Vallsanta, la dignitat de les pedres

Una de les aproximacions a la Vall del Corb és l’univers de la pedra que ha fet el caràcter dur, sòlid i indomable de la seva gent. La pedra hi és arreu, ens vigila, ens acompanya i ens recorda la nostra gran i alhora convulsa història.

Les pedres no s’han mogut. Estan quietes en els daus clavats a les entranyes de la terra i s’han deixat extreure i treballar amb una docilitat extraordinària. Veiem les pedres ben tallades, a tots els campanars de la Vall, als castells, monestirs, cabanes, marjades, piques, creus de terme, ponts i cases. Els picapedrers, anònims gairebé sempre, han estat autèntics artesans en totes les èpoques. Han fet el paisatge.

Un marge ben fet, encara que estigui amagat per feixes ermes o per boscos que s’han menjat el conreu, és una joia arquitectònica, comparable a les restes de calçades romanes que encara lluentegen en alguns indrets de camins rals de Catalunya.

Els termes de la Vall del Corb tenen la seva personalitat, les seves lleis no escrites, la història de generacions i generacions on els avantpassats hi han matat moltíssimes hores, dies, setmanes i mesos. Anys treballant pels racons, bancals, parades i fondalades, cantant i enraonant amb els veïns, sempre amb la presència discreta però omnipresent de les pedres.

La història transita amb totes les seves inesperades contradiccions però la pedra roman. La pedra dona seguretat, protegeix, parla des del silenci i dringa quan algú la llença sobre un altra pedra. Els sons de les pedres són singularíssims, únics, especials. Parlen un llenguatge acústic, sec i instantani. La pedra viva sembla intractable però la seva ductilitat és apreciada pels artesans. La pedra dolça, en canvi, sembla que es deixa retocar seguint els criteris de l’artista però és menys sòlida i se’t pot quedar a les mans en un acte de rebel·lió inopinada. Amb tot, la varietat de les pedres, el seu caràcter i la seva adaptació als criteris dels picapedrers és impossible catalogar.

De Rauric a Belianes, les pedres acompanyen el riu Corb amb una passivitat activa i silenciosa. En formen la fesomia més característica de la Vall. Penso que un dels espectacles culturalment més rotunds quan es transita per un terme es ensopegar amb una cabana de volta. Ha estat el lloc de trobada de pagesos, jornalers, mossos, mules, cavalls i gossos. La cabana de volta és la petita obra artesanal que ha superat el pas dels segles. La petjada més perfecta que ha deixat l’home en els termes del país. Les portes de les cabanes de volta semblen ulls gegantins que surten de les profunditats de la terra. Tenen un cert aire de les coves platòniques de Siracusa.

La pedra endreça els termes però també guarneix les cases i els carrers dels pobles. La seva presència immòbil i tranquil·la ennobleix les senyals més emblemàtiques de la Vall. La història de Guimerà no s’entendria, no existiria, sense tantes pedres que ocupen el lloc on fa anys, segles en molts casos, foren depositades per fer una casa o per adornar una tomba, un portal, l’església, els porxos d’una plaça o la torre de guaita.

La barbàrie ens ha visitat amb una certa freqüència. Els castells medievals han caigut per la desídia de temps passats, per batalles de guerres fratricides o, simplement, per la negligència de persones que no valoraren els esforços artístics d’altres èpoques. Una de les sensacions més càlides que ofereix la pedra a la Vall del Corb es contemplar Guimerà tot venint de Vallfogona. És possiblement el retaule petrificat més acabat, perfecte, viu, que es pot trobar al país. Sembla com si les pedres tinguessin una solidaritat natural i que cap d’elles podria aguantar-se sense recolzar-se amb la que té sota, a dalt o als costats.

La pedra de les arcades del poble, els carrers i carrerons, els revolts, les escales, o la de la monumental església que observa amb aire protector la resta del Guimerà costerut és d’una fidelitat extrema. Només es desploma, cau o s’esmicola per la mà dels que han practicat la destrucció, el espoli o la incúria. Però les pedres segueixen. Potser colgades durant generacions o arraconades i amuntegades a les afores dels pobles o als peus d’una marjada. Mai desapareixen. Són eternes.

No em veig amb cor de comentar els aspectes artístics, religiosos i històrics del convent de la Vallsanta. Joan Duch i Miquel Torres hi han posat tota la seva saviesa de la història de la Vall i els altres col·laboradors ens fan reviure la grandesa d’aquest monestir que durant més de dos segles tingué l’esplendor de l’expansió del Cister per les terres de la Catalunya nova. Pasqual Prous ha tingut la paciència necessària per coordinar una nova publicació sobre Guimerà i les realitats culturals i històriques relacionades amb el poble que es pot considerar el més emblemàtic travessat per les minses aigües del Corb que només es desboca quan s’enrabia i engoleix les rovines que baixen enfurismades després de pluges desmesurades a la Vall i a les seves confluències. Els efectes d’aquestes riuades son devastadors i tothom recorda les destrosses que rovines històriques feren al llarg de la Vall.

La Vallsanta la recordo com un munt de pedres cobertes d’herbes i de brutícia, desordenades i mig colgades per terra gruixuda. Damunt de les restes del que fou un gran i singular monestir cistercenc s’aixecaven les arcades gòtiques decadents que havien resistit la cobdícia de persones anònimes o conegudes que van estar a punt d’arrasar definitivament una peça fonamental en la història de la Vall. Em venen a la memòria els conreus de vinyes i sembrats, d’arbres campaners, que arribaven fins a les mateixes ruïnes del monestir.

El nom de Vallsanta evocava temps perduts. La gent no s’atrevia a protestar. En aquells anys desapareixia el convent de Sant Domènec als peus del riu, sota Ciutadilla, sense que ningú es queixés. Les pedres se les emportaren a la Conca de Barberà i altres indrets. La consciència personal i col·lectiva callava.

El castell de Ciutadilla era també un munt de pedres on hi anaven a jugar els infants. El mateix passava a les impressionants parets medievals del castell de Maldà. La recuperació de la dignitat de la Vallsanta vingué com a conseqüència de persones que impediren l’espoli de les pedres que quedaven. Van plantar cara. Es mogueren. El cas sortir als diaris de Lleida i de Barcelona. S’aturà a temps.

Als anys setanta es veié que l’abandonament de l’antic monestir entrava en un període de recuperació. Hi vaig baixar i m’hi vaig passar una llarga estona pensant en la història de les pedres que quedaven dretes. Després hi he vist voluntaris, gent de Guimerà, arqueòlegs, tècnics i algun polític comarcal que volien endreçar aquell lloc que fou el convent de monges del Cister. Ha tornat a sortir la pedra. La que aguanta les arcades i la que dibuixa des de terra les dimensions del que fou aquell recinte monacal.

Hi ha pedres que seran en llocs desconeguts. Altres hauran estat robades. Moltes, colgades a la terra, prop del riu on les peixeres, també testimonis de pedra únics, administren les aigües de cada poble. Vallsanta no tornarà ser el que fou. Però cal felicitar als autors i impulsors d’aquest magnífic llibre que recorda amb molta fidelitat la història i la trajectòria d’un dels signes d’identitat de la Vall del Corb. Ara es pot visitar i trepitjar uns espais que foren sagrats amb totes les seves controvèrsies i internes.

Aportació de Lluís Foix al llibre Guimerà Vallsanta, presentat avui al Museu de Guimerà.