Portalada d’una cabana de volta mig abandonada
La història dels termes del país està per escriure. És el lloc on els avantpassats hi han matat més hores, dies, setmanes i mesos. Anys treballant pels racons, bancals, feixes, parades i fondalades. Cantant i enraonant amb els veïns. Els termes tenen la seva personalitat, les seves lleis no escrites, la història de generacions i generacions.
Hi solcaven les reus, les mules anaven i venien, arribaren les màquines, els tractors, les recollidores. Però el terme segueix sent testimoni mut, silenciós i eloqüent de l’evolució del món rural.
Les pedres no s’han mogut. S’han endreçat en marjades, piques, amuntegades a les vores, aixecant cabanes fetes pels picapedrers, autèntics arquitectes de totes les èpoques. Un marge ben fet és una joia arquitectònica, comparable a les restes de calçades romanes que encara lluentegen en alguns indrets de camins rals de Catalunya.
La pedra dona seguretat, protegeix, parla des del silenci. Però també quan dringa sobre una altra pedra. Els sons de les pedres son singularíssims, únics, especials. Només els entenen els que han escoltat en els freds silencisos hivernals o en les calorades dels estius amenitzats pels grills que donen la tabarra en ple dia.
Un dels espectacles culturalment més rotunds quan es transita per un terme es ensopegar amb una cabana de volta. Ha estat el lloc de trobada de pagesos, jornalers, mossos, mules i cavalls, gossos. La cabana de volta és la petita obra artesanal que ha superat el pas dels segles. La petjada més perfecta que ha deixat l’home en els termes del país.
La porta sembla un ull gegantí que surt de les entranyes de la terra. Són una autèntica obra d’art, N’hi de tantes maneres com han fet possible el talent dels picapedrers que les han immortalitzat.
Cabana de volta protegida per una figuera antiga
Ara campen solitàries per terres més productives, grans extensions, i han perdut aquell misteri que les amagava darrere un bosc, al final d’un bancal o envoltades per figueres que les protegeixen de la destrucció. L’arc es d’una perfecció total. La menjadora de pedra, ben tallada, està al fons. Els animals hi mastegaven la palla. Una xemeneia informal es formava a un racó de l’entrada. Una mica de llenya seca i cendres de focs encesos dies o setmanes abans.
La teulada és estratègica. No ho sembla. Està coberta de terra blanca sobre la que creixen lliris, farigola o herbes del país. En queden moltes als llocs més inversemblants. Sota aquelles pedres tan ben treballades s’havien escoltat converses, crítiques, baralles i fantasies de tota mena. Eren lloc per festejar en temps no tan llunyans. També per emmagatzemar les peces de l’estraperlo de la postguerra.
Moltes s’han restaurat i són autèntiques joies dels termes. Altres han sofert el pas del temps i han perdut alguna pedra. Però mai s’enfonsen de forma natural. La cabana de volta ha estat l’àgora del terme, el lloc de trobada, de discussió, d’establir tractes, de guardar secrets o d’amagar unes onces d’or en temps de precarietats econòmiques. Eren un domini adequat dels carlins per preparar incursions en les guerres del dinou. És la pedra el que ha fet possible aquesta meravella. Els picapedrers i els pagesos que amb el cove i el martell han anat bastint la particular arquitectura de tots els termes.
L’article m’ha interpelat. D’arrera aquestes pedres hi ha suor, treball, esforç, converses.
Sr. Foix, aquests articles que no parlan de la política cotidiana i reflexionen sobre la vida, m’agraden (els altre també).
El seguiré llegint!
Després de llegir-te penso, Lluís, que la «Història dels termes del país» ja ha començat a escriure’s, amb el teu escrit como introducció !
Gracies LLuís per la força visual i sonora que saps fer per arribar al cor.
Dius : »Però també quan dringa sobre una altra pedra. Els sons de les pedres son singularíssims, únics, especials.»
Recordo el soroll de les pedres quan el meu pare feia murs »secs» que ell deia.
Era un home amb molta habilitat i en tenia prou en observar una tècnica per repetir-la amb èxit i potser millorar-la.
Tot això passava fa molts anys a Castellnou de Bages. El soroll, »el dringar», de les pedres quan les amuntegava i desprès les escantonava perque encaiixessin perfectament m ha emocionat.
Sr.Foix: las piedras siempre perduran…somos nosotros quienes nos vamos…
Sr. Foix: Aquells temps es trevallaba en equip i tambe i habia mes germanor. Ara es molt diferent i tambe estem mes deshumanitzats. I de germanor cero, salvo honorables excepcions.
P.D. Com a complement de la realitat en que estem vivin avui día, pero que ens passa desapercebuda, cito aquí l’article, que acabo de llegir a …Titulares del día…La Vanguardia. ( info@envios.lavanguardia.com ) …Vida… Rafael Poch ( http://LAVANGUARDIA.COM/AUTORES/RAFAEL-POCH.HTML) Paris. Corresponsal 14/07/016.
Penso que es algo …que hem de tenir molt en compte. …¡ La societat humana económica, industrial, informática, ect. s’esta deshumanitzant per culpa de la codicia, ect.
Els polítics i els grans capitalistes actuals. …En son tots plegats…un exemple vivent…nomes cal escoltar-los, veure el que diuen i comparar el que diuen amb la realitat en que viuen els desamparats per l’atur o els bombardejats tipus terremoto i que fugen de la mort…i com es comporta la societat humana opulenta en front a aquesta gravissima situació de desamparo, fam, morts, ect. de mil-lions de esser humans.
Al terme de Verdú, la familia de Rocafort hi tenia una finca de sembradura amb una cabana que el padrí va reparar i ampliar, i on hi vaig passar , amb la mare, i uns altres parents, el dos darrers anys de la guerra, fugint els bombardeigs de Tàrrega. Tenia 4 anys i ho recordo com un dels temps més feliços de la meva vida, tot el dia jugant amb altres nens , lliures i mig salvatges, aliens a la tragèdia del país. Els hiverns eren rigorosos, pero la calor de 20 persones amuntegades i tapades amb borrases, ens guardava del fred.