Walter Lippmann, un dels periodistes de referència del segle passat. Durant el macarthisme va dir que «la crisi actual de les societats democràtiques occidentals és una crisi del periodisme».
Arthur Miller va escriure l’any 1961 que un diari és una nació parlant amb sí mateixa. Sense periodisme amb rigor no hi ha diàleg de cap mena. Deu anys després de la frase de Miller dos reporters del Washington van escriure una sèrie d’articles que van fer dimitir al president Richard Nixon. El van posar davant les seves pròpies contradiccions, una feina molt pròpia del periodisme de qualitat de tots els temps.
El periodisme hauria de consistir en treballar amb rigor, en preguntar, en cercar fonts contrastades, en publicar allò que es pot demostrar. El Watergate va ser possible perquè hi havia un director, Ben Bradlee, que donava suport als periodistes Bernstein i Woodward i, sobre tot, perquè una empresària, Katherine Graham, va creue que la informació contrastada pot aguantar totes les pressions. També les de la Casa Blanca i del seu poderós entorn.
En els temps més gloriosos del periodisme en les societats democràtiques es demanava comptes als governs i a les empreses. Els diaris marcaven l’agenda de tots els mitjans de comunicació. Avui passa el mateix quan el periodisme, en qualsevol dels seus suports, manté la coherència informativa i editorial.
Walter Lippmann fou un dels grans periodistes nord americans del segle passat. Una figura gegantina. L’any 1920 va escriure «Liberty and the news», un text que és obligatori conèixer per qualsevol persona que es dedica a la comunicació. Es pot trobar a Internet. Paga la pena llegir-lo.
Durant la Gran Guerra, Lippmann va entrar a formar part de l’administració del president Woodrow Wilson com a cap de servei de propaganda de la guerra. Pocs mesos després va dimitir després de fer un informe sobre la manipulació de la informació. Era conscient del que un senador de Califòrnia havia dit el segle anterior que «la primera víctima de la guerra és la veritat». Va conèixer les convulsions del període de entre guerres, la Gran Depressió, la Guerra Mundial, el New Deal de Roosevelt i també el fosc període del macarthisme, una persecució sense escrúpols de tots aquells que eren sospitosos de ser comunistes o servir les idees de Moscou.
Fou en aquell període quan Lippmann va escriure una altra sentència cèlebre que es podria traslladar al moment que es viu avui als Estats Units i arreu d’Europa. Va dir que «la crisi actual de les democràcies occidentals és una crisi del periodisme». Dit altrament, és una crisis de la veritat.
Montaigne deia que si coneguéssim l’horror i el pes de la mentida, la perseguiríem fins a la foguera amb més justícia que altres crims. Pel que fa referència al respecte que acostumem a concedir a la veritat, la postura postmoderna és que tal dret no té fonament. S’insisteix en que, simplement, tot depèn de com es mirin les coses. El relativisme en periodisme pot arribar a ser letal per la professió i per la societat.
El periodisme no pot triomfar sobre la mentida. Encara que tingui èxit, encara que es guanyin diners, que es venguin molts exemplars o es tinguin molts oients. Els plats, les culleres, els llibres que sovint embolcallen els diaris han convertit els quioscos en botigues. I aquesta és una de les raons, no la única, per les que cada cop hi han més quioscos tancats.
El periodisme és un poder sense responsabilitat directa. Ha de ser un negoci i no pot deprendre sinó de la seva audiència. La política del periodisme és explicar les coses que passen i no les que ens agradaria que passessin. És un servei que la societat que si està ben fet pot ser un negoci.
El que passa sovint és que l’opinió pública no és un mercat en el que es compren i venen les idees, els fets i les opinions sinó un lloc contaminat pels que fan negoci sense miraments amb les notícies i les opinions. Si no es pot tenir confiança amb la informació, si no es treballa amb fets contrastats tot el sistema se’n ressent. Els «fets alternatius» són mentides. El bon periodisme i la viabilitat econòmica de les empreses són compatibles. Més difícils en un món sense escrúpols però possibles.
Si el periodisme amb totes les seves imperfeccions no va per aquest camí perdrà la seva importància, la seva centralitat, el seu compromís amb la veritat.
