El periodisme és una pota fonamental dels sistemes democràtics. No està previst en la estructura jurídica del Estat de Dret. Però hi és fins al punt que sense llibertat d’expressió les societats democràtiques estarien coixes.

El president Jefferson deia que preferia diaris sense govern que govern sense diaris. De fet, el periodisme s’ocupa d’explicar el que passa, sense ocupar-se massa de les conseqüències de la realitat que explica. Un bon diari és una nació parlant amb si mateixa, deia Arthur Miller el 1961.

Deu anys després, dos reporters del Washington Post van escriure una sèrie d’articles que van fer dimitir al president Nixon. Això va poder passar per que hi havia uns periodistes que treballaven amb rigor, que preguntaven, tenien bones fonts i publicaven el que sabien.

Va passar perquè  que hi havia un director que els donava suport. I, sobretot, per que hi havia una empresària, Katherine Graham, que aguantava les pressions de la Casa Blanca i de tot el seu poderós entorn.

Eren temps en els que el diaris en les societats democràtiques demanaven comptes als governs i les empreses. Els diaris marcaven l’agenda de tots els mitjans de comunicació.

Els sistemes democràtics necessiten finestres per respirar. No n’hi ha prou amb acudir periòdicament a les urnes. L’equilibri de poders, executiu, legislatiu i judicial no son mecanismes que funcionen de forma automàtica.

Aquestes finestres obertes porten refredats, especialment per aquells que es veuen en un gran titular o bé son filmats mentre cometien una acció detestable. Günter Grass deia arran de les seves memòries que “la escena mediàtica alemanya “no és superable en infàmia”.

Manu Leguineche, corresponsal a la guerra de Iraq contra Iran, mostrava el seu pessimisme en una trobada amb altres periodistes pel cúmul de desgràcies, morts, injustícies que es vivien a diari en aquell llarg conflicte. No puc més, els venia a dir. I un dels presents li va replicar: Tu explica el que veus que la història ja dirà el que ha passat.La història no es fa, sinó que es refà, deia Vicens Vives.

Una bona guia per fer i entendre el periodisme es viatjar amb Kapuscinski i les seves lectures d’Herodot. Heròdot explicava el que veia i escrivia llargues cròniques en forma de llibres. Flavi Josef és el que narra la destrucció de Jerusalem l’any 70, al costat de Tito que després esdevindria emperador de Roma. Un dels primers casos que coneixem de periodista a sou.Era un jueu que escrivia a favor dels romans. Però les seves guerres jueves son imprescindibles per conèixer la historia de Palestina en el primer segle.

La historia i la crònica periodista caminen juntes, a vegades de forma indestriable en el moment dels fets, després el temps posa cada cosa al seu lloc. La República i la guerra civil espanyoles en son un bon exemple. Milers de llibres, milions de cròniques recullen visions contraposades. Cap d’elles fixa la història, però ajuda a entendre el moment determinat. Encara avui busquem la memòria i el memorial democràtic. El que deia la Veu de Catalunya o la Humanitat, La Vanguardia i el Sol o el Debate no ens serviria com a referent únic, però no en podem rebutjar cap. Chaves Nogales, Joan Sales, Orwell i Arturo Barea escriuen cròniques tres cròniques en forma de llibre que son una aproximació al que va passar.

El periodisme i la historia, a vegades, viuen el fets junts. Churchill era protagonista i relator. Escrivia el seu propi segrest i el seu propi alliberament en la guerra dels Boers.

Stanley busca a Livingstone per encàrrec del Daily Herald de Nova York. I el troba a les cataractes Victòria i diu una frase que ha passat a la història: “Dr. Livingstone I presume”. Una moment històric, conseqüència d’un encàrrec periodístic.

Mirant la història mundial dels últims dos segles es veu que aquells països en els que hi ha hagut més llibertat de premsa son els que més han prosperat en tots els sentits.

A vegades es pot pensar que el periodisme pot assemblar-se als estols d’estornells que s’apoderen d’un arbre, el plomen dels seus fruits i a continuació es traslladen a un altre sense solució de continuïtat.

