La sega solitària, deshumanitzada

La gran màquina recol·lectora fa la feina de famílies senceres que s’ocupaven del segar i el batre durant dos mesos.

La polseguera s’aixeca seca i constant. És el batre modern, molt ràpid, silenciós, tranquil. Ahir estava a Londres veient en directe com els britànics prenien una decisió històrica. Pluja i cares llargues en saber-se els resultats i la victòria del Brexit. La vida transcorria amb la monotonia i seriositat de la gent que es movia per la mítica Fleet Stret, un carrer que vaig transitar durant vuit anys, ple de diaris i de periodistes, de xafarderies i d’alcohol, bohèmia i intrigues.

Els britànics volen marxar. Així ho han decidit. Bon viatge tot i que Londres seguirà sent durant molt temps la gran metròpoli, inigualable, d’Europa. En poques hores em trobo observant la sega d’una immensa màquina que fa net de manera definitiva. Els sembrats esmorteïts pel calor i per la fi del seu cicle vital estan secs, recargolats, torrats per aquests dies de sols implacables.

Les espigues són engolides per la poderosa màquina. S’estalvien les dalles, les màquines de segar que s’implantaren els anys trenta del segle passat, les garberes, el transportar les garbes amb aquells carros d’estaquirots que serien un dels símbols de la Revolució Francesa, estendre l’era, les tandes donant voltes i voltes rodant per l’era amb rodets i curres, els trills, els rampills, les forques, els tirassos, el destriar el gra de la palla, el boll i finalment el munt de blat o d’ordi ja net a punt d’ensacar-se.

Tot això ho fa aquesta poderosa i sofisticada màquina amb poques hores. El segar s’ha modernitzat però s’ha deshumanitzat. Avui, mentre la màquina anava segant sense parar s’han concentrat tres cotxes, dos tractors, una dotzena de persones, familiars i curiosos, que anàvem a veure la sega ràpida i expeditiva.

En una mitja hora ens ho hem dit tot. Uns han portat l’ordi al lloc de venda, als Omells o a Ciutadilla, altres han fet torn perquè la màquina pogués avocar el fruit a la carreta, tres criatures han anat a buscar una ombra, altres hem entrat en una cabana fresca plena de teranyines i dels efectes devastadors de les rates sellardes.

Les rates sellardes hivernen no se sap exactament on. Amb el bon temps surten i rosseguen tot allò que troben. Un animalet amb orelles grans, ulls sortints, i una llarga cua recoberta de pels. Em diuen els que ho saben que entren per forats molt estrets. Diuen que l’activitat més destructiva de la rata sellarda és al voltant de mitjanit. Hem discutit si tenien dues o quatre peus. És igual.

He vist com el vencill lligat a la galleda per treure aigua de la cisterna estava destruït de forma artesanal. És com un rap penat que no vola. Una rata sellarda, o vàries, se l’han menjat. No es pot treure aigua avui.

La màquina recol·lectora segueix imparable. Cobra per hores treballades. Per això el propietari està a l’aguait, no per desconfiança sinó per realisme. Alguna bestiola salta del rem que va produint rostolls de forma prodigiosa. Res és igual quan passa la màquina recol·lectora. El paisatge canvia el groc potent dels sembrats en una pàtina més ocre i més transitable. No s’aconsella transitar sobre els sembrats. Però caminar damunt dels rostolls és una gran sensació aromàtica i de colors transformats. Les rengleres de palla indiquen la potència de la collita. Enguany són bastant gruixudes.

Al fons es veu la serralada dels Cantins on fa uns dies un incendi cremà un centenar d’hectàrees. Va fer mal el foc, sempre en fa quan crema sense esma. Em diuen que l’incendi es va contenir perquè, sorprenentment, la marinada es va aturar de matinada i les flames quedaren una mica estancades. Si hagués bufat fins a ple dia, segurament la sega d’avui hauria estat innecessària per l’espai rostit i malmès pel foc.

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email