Les onades verdes de l’ordi ja espigat i madurant amb una cadència imparable
Les onades verdes en aquest primer de maig dibuixen un conjunt inacabable de petits grans mars, agitats pel vent que bufa amb força. Vent del nord, ve de les muntanyes blanques, de neu tendra, que la claror del dia converteix els Pirineus llunyans en geleres que toquen el cel.
Els intents per enterrar l’hivern ja fa dies que duren. La primavera ha esclatat però la sensació de fred, de vents de tempestes llunyanes, sembla que la vulgui aturar. Els sembrats ja espiguen. L’ordi es deixa acariciar pel vent formant llençols inacabables, continuats, teixits d’espigues atapeïdes que es mouen amb una suavitat rítmica. L’ordi és primerenc i més voluble.
El blat, per contra, encara està rígid, recte, no es deixar bellugar fàcilment. És més superb. Sap que ha sigut el company inseparable dels humans. La Bíblia l’anomena constantment. Els poetes i els escriptors l’han exaltat sempre. L’ordi aviat demana caure. La sega ha conegut la falç, la dalla, la gavelladora i la segadora moderna. Les espigues de l’ordi són més suaus però més lletges. Les del blat mostren una certa noblesa i es mantenen altes fins que torcen el cap, es giren cap avall, són vençudes, per ser també tombades per la sega.
Aquests espais ondulats són un dels fenòmens més inefables dels primers dies de maig. Són exhibicions gratuïtes de ritme i de bellesa. Els matisos dels verds són gairebé infinits. Varien de dia en dia. Hi ha els verds negres, robustos, amagats als racons més ombrívols de les fondalades. Els verds que han suportat un excés de pluja s’ajeuen en petites clapes. Molta palla s’extraurà d’aquestes franges de sembrat xafat per aigües abundants.
Els dies passen i els colors canvien de to permanentment. Fins arribar a les primeres pinzellades de grogor incipient. El tomb dels colors accelera el temps de sega. Ara tot és una gran manta sacsejada pels vents de qualsevol punt cardinal. El sol aviat caurà amb una verticalitat implacable.
Els punts vermells de les ruelles trenquen la variada monotonia dels sembrats
Uns punts vermells trenquen el festival de la verdor primaverenca. Són les ruelles o les roselles que puntegen de petites taques roges els sembrats. Moltes s’han quedat a les vores. Tenen vida efímera. D’altres s’han amagat al mig dels sembrats i ara treuen el cap malgrat les ensulfatades hivernals.
Aquesta pigmentació vermella és la més fabulosa de les pintures imaginables. Les ruelles desprenen una olor única i persistent. Anuncien calor i placidesa. Els conills les busquen i les perdius que fan els nius i guarden els ous en les parts més humides dels sembrats les agiten quan caminen a velocitats increïbles seguides per les perdiuetes que sortiran aviat de les closques.
Són dies crucials per guardar les vinyes dels freds traïdors. Si es travessa aquestes nits lleugerament gèlides entrarem en el gran portal de la primavera que ens conduirà fins a l’estiu.
Sr.Foix:avui no tinc paraules…
Benvolgut Lluís, estan el cap de setmana a Llorenç de Rocafort , per anar amb la familia , a la romeria de la Marededéu del Tallat, fet que em viscut des de petitons als costat dels pares; era una festassa, a més el pare (a.c.s.) era un gran devot de la Marededéu, ep! la mare garrotxina (a.c.s.), també estimava la Marededéu. Cada capvespre després de collir olives tot el dia, deia: – gràcies a Déu i a la Marededéu del Tallat, em tingut un bon dia. El pare, cada romeria, li dedicava un poema a la Verge, que ell recitava de memoria davant del poble, a mi em feia una mica de vergonya, però ell sabia perquè ho feia, ben segur que era alguna prometença , perquè Ella, ens havia ajudat amb les múltiples malalties de casa. Avui, aquest matí ens hem ajuntat amb els de Maldà per primera vegada en l’història; ha sigut entranyable, cordial, he recuperat amics que vam compartir l’aula de Don Ramón, companys que mai més havia vist, companys que haviam fet la mili junts, companys que durant llargs hiverns hem compartit cues a la cooperativa per portar les olives, en fi, un món de bons records. El Sr. Capell ens va formar i donar valors que encara ens duren.
El teu article d’avui » Onades d’un gran mar pintat de verd «, per cert diria que fastuós, impecable, tot llegint-lo i tancant els ulls, ho vaig contemplar ahir a la tarda cap el capvespre, en el tros del Perdigó aprop de la Quadra de Mas Déu, anava amb el meu cunyat i els dos ens vam baixar del cotxe, ens vam asseure al terra a la vista de la nostra cabana, tota rodejada de sembrats d’ordi, el vent bufava fort i les onades que tu parles eren tot un espectacle i no paraven ara cap aqui , ara al revés, l’aire fresquet ens omplia i acariciava el nostre rostre. Al voltant, on estavem asseguts, ens vam adonar que hi havien infinitat de plantes ja florides de tota mena. La natura s’engalana, sembla que es vesteix de diumenge. Ahir vaig entendre quan preguntavem al pare, al sortir de missa on anava i ell contestava: – vaig al tros a veure com creixen els sembrats ! no ho entenia, ara sí , es la contemplació més pura i autèntica. Complerts els 66 anys, també trobo gratificant disfrutar de les onades tant verdes dels nostres sembrats urgellencs.
Moltes gràcies per fer-nos viure una vegada més, com és la Vall del Corb . Avui a Rocallaura, també hem donat les gràcies a la Marededéu per tant. A sigut la primera romeria sense els pares.
Una abraçada
Pep
Sovint passa,Pep, que hem d’allunyar-nos d’allò que veiem cada dia per ser conscients cóm de bonic és….
Moltes gràcies Àfrica, per la teva reflexió, molt entranyable, i es tal qual tu dius. El pare ja ho feia be.
Ah! poeta de la natura ! Cada vegada escrius millor i et recordo que espero llegir
aquestes poemes en un llibre ben aviat !
Bona tarde Lluis,
Gran descripció del paissatge del secà, propia d’un poeta que es sensible a les coses que si be semblan senzilles, mai l’obra de l’home (maquines, aparells o edificis mes o menys sofisticats), podrá superar.
Parlaves de la sega, a la falç, dalla, gavelladora…, t’hi afegeixo la lligadora, la cosetxadora (tu en dius segadora moderna), que amortitza de cop, tambe a molt estris de la pagesia, als currus, els trills, les ventadores, les maquines de batre…, i les eres on, a les tardes dels mesos d’agost esperavem que arribes la «marinada» per ventar i separar el gra de la palla…, amb aquelles forques de 3 o cin pues que eran obras d’art.
Gracies Lluis per fer arribar, amb la descrpció genial de la teva pluma, les «grandeses» de la natura…, que per molts, amb gran ignoracia menystenen al costat d’un I Phone, o un Ferrari…, que son infinitessims al costat de la inmensitat d’una senzilla i simple fulla de una «roella»…
Bon cap de diumenge,
Brunet de bellmunt
Ets un crack, Lluís! T’ho torno a dir: serà aviat que podrem llegir l’anyorat llibre o haurem d’esperar fins el proper Sant Jordi?