El conseller Duch presenta «La força de les arrels»

 

Alcalde de Santa Coloma, benvolgut Lluís, Ramón, amigues i amics.

Bona tarda a tothom.

Gràcies, alcalde, Ramon Orga, per convidar-me a aquesta presentació de La força de les arrels, de l’admirat Lluís Foix, aquí a Santa Coloma, una localitat amb la qual tinc una relació personal i familiar molt estreta. No sé si he estat convidat com a conseller de la Generalitat, si per ser de Cal Saro o com a admirador del Lluís Foix.

En Lluís Foix també la hi té, una relació molt personal amb aquestes comarques i se n’enorgulleix. Així ho ha demostrat quan ha voltat pel món i ha hagut d’omplir un formulari en un control fronterer: sempre hi ha posat el nom de Rocafort de Vallbona. Cito una entrevista que li van fer: “A casa em van ensenyar de petit a dir que em deia Lluís Foix Carnicé, de Rocafort de Vallbona, partit judicial de Cervera, província de Lleida i bisbat de Tarragona”. Ras i curt. Una casa de cabalers, a on s’ensenyen l’esforç, l’estalvi i la tenacitat.

La identitat d’aquesta terra singular, amb llocs únics com la Vall del Corb, que va des de Rauric fins a Bellpuig, amb clara influència fins a Santa Coloma, forma part de la seva personalitat. Una terra de la ruta del Cister i tot allò que simbolitza. Una terra de memòria que vessa cultura, gastronomia, tradició, paisatges i patrimoni. Una terra de pas i una terra d’estada

Una terra que en Foix se sent molt seva. Amb la qual té una relació íntima i en sap percebre els detalls. “Tot es mou sense que es noti, les transformacions es fan a poc a poc”, descriu a La força de les arrels.

Unes arrels que sens dubte han marcat la vida d’aquest llicenciat en Dret i Periodisme, més ben dit, d’aquest gran periodista, que ho ha estat tot a La Vanguardia, en la qual, per sort de tots nosaltres, encara escriu.

Ha estat corresponsal a Londres (el seu admirat Londres!) i a Washington, on va conèixer figures com Nixon i Kissinger; sotsdirector, director adjunt i director, a més de dirigir-ne la versió digital durant 7 anys. Apassionat i especialista en política internacional, ha cobert guerres, cimeres i eleccions en vuitanta-quatre països d’arreu del món.

Un mestre de periodistes que ha viatjat moltíssim. Que ja viatjava, quan al nostre país encara ho feien poques persones. Això el va dotar d’una mirada tant personal com enriquidora.

En Lluís Foix s’ha acostat a les persones amb mirada discreta, generosa i sàvia. S’ha atansat als fets de l’actualitat amb interès periodístic, rigor i l’equidistància, interpretant-los amb seny i lucidesa per donar-ne les claus. Algú que entén les moltes capes de la realitat i les va desentelant.

Foix ha vist, sovint en primera línia, com ha canviat el món. De vegades a convulsions, de vegades a poc a poc. Com el paisatge, que va mudant amb les estacions i el pas dels anys, o que canvia de cop amb tempestes i riuades. I tot això ell ho fa a partir d’unes conviccions profundes i una connexió inequívoca amb els seus orígens.

D’alguna manera, La força de les arrels continua el recorregut personal i íntim d’una obra anterior, El que la terra m’ha donat (2017). Si en aquesta última seguia el cicle de les estacions, a La força de les arrels el contingut el marquen el paisatge, els arbres, la memòria de la gent i els canvis en aquestes terres.

Un retorn a la natura que té tot el sentit, perquè Foix és algú que sempre ha tocat de peus a terra, tant a la feina com a la vida.

Tot i ser un llibre amb una evident volada poètica, La força de les arrels no amaga la faceta periodística de l’autor, i aborda un dels grans reptes actuals: el canvi climàtic. Com sempre i com en tot, Foix hi posa mesura. La lluita contra els efectes de la crisi climàtica comença a la zona zero. Al territori, amb la gent que hi viu i el conserva. Foix observa, escolta, analitza i ens ho explica.

Tenim l’enorme privilegi de comptar amb un cosmopolita amb arrels. Que ha mirat el món com a català des que va entrar a La Vanguardia el 1969, com explica a les memòries Aquella porta giratòria (premi Pla 2016), en referència a la porta del diari al carrer Pelai.

Un diari en què les coses no eren com ara. En què l’ofici era lluny de l’obsessió per l’impacte de les xarxes socials. El periodisme ha canviat molt en les últimes dècades. Però sempre hi ha hagut excel·lents periodistes que han assumit responsabilitats i han esmerçat el seu talent en milers d’articles, cròniques, entrevistes i reportatges, com tu, Lluís. Com Gaziel, Manel Ibáñez Escofet o Jaime Arias.

Professionals de referència que enteneu el periodisme com a eina en favor de les llibertats democràtiques, en especial quan la desinformació massiva s’estén atiada pels extremismes, com està passant ara.

Un altre periodista català de capçalera, Eugeni Xammar, qui va viure els anys de l’Alemanya nazi, afirmava que les dictadures són règims de rumor mentre que la democràcia és un règim d’opinió. El periodisme combat els rumors amb fets. En aquest sentit, Foix ha defensat sempre l’explicació dels fets conscient del context. Interpretant-los des de la subjectivitat intrínseca al fet periodístic sí, però amb rigor i honestedat. I també hi trobem el Lluís Foix europeista.

Estimat Lluís, compartim que les crisis actuals al món, quan s’esfondren les certeses que hem conegut durant més de set dècades, se solucionen amb més Europa. Amb una Europa més autònoma, decidida i responsable a dur a terme les grans transformacions que necessita. Una Europa més verda i competitiva alhora, que respecta la terra i la pagesia que la treballa, com tu defenses a La força de les arrels.

Gràcies per recordar-nos que cal tornar als orígens, a observar la natura i a saber respectar- ne el ritme.

Gràcies per tota una vida dedicada a ajudar-nos a entendre el món en la justa mesura.

Gràcies per enlluernar-nos amb aquesta força de les arrels amb un estil que evoca dos dels grans prosistes catalans: Pla i Sagarra.

I, gràcies per mostrar-nos que sempre s’ha escrit sobre el paisatge, a fora i a casa nostra. Des de la Renaixença fins avui. De Verdaguer a Anna Punsoda.

Com tu expliques de vegades, Pasqual Maragall deia que la ciutat era llibertat, i que, per a tu, el món rural és intimitat. Les dues són necessàries: llibertat i intimitat.

Gràcies per haver compartit amb nosaltres una mica de la teva llibertat i una mica de la teva intimitat.

Moltes gràcies!