocitat inabastable pels humans. És el moment en el que sota l’ombrívol àmbit del tronc de les espigues potencials s’estan teixint complicitats entre tota mena de bestioles. Les perdius son les reines d’aquestes setmanes d’activitat frenètica d’un mon soterrat i desconegut.
Segueix bufant el vent. Passa un ciclista que es deixa emportar per la força del corrent del nord. Fa fresca però el sol mitiga la fredor ambiental. El Montsec i els Pirineus crestegen blanquinosos al fons. Son dies de canvi d’estació i s’atansen els dies incerts del mes d’abril. Tot es promesa en aquests dies. Però tot queda per fer. No hi h a collita assegurada. La natura administra arbitràriament els seus inqüestionables atributs. Tot està fent-se molt bé però res està fet.
Arribo caminant a la cabana de les Roges. Els xiprers fan guàrdia perenne. Els vaig plantar fa uns anys i sobreviuran a les generacions futures si alguna plantació de plaques voltaiques no ho envia tot en orris. Amb una canya miro l’alçada de l’aigua a la cisterna. Es nota la pluja contundent dels darrers dies. Encara no desvio la canal cap a fora encara que l’aigua arribi a dalt de tot.
A la vora del camí ha saltat una llebre esmaperduda. Brinca amb més energia i rapidesa que qualsevol altra bestiola. La característica morfològica distintiva de les llebres, que les diferència a ull nu dels conills, és la presència d’unes orelles grosses amb la punta negra, a banda d’un cos més llarg i comprimit lateralment. Diuen que les llebres dormen amb els ulls oberts en les nits de lluna plena. Son animals desconfiats i solitaris. Astuts i misteriosos.
La primavera amaga moltes sorpreses. És l’estat adolescent de la natura. Actua sense filtres ni mesura.
A casa tinc 3 xiprers. Em varem dir que es senyal de benvinguda als visitans.
Bon día Sr.Foix.
Como he disfrutado esta mañana leyendo su » Un gran llençol verd» !! al tiempo que imaginaba los sembrados de mi pueblo de Teruel.
Hoy su escrito es pura poesia.
Gracias.