Article publicat Isabadell.cat el 18 de novembre de 2017
_____________________________________
Lluís Foix i Carnicé, nascut a Rocafort de Vallbona (Urgell) el 1943, és llicenciat en Periodisme i Dret. Va ser director, director adjunt i subdirector de La Vanguardia i corresponsal d’aquest diari a Londres (1974-1980), Washington (1981-1982) i molts altres països.
El 2013 publicà el llibre La marinada sempre arriba, unes memòries d’infantesa i adolescència. Escriu habitualment a La Vanguardia, El Punt Avui i El Mundo Deportivo. També és tertulià a diversos mitjans de comunicació com RAC1 i 8tv. El 2014 va rebre el VII Premi Quin Regàs de Periodisme i el 2016 el Premi Josep Pla de narrativa per Aquella porta giratòria, la segona part de les seves memòries. L’entrevisto dimarts a la Llar del Llibre, on va presentar la seva darrera obra El que la terra m’ha donat.
A banda de la seva tasca periodística vostè ha publicat dos volums de les seves memòries i el llibre que avui presenta. D’on prové la seva vocació literària? Estaria d’acord, segons diuen els crítics, en què la seva obra està influenciada per la prosa de Josep Pla?
La meva dèria literària ve d’escriure articles i cròniques als diaris que he escrit a milers. En aquest país som molts qui copiem i ens inspirem en l’estil, la manera de fer i una certa forma de veure la vida de Josep Pla. Primer la seva gran producció, la seva gran activitat viatgera, la seva immensa curiositat per les coses i després per la seva capacitat de poder resumir en poques paraules situacions de vegades molt complexes. I, sobretot, a més d’aquesta facilitat per l’escriptura, Pla se sentia identificat amb la terra que és l’objecte d’aquest llibre. És a dir, la meva identificació amb la terra, però no només amb la terra meva, sinó en la terra en general, amb la natura. En allò que deia Màrius Torres, el poeta lleidatà de La ciutat llunyana, la terra no sabrà mai mentir, la terra no falla mai. Les persones fallem, la terra sempre hi és. La natura sempre produeix amb els mateixos ritmes, les mateixes actituds. A la natura no la pots inquietar massa, perquè s’hi torna.
Una de les raons per les quals he escrit aquest llibre és sortir del registre informatiu abusiu. El país ha estat molt concentrat en un sol tema. Crec que hi ha gent interessada en sortir del monotema. Després per tornar a les arrels. També hi ha un fil argumental al llarg del llibre segons el qual l’aristocràcia del futur estarà en el camp, en el món rural. No vull dir que l’aristocràcia siguin els pagesos, que han tingut una gran transformació. Ara no és el mateix que fa 30 anys. Em refereixo que, donat que hi ha les noves tecnologies, el temps real fa que tot sigui a prop, que les distàncies s’escurcin. Aleshores crec que hi haurà una reacció, no només dels senyors rurals, sinó de la gent en general de buscar entorns i espais en els quals es pugui fer el mateix que a les ciutats i alhora gaudir d’aquest fenomen tan extraordinari que és el comportament natural de la terra, del temps, de la natura.
De manera recurrent es parla de la crisi del periodisme ¿Què hi ha de cert en això, quina és la seva opinió al respecte?
No, el periodisme no està en crisi. La crisi està en la gestió del periodisme. Hi han hagut una sèrie de fets que han conduït a la crisi del periodisme. Abans el periodisme era el camp propi d’un grup petit de persones que eren els preceptors i prescriptors de la informació i l’opinió. Avui tothom opina de tot, a qualsevol hora, a tot arreu, a temps real, fins i tot abans de que passin les coses. El que ha passat és que hi ha hagut una revolució en el món de la comunicació, més profunda al meu entendre que l’invent de la impremta. Quan al segle XV Gutenberg inventa la impremta hi ha una gran revolució del coneixement, els llibres s’editen, no s’han d’escriure a mà, els copistes van desapareixent. Hi ha una gran explosió cultural que es veu en la traducció de la Bíblia i dels clàssics.