La societat global compta amb milions de nous periodistes que no s’han graduat, que no saben d’escoles, però que participen en els debats, donen notícies, relacionen, critiquen. Contrasten les seves informacions? No sempre. Aquest és un dels prsoblemes de la crisi que travessem.
La despesa més invisible però alhora la més productiva és la del talent i l’honestedat. En el seu llibre The Vanishing Newspaper, Philip Meyer calcula que el primer trimestre de 2043 serà el moment en el que els diaris impresos moriran als Estats Units.
Jo no em precipitaria. El que no morirà és el periodisme que intenta explicar tot el que passa en els camps més variats de les activitats humanes. Un periodisme que aplaudeix sense esperit crític el que fa el govern no és sinó la corretja de transmissió de la propaganda dels polítics.
Cal que es digui el que passa no només el que el govern v0l que s’expliqui.
Diu, Sr. Foix:
«Un periodisme que aplaudeix sense esperit crític el que fa el govern no és sinó la corretja de transmissió de la propaganda dels polítics.»
Doncs sí. Per desgràcia, aquí estem. Molt trist. I cada dia més.
…però si pensem igual !!…sempre , és clar, que ho apliquis a tots els mitjans….els de dretes, esquerres, centristes, independentistas, unionistes….en fi … a tots !!
Per desgràcia, Rosamaria, no queden mitjans assèptics. Un sap què pot esperar quan compra qualsevol diari escrit o quan posa TV3 o la 1, o la Cuatro o la Sis o la 8… És veritat que uns són més crítics que altres, però mira d’on provenen les falques publicitàries de propaganda institucional revestides de candor (també candor institucional, angelical… tot serà perfecte trucant a un telèfon o entrant a qualsevol web .CAT. I no, allà no et parlaran dels mesos d’espera dels malalts, ni de moltes altres coses que ens han aconseguit fer «tragar» comptant en que som unes bones ovelles domesticades.
Sí que queden alguns periodistes d’opinió que fan el que poden (o el que els deixen) per oferir una mica d’objectivitat i realisme. Pocs. Massa pocs.
Saps que et dic? Doncs que ens cal reflexionar molt i mol sovint tot analitzant els esdeveniments, les informacions i les opinions des d’una espècie de barrera mental: una barrera de racionalitat pura i dura. Intentar enlairar-se ben amunt per veure el problema sense el fum i la boira que ens envolta i ens machaca les neurones cada dia.
Costa molt d’esforç, però és el nostre deure si ens volem considerar éssers pensants.
SNr. Foix: » El periodisme que no morirá mai. » … es cert. Pero en cambi alguns periodistes han sigut empresonats, afusellats ó assessinats nomes per dir la veritat real i comprobada.
Sr.Foix: como bien dice Francis «»La calidad y la independencia tienen un coste»»… hoy en día, los diarios se han tenido que buscar fuentes alternativas de financiación y posicionarse en televisiones, radios y redes sociales, muchos han decidido apostar por trabajar en favor de uno u otro partido político, con la idea de tener unas fuentes de financiación constantes y seguras y no depender de la venta de diarios…algunos, que se habían quedado fuera de ese reparto de financiación, decidieron apostar por apoyar partidos y movimientos emergentes y así poder demostrar que son ellos quienes hacen y deshacen opiniones…
No vull un periodisme com el de la dictadura franquista, per llegir enre linees.
Un exemple que recordo.
«No es verdad que haya huelga de mineros en Asturias».
Volia dir que s´habia acabat la vaga dels miners asturians.
Tothom té un amo…i ningú està l’alçaçada de la seva retòrica.
Un critico de verdad para ejercer la critica independiente tendría que estar tan alejado del mundo que ya no le interesaría el mundo. Como decía el gran rumbero Ramonet » el gas l’ha de pagar tothom»
claro !! naturalmente…!!!…es lo que digo en mi comentario. No hay nadie que no tenga dueño y por ello, nadie está a la altura de su propia retòrica, és decir : todos somos » la voz de su amo»
Todo el mundo esta condicionado, pero eso no significa que no exista la critica, has de saber a quien lees y sus condicionantes :económicos, ideológicos, religiosos… pero todo el que vive en sociedad tiene cosas que perder, eso es lo que yo entiendo por «amo»como tu lo llamas, y es normal no querer perder trabajo, casa, familia, ilusiones personales….
