
Trump ha tirat els daus sobre el tapet i el joc ha començat. El futur és imprevisible però si ens guiem pels processos de la història venen temps convulsos i incerts.
La creuada aranzelària de Donald Trump significa l’abandonament de tot el sistema financer, comercial i d’aliances polítiques que els mateixos nord americans van impulsar i presidir en acabar la Segona Guerra Mundial.
El sistema multilateral de comerç és la pedra angular de l’èxit dels Estats Units al segle XX. El comerç lliure d’una gran potència va acompanyat dels valors que representa i que es manifesten en la cultura, les llibertats, el progrés i les transformacions socials. El poder tou americà ha penetrat al món amb una suavitat espectacular, molt més que el poder dur dels règims autoritaris que poden transmetre coneixements, fins i tot inversions multimilionàries, però sense convèncer.
L’anunci de les sancions aranzelàries exhibides com una taula periòdica per Donald Trump ha estat un despropòsit que va molt més enllà de l’entorpiment del comerç mundial que afectarà també als Estats Units. Son unes mesures arbitràries, proteccionistes i perilloses que als pocs dies de ser anunciades han provocat un terrabastall financer i han mogut les plaques tectòniques de la geopolítica.
Trump ha abandonat el lideratge global tornant a l’aïllacionisme, al proteccionisme i al racisme selectiu que s’havia eradicat en les últimes dècades del segle XX. Son encara el país amb més renda per càpita del món, el que patenta més invencions, el que més exporta i el que domina els mars i oceans a través de la seva potència militar.
És aquest país que Donald Trump vol fer més poderós, més ric i més influent tallant aliances polítiques i econòmiques amb els aliats que han participat en que les democràcies guanyessin sobre els sistemes autoritaris. Els aranzels ja actuen i estan causant problemes arreu del mon. L’economia global se’n ressent no només a les borses sinó a l’activitat productiva i comercial de tothom. Trump pensa que el seu país en sortirà beneficiat però el fet que Xina i Europa responguin de maneres diferents als aranzels indica que serà l’economia global que prendrà mal. També la nord americana.
Les guerres comercials dels anys trenta del segle passat escalaren en conflictes armats en algunes parts del món i acabaren en la Segona Guerra Mundial. Des del moment en que els aliats no compten, comença la debilitació de les institucions com l’Organització Mundial de Comerç, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional.
S’ha d’esperar per veure si aquesta trencadissa de les normes comercials acaba imposant-se del tot o es tracta més aviat d’una pressió per tal d’arribar a acords raonables per totes les bandes. Però el que preocupa és el llenguatge, el clima de menysteniment d’altres països i dels seus ciutadans. La història no es repeteix però sí que s’assembla. Tot el que ha passat pot tornar a passar encara que sigui de diferent manera, una vegada de forma tràgica i l’altra com una farsa, segons va escriure Marx en el 18 Brumari de Lluís Bonaparte.
Trump ha tirat els daus sobre el tapet i el joc ha començat. El futur és imprevisible però si ens guiem pels processos de la història venen temps convulsos i incerts.
Y asi de relleno. Pregunta:
Todos estos fervorosos «lideres» europeos, los del kit, los del rearme… Pedrito que estas en la China…
Como reaccionasteis cuando lo de Crimea el 2014?
Res de res.
«El sistema multilateral de comerç és la pedra angular de l’èxit dels Estats Units al segle XX.»:
La segunda guerra mundial y el consiguiente complejo militar industrial, del cual acabarían surgiendo lo satelítico e internet, fue en realidad la piedra angular de dicho éxito, conflagración que hizo crecer el cincuenta por ciento la economía eeuuaaense en menos de cuatro años mientras los demás contendientes se medioarruinaban.
El món s’haurà d’acostumar a la manera de negociar de Trump en temes comercials. Com la d’un xantatgista, es caracteritza per ser agressiva, unilateral i basada en la pressió. Primer imposa mesures dures (aranzels elevats) i després ofereix retirar-les si l’altra part cedeix a certes demandes.
El Sr. Foix menciona a organizaciones supranacionales como la OMC, el FMI y el BM que sirven entre poco y nada. Superadas por la realidad al igual que la ONU que como bien comenta Jose A. Garccia esta,desaparecida.
Nuestro anfitrion tiene a bien nombrar a Marx en el ultimo parrafo del articulo. Bien esta un toque naif al panorama general.
A proposito de dados, mañana los mercados diran lo que hay. Bajaran. Y el martes subiran.
O sera al reves….
Oh Oh!
Feliz semana
Bona nit Sr. Foix
Penso que serà molt difícil torna en rere després del xantatge verbal i factual que ha iniciat Trump. La confiança és important, i això s’ha trencat. D’una persona que et diu a ara i un dia després b no se’n pot confiar dintre dels límits inclòs de la política.
Per cert, l’ONU ha desaparegut, sembla un organisme virtual sense cap paper al món actual.
Salutacions