Aspecte dantesc dels cels en un dia aprop del canvi de solstici. Inestabilitat i imprevisió.
La primavera se’n va estrepitosament. Plou i fa sol en aquests dies que arriba el solstici d’estiu. La lluna i el sol conviuen de lluny. La lluna es primerenca a orient i el sol té una mandra lenta a occident. Mai sembla tard en aquests dies de Sant Joan. La llum del dia et permet sopar amb claror però encara no és prudent fer-ho al terrat.
L’estiu vol arribar amb calma. Abans s’han de produir tempestes, tronades, vents capgirats, patacs d’aigua torrencial, intermitent, amb clapes que els incontrolables núvols no avisen. El dia es clar. Tot fa pensar que es podrà continuar la sega. Però, de sobte, aquelles torres de coto fluix s’enlairen fins a alçades imprevisibles.
És com el que es veu des d’un avió que sobrevola els núvols però des de baix, mirant com l’activitat de les peces de colors distints, formes estrambòtiques, van recargolant-se fins descarregar una gran cortina de pluja que cau amb ràbia i intensitat. És en aquests abusos climatològics quan arrenquen els aragalls i les terres llaurades són penetrades per petits rierols. Tot això pot passar en una estona, deu minuts, mitja hora.
En començar la primavera i en entrar a l’estiu el cel embogeix sobtadament.
No hi ha pluges regulars. Són descàrregues selectives, com si fossin estudiades, arbitràries. Avui el cel s’ha enfurismat amb diversos canvis rapidíssims. Un gran xàfec mentre a cent metres no hi queia ni una gota. Encara no arrosseguen les caixes de les altures produint tronades i tempestes. No és el moment. Algun tro llunyà i un llampec fulminant a la llunyania.
És el festival de núvols diferents, amb colors variats, negror absoluta i blancor polar.
Molts bancals s’entollen si l’aigua ha caigut amb pocs minuts. És la pluja menys beneficiosa perquè se’n va, marxa, no té voluntat de quedar-se i aprofundir la saó que amaren les aigües i la neu hivernals. Tot és molt ràpid. S’ha de fer via. El solstici és inexorable i no està de romanços. Deixar fer aquestes cabrioles a l’horitzó, damunt d’un poble o al peu de la serra del Montsec. L’aigua que cau són els clàssics gotellots que són com clatellades amables però contundents que et cauen al cap o piquen fort sobre els vidres dels cotxes.
Són hores per no estar al ras. Dintre d’una cabana, a casa, al bar del poble es veu aquest espectacle tan únic d’aquests dies de canvi de solstici. Després de la gran agitació en el cel torna la calma, la suavitat de la humitat que torna a ser projectada pel sol que encara està alt. No hi ha cosa més saludablement íntima, més sensual, que la barreja d’un rostoll tendre i l’aigua que ha caigut en tromba en pocs minuts. És el perfum més autèntic, més ric i embogidor d’aquests dies de pluja i sol.
He recordat la dita que a a meitats del segle XIX deien els industrials i obrers de la Catalunya ja industrialitzada: «Déu nos doni pluja, sol i guerra a Sebastopol». Eren els frenètics dies de la guerra de Crimea de 1853 a 1856 entre russos, francesos i britànics.
Sr.Foix: días antes o días después de todos los cambios de equinoccio y solsticio se producen estas lluvias, tempestades y tamburinadas que es mejor que le pillen a uno a buen resguardo…
Les tronades de l’estiu… Sant Pere que remena caixes. Quin enrenou!
Magnífica descripció la que fas, Lluis!
Ens ho fas viure com tu…Gràcies un altre vegada Lluís, i felicitats anticipades !
Desperta l’emotivitat més adormida i pels qui ja la tenim a flor de pell és un deliciós trasbals.
Magnífica descripción. Disfruta de la tierra Lluís.