La fi del poder tou

El poder tou, el «soft power», va ser un dels components de la extensió de la cultura i la política nord americana. L’autor del concepte és Joseph Nye

Mai com ara hem comprovat com la política no és estàtica. El canvis s’estan produint a una velocitat descontrolada. Els que ens hem dedicat a parlar i escriure sobre les coses que passen, molt sovint no hem sabut les seves repercussions fins passats uns anys quan hem vist els matisos i els clars i obscurs del conjunt de les activitats humanes al llarg d’una o més generacions.
No em refereixo només a personatges inesperadament protagonistes de la història que són engolits pels esdeveniments en un tres i no res. Hi ha una fotografia de fa uns mesos en la que hi figuraven Àngela Merkel, Matteo Renzi, François Hollande, Barack Obama i David Cameron. Era una de les cimeres celebrades a Berlín. Rajoy no hi era perquè estava en funcions. D’aquells cinc líders, Cameron i Renzi han dimitit per causa dels referèndums convocats per ells mateixos, Obama i Hollande s’encaminen cap a la porta de sortida i només queda Merkel que està ja en plena campanya electoral per disputar la quarta victòria consecutiva.
La dinàmica política del president electe, Donald Trump, és fruit d’un canvi en les formes i en el fons de la tradició dels Estats Units. Franklin D. Roosevelt arribava a la gent mitjançant les converses radiofòniques al costat d’una llar de foc; John Kennedy inaugurà els debats televisius i Donald Trump ha donat el salt al twitter convertint-lo en un instrument personalíssim per connectar amb milions de persones directament.
La novetat de les campanyes electorals és que la velocitat dels missatges és tan prodigiosa que no hi ha temps per revisar el que els candidats han dit fa uns dies, mesos o anys. Quan apareix una contradicció es llença un nou missatge que afegeix més confusió. El polític es pot adreçar a la opinió pública saltant-se els filtres del periodisme o, més ben dit, manifestant obertament que els mitjans no són de fiar i que distorsionen la realitat. És propi dels sistemes populistes menystenir les crítiques i les opinions contràries.
Els partidaris de Trump o del Brexit pensen que el guanyar és prioritari a qualsevol altra consideració. La veritat no s’amaga però no és prioritària. La democràcia no és un sistema de discussions i debats sinó un instrument per guanyar i governar sense tenir molt en compte la força dels contrapesos que, especialment en la tradició anglosaxona, són els que garanteixen millor l’estabilitat de les nacions i els estats.
Estem en un canvi de rasant en la política de les democràcies liberals. El sistema de seguretat col·lectiva inspirat pel president Woodrow Wilson en acabar la Gran Guerra de 1914 es vol revisar amb criteris estrictament economicistes nacionals. Els grans imperis que han deixat petjades en la història han perdurat més per l’enginy que per la força. L’antiga Roma, Gran Bretanya i els Estats Units en són proves irrefutables.
Gran Bretanya va perdre un imperi i no ha trobat encara el seu lloc en el món, segons va retreure l’ambaixador Adlai Stevenson a la ONU els anys cinquanta, i els Estats Units de Donald Trump redueix el que sembla serà el nou ordre mundial a una sèrie de simplificacions que esgarrifen als que han elaborat les línies mestres de la política exterior nord americana. El poder dur sembla imposar-se sobre el poder tou que és el que ha fet gran els Estats Units en el segle XX, segons l’expressió ideada pel professor Joseph Nye. Sembla que aquest poder tou, el “soft power” serà secundari.
Els plantejaments proteccionistes que s’han fet realitat abans de la inauguració presidencial el proper 20 de gener, van en contra de les idees del capitalisme liberal i, sobre tot, dels vents transformadors de la globalització que pot haver distorsionat moltes realitats però que és un fenomen imparable. El proteccionisme afecta negativament als intercanvis comercials però és també un fre a la lliure circulació de persones que cerquen nous horitzons vitals.
És paradoxal que el període més obert i amb més informació de la història vagi conformant sortides tan inesperades sobre les relacions entre els estats i els pobles. Si Trump no es fia dels serveis d’intel·ligència propis i es posa al costat de Julian Assange, l’australià que ha descobert fraudulentament les entranyes dels més alts secrets de l’Estat nord americà, causa un gran desconcert. I si, a més, estableix unes relacions gairebé amicals amb Vladimir Putin que hauria intervingut en les eleccions presidencials en contra de Hillary Clinton, no s’entén massa quins seran els eixos del nou ordre mundial que pot portar a conflictes inesperats de nivell global.

Publicat al diari El Punt Avui el 8 de gener de 2017

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email