El diari és avui el mitjà que té més influència en la societat, encara que hagi perdut circulació o vendes, té molta influència. Però, a part del diari, hi ha una sèrie d’instruments personals i col·lectius que no és que facin la competència, sinó que tenen més rapidesa, tenen menys costos, no necessiten camions per transportar el material d’aquí cap allà. I això és Internet.
Internet és la gran revolució semblant a l’impremta de Gutenberg. Això ha canviat la manera de gestionar el periodisme. Quines conseqüències té això? Els grans imperis periodístics s’han hagut de reinventar. En aquesta reinvenció alguns han caigut pel camí i d’altres duren adaptant-se a les noves circumstàncies.
De quina forma està influint l’eclosió dels mitjans digitals en el periodisme clàssic? Les publicacions en paper estan condemnades a desaparèixer?
Certament, els mitjans digitals influencien moltíssim, sempre i quan tinguin una cosa que és comuna al paper, a la ràdio o la televisió, i que és el bon periodisme. Per exemple, el New York Times ha doblat les subscripcions en paper i en digital des de que Trump és president, perquè ha fet un periodisme que s’ha enfrontat amb el Trump, ho ha fet amb una certa incisió i ha fet que la gent busqui no només coses curtes o eslògans, sinó coses amb profunditat. El periodisme no està en crisi, no ha estat mai en crisi.
Quan Flavi Josep escriu pel general Tito sobre la destrucció de Jerusalem a l’any 70, era un jueu i era un periodista que escriu sobre les guerres jueves. Quan volem conèixer els diferents punts de vista i tenir una certa idea del que va ser la Guerra Civil espanyola, hi ha uns autors com poden ser el Joan Sales, Chaves Nogales o George Orwell que són els referents que duren per sempre, perquè han fet coses molt ben treballades. Clar que influeix moltíssim el periodisme digital, però encara li falta entrar en un període de fer marca, de fer grans històries, de periodisme ben fet. Per això fan falta mitjans que no hi són. El mateix que afecta al periodisme en paper, afecta al periodisme digital que són els mitjans. Una bona història, un bon reportatge, un bon tema ben tractat periodísticament té una gran sortida, al paper i al digital. El que passa és que el digital és més ràpid, més instantani, és moltes vegades de franc. Clar que té molta influència, però no tots, ja que tothom busca el seu digital o els seus digitals preferits.
Darrerament es parla molt de les fake news, les postveritats i els fets alternatius. Com pot influir això en la credibilitat dels mitjans de comunicació?
L’altre dia és va publicar una notícia segons la qual l’any 2020 la meitat de les informacions que sortirien als mitjans de comunicació serien falses, serien mentides. El periodisme significa ser referencial. Hi ha autors que són per un grup determinat i d’altres per a un altre. Cadascú té la seva clientela. Per exemple, els meus lectors no són els lectors d’un altre de Madrid o de Barcelona. Vull dir que el gran problema que tenim avui, no tan sols al periodisme, sinó a la societat occidental en general és la mentida.
Ara la mentida pot circular sense demanar permís a ningú. Això ha condicionat les eleccions nord-americanes, ha condicionat el Brexit, també el tema del procés sobiranista de Catalunya i això ha estat amb coses que no són veritat. No només em refereixo als polítics, sinó aquells que han informat. A qui li pot interessar que el procés sobiranista a Catalunya estigui condicionat per les mentides? Als russos. Això ho han estudiat els americans, ho han estudiat els anglesos, la Unió Europea està preocupada per aquest tema.
El gran desafiament del periodisme dels propers temps és que sigui un periodisme fiable, que les coses que expliqui siguin certes, siguin veraces, que es puguin contrastar, que et puguis fiar. Hem vist en el tema polític aquí que s’han construït grans debats sobre coses que no són veritat, que no hi són, que simplement no existeixen. Aquesta és l’autèntica crisi del periodisme. No es tracta del suport en paper o digital, sinó si el periodisme és capaç de transmetre la realitat. Quan el Donald Trump pren possessió com president hi ha dues imatges de la gent que hi havia a l’esplanada de Washington. Aleshores van dir que a la investidura de l’Obama hi ha havia menys gent quan a les imatges es veia claríssimament que no era així. Llavors una representant del servei d’informació de la Casa Blanca, fitxada pel Trump, va dir que és tractava d’un fet alternatiu. Això és un greu problema, no pel periodisme, sinó per la societat, per la política, per l’economia, per la família. Això qui ho ha fet? Diguem-ne que el mal ús o l’ús indiscriminat de les tecnologies. És a dir, quan et poses a les xarxes i no dones la cara, estàs amb un pseudònim i no saps qui ets, pots dir el que vulguis sobre qui vulguis. Jo, a molts d’ells, no a tothom, els contesto: ‘li agrairia que revelés la seva identitat, perquè no sé qui és vostè, ni a qui m’adreço’. L’anonimat fomenta la possibilitat de dir mentides. Aquest és el gran problema que tenim avui en el periodisme.