És amb mala llet que ho dius, això de que tothom té un amo? És que ja no soportes els qui encara pretenen ser crítics… o potser creus només a un únic amo universal que pensa d’acord amb el que tu penses… Si és així, estem perduts.
aiixx.. !! darrerament sembla que no m’explico bé. Crec que em faig gran !!!…i només em queda una neurona….perdo facultats…. m’ estic deprimint…
en francis crec que tampoc m’ha entès…..i el més fotut és que crec que estem dient tots el mateix…..o almenys m’ho sembla….
Vull dir que, tots els mitjans de comunicación i també els periodistas que hi treballen , tenen un amo qui deuen fidelitat per les raons que sigui, econòmiques sobretot i ,desde el meu punt de vista, això resta objectivitat i imparcialitat, per això les critiques dels mitjans, la manera de dir les noticies s’han de passar totes pel tamis de saber a qui es deu qui signa la noticia…..o la crítica.
Quan dic que ningú està a l’ alçada de la seva retòrica, vull dir que darrera del seu discurs hi ha una bona qüantitat de condicionants que fan anar el discurs cap a una direcció o una altra.
L’objectivitat total no existeix ni tan sols en llibres d’historia.
Espero haber-me explicat aquesta vegada…..
I tant que t’has explicat be, Rosamaría. A tots ens passa que no ens expliquem be del tot. Tampoc oblidem que tambe, hem de saber interpretar be el que els altres diuen, perque tambe compta.
Es per aixo que a vegades dic que, entretots ens complementem, perque la suma de totes les opinions, fa que nos es quedi res en el tinter i conseguim aixis, mes exacta i clara la nostre interpretació. Que será mes igual a la de tothom, degut a la suma de totes les opinions i punts de vista.
Ara jo mateix, faig com tu i em pregunto si em faig entendre ó m’explico be.
El periodismo hay que pagarlo si es gratis o casi es publicidad. La calidad y la indepencia tienen un coste. Si dependes corte ingles, zara ,el fcb Barcelona, caixa….no vas a criticarlos. ¿Quien pagaría 5 o 6 euros por un diario? Y encima que no diga lo que quieres leer!!!
Se cuida al anunciante y al cliente ideológico.
Sr. Foix: El llarg dels anys de la dictadura franquista varem aprendra a llegir entre lineas, tot el que els bons periodistes es deien sense dir-ho.
Varem aprendre a sobreviure amb la dura repressió franquista.
Recordo que cuan estabem a el cine i feian una pelicula ensalssan el espiritu nacional, tots acababem aplaudin-la, pero en realitat ens enfotiem, de lo ridícules que eran i perque s’habiem, que entra el public del cinema, hi había els sensors policies vigilans de torn.
Suposo que hi ha moltes maneras, per a un periodiste, de dir la veritat sense que sembli que la diu, pero que els lectors que viuen en eltema, ja l’entenen.
De fet en aquella época i había una complicitat entre el periodiste i el lector.
Un periodisme que aplaudeix sense esperit crític el que fa el govern no és sinó la corretja de transmissió de la propaganda dels polítics.
BRUTAL
Sense voler caure en un derrotisme frustrant, penso que cada vegada falten més els bons polítics i també els bons periodistes. Hem perdut la confiança en uns i els altres.
Felicitats per l’article.
– Articles com els de Gregorio Moran a La Vanguardia, que recorden alGalinsoga de La Vanguardia Espanyola, es periodisme? No.
-Que la Colau destini a La Vanguardia i El Periódico 399.300 i 574.750 euros respectivament en un procediment sense publicitat i sense que ambdós diaris ho expliquin als seus lectors, és periodisme?. No
Que vols dir?. Diu alguna mentida el Gregorio Moran?.
Ho tan poc te agradan els seus articles? També cal licarli la censura franquista?.