No és el periodisme que fa història sinó el que manté a una societat en estat de permanent excitació. Un fet insignificant pot arribar a ser molt rellevant. Diaris, ràdios i televisions el comenten, l’analitzen i el magnifiquen. Sembla que no passi res més. Tots volen augmentar les seves audiències satisfent la curiositat insaciable de la opinió pública.I no parlem ja de la disbauxa de les xarxes socials que informen molt però que confonen encara més.

Quan un tema s’esgota en surt un de nou. No s’acaba mai de viure una existència que podria ser temerària. Quan els diaris arribaven tard, al dia següent, s’esperava la crònica, sempre vertadera i autèntica.

Lord Beaverbrook, un dels grans empresaris de premsa britànics, va fer penjar a les seves redaccions de Fleet Street un cartell que deia:”Feu com si el món s’hagués creat aquest matí”.

És impossible saber totes les claus de les actuacions públiques que tenen repercussió en la vida de les persones. Una de les qualitats més valorades del informador o del creador d’opinió és la modèstia que el fa conscient del fet que transmet notícies i opinions tal i com les veu en un moment concret i que sap que les ha de modificar sempre que surtin nous elements que l’obliguin a canviar la informació.

Si consulten l’hemeroteca de La Vanguardia veuran que el 25 de gener de 1939 titulava en primera pàgina: NO PASARÁN. El dia 27 donava la benvinguda a Franco a Barcelona.

Les qüestions verdaderament importants de la política son les qüestions de fons, les tendències generals. Les qüestions importants son aquelles que no surten en els diaris i que s’analitzen una vegada han passat.

El periodisme, en totes les seves formes, deixa rastres superficials o profunds, que no son ni definitius ni necessariament autèntics. Son pistes, estats d’opinió, impressions, fets que s’han de relacionar i posar-se en un context.

Totes les democràcies han disposat, al marge dels seus legisladors, de veus i pensaments independents que vetllen per l’estat moral de la societat i son els ulls clínics de la llibertat. Aquests “espectadors compromesos”, en paraules de Raymond Aron, exerceixen un control del Estat, sempre temptat pel maquiavelisme, i davant la societat, sempre temptada per el servilisme voluntari.

Cal recordar el cas emblemàtic d’Emile Zola. Fou un moment de glòria en la consciència humana com va ser-ho al seu temps el llibre que Voltaire consagrà a l’affair Calas, defensant a un personatge de Toulouse que era víctima de la justícia arbitrària.

Zola posà de relleu l’antisemitisme a França el segle avant passat en el seu cèlebre article J’Accuse publicat al diari l’Aurore que permeté l’alliberament del coronel Dreyfuss que va ser condemnat per ser jueu. Voltaire ho va fer defensant una causa justa dos segles abans.

Ni la oligarquia política administrativa, ni la intel·ligència orgànica ben pensant, poden ocupar el lloc de la opinió independent e il·lustrada, adherida a la llibertat perquè és el conducte respiratori de la societat.

Diu Marc Fumaroli en un llibre traduït recentment al castellà amb el títol de “El Estado Cultural” que “aquesta presència en les democràcies liberals de esperits lliures, eloqüents i lúcids, és del tot necessària ja que les seves costums, animades pel confort, els transports fàcils, les proteccions i seguretats de tota mena, segreguen la mateixa passivitat cívica que dugué a la seva perdició a les antigues repúbliques”.

Què és sinó passivitat cívica quan contemplem la realitat des de la televisió, la xarxa i els mitjans com si és tractes de una obra de teatre?

El periodisme d’una societat lliure explica la situació i e l’estat d’opinió en un cert moment. També explica la mateixa societat i la seva tradició democràtica. Als Estats Units i a Europa els bons treballs periodístics son premiats amb el Pulitzer, amb Príncipe de Astúrias, amb el Ciutat de Barcelona, etc. I a Rússia els periodistes crítics simplement son eliminats.

Anna Politvoskaya i Paul Klebnikov van ser oportunament assassinats. La primera a trets i el segon enverinat.

Durant molt temps, es podia diferenciar el model anglosaxó i model continental de periodisme. Ara, s’estan atansant fins al punt que la diferència és mínima.