Tinc la teoria que el periodisme és l’esborrany de la història. El periodista fa la crònica dels fets, però després ve l’historiador que veu això que el periodista no ha vist. Recordo en una d’aquestes guerres que he cobert, la guerra de Iraq-Iran, vaig coincidir amb un periodista espanyol molt conegut, Manu Leguineche. Jo estava molt commogut per les desgràcies que veies, i li vaig dir: ‘Manu, jo no puc més’. Ell que va respondre, suposo que ja ho hauria pensat: ‘tu explica el que veus que la història ja dirà el que ha passat’. El periodista no pot pretendre tenir l’última paraula, la realitat és molt més complexa i polièdrica. Per exemple, Francesc Cambó va escriure les memòries, crec a l’any 1940, però hi havia molts silencis i moltes absències. Què ha passat? Encara, molts anys després, s’estan escrivint llibres sobre les coses que en Cambó no deia. És el mateix que el passarà, possiblement, amb les memòries de Jordi Pujol. En els tres volums que escriu el Manel Cuyàs hi ha moltes absències que són intencionades. Un és amo i senyor de posar el que vulgui, però no és amo i senyor que després la història t’interpreti com tu vols que t’interpreti. La història t’interpretarà agafant una crònica, un article, una crítica, una entrevista que li van fer en una ràdio o televisió. Vicens Vives deia: ‘la història no és sinó que es refà’. Del que hem viscut en el nostre país en els últims anys, ara tenim una pinzellada, però sobre això s’escriuran molts llibres. Per què es voldrà saber exactament el que ha passat. Aquesta és la relació que hi ha entre el periodisme, la història, l’assaig…Tot està combinat.
Sovint es critica als mitjans públics de comunicació com ara TVE o TV3 d’oferir informacions manipulades o políticament interessades. Creu que són acusacions fonamentades i si és així quina seria la manera de disposar de mitjans públics veraços i neutrals?
Els mitjans de comunicació no són màquines perfectes, ni els públics, ni els privats. Crec que els mitjans públics han d’existir per a què el conjunt de la ciutadania tingui una informació completa i veraç de les coses. Per això han de ser plurals, en el sentit de reflectir els punts de vista diversos. Crec que, en alguns moments, a TV3 això no ha passat, com tampoc a TVE. Això no passa tant a la BBC que és més equànime. Sobretot perquè hi ha una vigilància extrema per part de l’opinió pública. Si la BBC es passa un dia, la gent ho pot perdonar, però els diaris ho escriuen i es porta al Parlament. Crec que una societat oberta i democràtica necessita informació que tingui caràcter de servei públic. No vull entrar en judicis particulars sobre aquest programa o aquest director, el que dic és que els mitjans públics han de reflectir la pluralitat de la societat.
Vostè és un gran especialista en informació internacional. Al seu parer quines són les causes de l’extensió a Europa i als Estats Units de moviments populistes d’extrema dreta? ¿Està en crisi la democràcia representativa?
La democràcia sempre està en crisi, quan surt d’una crisi en ve una altra. La democràcia no és un sistema perfecte, però com deia Winston Churchill és el menys dolent dels sistemes. La crisi de la democràcia està relacionada amb la veritat. Per què guanya les eleccions Donald Trump? En primer lloc, perquè els americans el voten. Quins instruments ha utilitzat? Un dels fonamentals ha estat Twitter. El mateix ho diu: ‘Per què he de ser esclau del New York Times o del Washington Post quan tinc deu vegades més seguidors a Twitter? Això crea un moviment en la gent que compra la simplificació dels missatges.