Anglaterra hi ha un periodisme de gran qualitat. Però té més èxit, és llegit per més gent, el periodisme populista, groc, fet per al consum ràpid, una mena de fast food de la comunicació, que no té cap volada.

El model anglosaxó ho vol saber tot i no s’atura a les fronteres de la intimitat i la privacitat de les persones. Una relació sentimental secreta d’un personatge públic ha estat sempre examinada fins als detalls més íntims. Ho hem vist darrerament en el tracte que ha rebut la Família Reial. Fins al punt que el pare del que era company de Lady Di es permeté dir que aquell accident en un túnel de París havia estat un complot organitzat pels serveis de intel·ligència de l’Estat.

S’ha debilitat la institució monàrquica a Anglaterra? No n’estic segur però penso que no.

El model continental s’ha trencat a França. Recordo que Michel Rocard era primer ministre al final dels anys vuitanta quan es divorcià. Era hugonot. Va convocar una roda de premsa per fer-ho públic. Al dia següent va ser publicat de forma insignificant als diaris de París.

François Mitterrand tenia una filla natural. Molts periodistes ben informats a França ho sabien. Però no es publicava. En acabar la seva segona presidència Mitterrand decidir fer-ho públic i es deixar retratar amb Mazzarine, de 19 anys, en sortir de sopar d’un restaurant.

La diferència dels temps és evident. La relació inicial de Nicolas Sarkozy i Carla Bruni va sortir primer als mitjans que no pas de forma oficial. També els suposats problemes de la parella.

El canvi ha vingut per la socialització de la informació, per l’accés universal a tot el que passa. La xarxa ha canviat els paràmetres del periodisme fins al punt que quan un fet es conegut per tot el món, és tot el món el que intervé i actua, opina, envia informacions.

És una revolució de gran abast. Les informacions i opinions ja no son patrimoni de ningú. Jo veig 3×24, CNN, BBC i Al Jazeera. Depèn dels temes i de la procedència geogràfica de les informacions.

L’esborrany de la història és cada vegada més confús, més complex i més plural. Es positiu en molts aspectes. Però és preocupant perquè no hi ha un marc jurídic que ho pugui regular tot plegat.

De tots els mitjans tradicionals, els diaris son els que tenen més a perdre degut a la redacció universal que està en marxa. No té molta qualitat. Però es la que va formant la massa crítica de la opinió pública al món.

Internet és més revolucionari que Guttenberg amb la invenció de la impremta. És més revolucionari perquè arriba a més gent. A tota la humanitat.

La societat global compta amb milions de nous periodistes que no s’han graduat, que no saben d’escoles, però que participen en els debats, donen notícies, relacionen, critiquen.

Els editors que abans es passaven la vida parlant amb els directors i els periodistes sobre els continguts del producte ara es concentren en reunions amb executius, inventant promocions i retallant despeses.

La despesa més invisible és la del talent que a vegades no va lligada a l’audiència. Mirin com ha baixat el nivell de preguntes en els programes de televisió basats en concursos.

Mentre la redacció universal avança, els mitjans tradicionals viuen una dinàmica en la que el que importa és el negoci i el poder.

L’opinió pública no és un mercat en el que es venen i compren les idees, sinó un lloc contaminat pels que fan negoci amb les notícies i les opinions.

L’any 1920 Walter Lippman va escriure “Liberty and the news”, un text que és obligatori conèixer (es pot trobar a Internet). Lippman, that is the day it was, va entrar a l’administració Wilson el 1917 com a cap del servei de propaganda de la guerra. Va fer un informe sobre la manipulació de la informació. I va dimitir. Durant el macarthisme va escriure que la “crisis actual de les democràcies occidentals es una crisis del periodisme”.

Això es podria dir avui també. La llibertat i la veracitat del periodisme respecte del poder i respecte de la mateixa praxis professional és en el punt de mira. Ho dic per la impresentable roda de premsa del conseller d’Interior, Joaquim Forn i del Major dels mossos, senyor Josep Lluís Trapero, esbroncant a un diari i al seu director per haver publicat una informació que no els hi havia agradat. Es comença atacant als missatgers i s’acaba prohibint els missatges. Quina pena.