Avui venint cap a Sabadell el tren anava ple. M’he assentat, he tret un llibre i m’he posat a llegir. La gent m’ha mirat estranyada, perquè tothom estava amb el mòbil.
El mòbil és útil, tothom estem enganxats al mòbil. El mòbil et diu ‘ara hi ha hagut un accident o un terratrèmol’, però no t’explica el context. Els populismes neixen perquè els missatges són molt simples, de blanc i negre, sense matisos. Una democràcia està plena de matisos.
Aquí, ara ho veurem a les eleccions. En qualsevol país hi ha grups petits que representen unes minories determinades i existeixen interessos contraposats de la gent que s’han de defensar a la democràcia representativa. Darrerament he escrit amb una certa insistència, perquè crec que és la clau, la política no es pot fer al carrer, amb manifestacions. Al meu entendre, la política, a la democràcia representativa, s’ha de fer a les institucions, principalment al Parlament on es fan les lleis i que representa la sobirania nacional, al qual el govern ha de retre comptes.
Quan Trump guanya les eleccions, al dia següent el Washington Post li diu: ‘vostè ha dit moltes mentides’, i ell hi respon: ‘sí, però he guanyat’. Quan a Nigel Farage, després del Brexit, li diuen: ‘vostè ha dit aquesta i aquesta mentida’, contesta: ‘han estat errors’. Això és d’una gravetat extrema per la convivència perquè desvirtua la veritat i el paper que tenim els mitjans. De vegades els mitjans han de ser una mica més valents, no per anar a favor o en contra d’altre, sinó per a dir: ‘això és el que jo veig que passa’ i que l’opinió pública jutgi i tregui les seves conclusions. En els populismes els missatges s’han simplificat, però amb els missatges de sempre de l’odi, de la falta de respecte a l’altre, la intolerància. El missatge que hi ha pobles superior a d’altres com es va veure dissabte passat a Polònia amb crits absolutament xenòfobs. Això és el que s’ha de combatre. La democràcia és l’única que ho pot combatre. Una dictadura, com a Filipines o d’altres llocs, no s’arregla posant gent a la presó, com tampoc s’arregla la tensió que hi ha hagut entre Catalunya i Espanya, ni amb manifestacions o les lleis del Constitucional. Hi ha alguna cosa que ha fallat. Ha fallat que la gent no ha enraonat, que la gent no ha debatut, que s’ha deixat portar per sentiments legítims, però potser primaris.
Com es percep des dels medis internacionals la causa del moviment independentista català?
El periodista no va mai a Suïssa, perquè allà no passa res. El periodista va on hi ha lio i ha vingut a Catalunya, com fa temps no havia vingut, perquè hi havia gent al carrer, hi havia un conflicte i escriu. Aleshores hem estat portada a tota la premsa mundial. Avui Catalunya i Puigdemont són molt coneguts. Això és bo o és dolent? Crec que és dolent, perquè als editorials, els que generen opinió, han transmès a la Unió Europea que per aquí això no pot ser. No estem d’acord. Una cosa és el que diu el periodista que fa la crònica, i una altra la feina dels editorialistes de Le Monde, Financial Times, The Economist, Frakfurter Allgemeine Zeitung….
Carles Puigdemont ha justificat la seva fugida a Bèlgica per a internacionalitzar el problema català. Creu que aquesta operació pot tenir èxit o pot provocar efectes contraris als desitjats?
Ja ho veurem. No ho sé. En aquests moments, veig que ho té molt complicat, perquè ens ho estan dient els mateixos protagonistes. El senyor Puigdemont va marxar i el senyor Junqueras no ho sabia. Ara no hi aniran plegats a les eleccions. El que passarà ja ho escriurem quan passi. Desconec la sort del senyor Puigdemont, no sé si serà un heroi que li posaran monuments a tots els pobles o si serà una persona –diguem-ne- passatgera. No ho sé; però la situació és que avui el país està com molt desconcertat. Rajoy ens convoca unes eleccions, ens aplica un 155, la gent no surt al carrer d’una manera massiva ni en contra ni a favor. La gent, com deia, ha quedat una mica desconcertada. Ja veurem com anirà el proper 21 de desembre. D’aquí al 21 ja veurem que passarà, que no ho sabem, i podem passar moltes coses.
